Benvolguts amics,

La carpeta que teniu a les vostres mans és una obra creada per ser un eina per vosaltres. Una eina que podreu utilitzar per realitzar un treball de recerca sobre molts conceptes que fins poc haureu rumiat. Això us permetrà esbrinar pel vostre compte moltes qüestions que els vostres companys no coneixen i que haureu de transmetre'ls. Així, el cuadern "Refrigeris i sucs de fruita" us proporciona molta ajuda en aquest sentit, és a dir, a partir d'unes explicacions prèvies us ofereix molts elements de recerca i idees per poder exposar les coses. És per això que no és cap guió per copiar al peu de la lletra.

Per començar amb bon peu, anirem a fer un repàs dels productes que s’han ofert:

Llauna de Coca –cola: 5

Tetrabrik de Zumosol (Pasqual): 5

Suc biològic de raïm: 1

Infusió de Karcadé: 1

Envàs de vidre no retornable de Granini: 4

Per escollir aquests productes tots vosaltres us haureu preguntat al principi quin és el criteri a seguir. De fet, l'elecció sempre l'heu feta quan heu anat al supermercat. Però aquest cop no es tractava d'escollir el producte més econòmic, o el més de moda. Aquest cop calia anar més enllà, es plantejava una gran pregunta: Quin és el producte que des de la seva elaboració fins al seu consum ha comportat un menor impacte en la salud de la humanitat i el seu entorn, o el que és el mateix, quin producte ha generat menor eco-socioimpacte?

Per respondre a això, cal fixar-se en cada pas que s'ha fet en la cadena de transformació d'una fruita en un suc o refrigeri:

- El tipus d’agricultura emprada: El tipus de conreu que no generi a la llarga un empobriment del sòl, un malbaratament dels recursos i una destrucció de la natura és sens dubte el que serà ben valorat.

- La qualitat laboral de l’assalariat: Un salari just i igual per a la dòna que per a l’home. Una feina on estigui exclòs el treball infantil, que sol ser utilitzat en molts països com a ma d’obra quasi gratuïta, obedient i sumisa.

- La relació que hi ha entre el camperol i el capital: Un situació de summisió al poder (multinacionals, la gran banca, grans propietaris) dóna la possibilitat d'escanyar econòmicament al camperol i porta a una ma d’obra necessàriament barata. Per evitar això es valora que el camperol s’organitzi per així tenir més força per decidir el tipus de comercialització del seu producte.

- La qualitat del producte: Cada cop la indústria utiliza més productes sintètics que com anirem veient tenen un greu perjudici sobre la salud i/o el medi ambient. Els productes naturals, és a dir, sense afegits sintètics són molt més aconsellables.

- El tipus d’envàs utilitzat: Cal considerar si l’envàs ha costat molta energia en produir-se i si això ha generat molta contaminació; si aquest podrà ser reutilitzat fàcilment o com a mal menor fàcilment reciclable, perquè així es pugui minimitzar el volum de residus que comporta tot acte de consum; i , per últim, si l'envàs és beneficiós per conservar la qualitat del producte o deixa traces en el savor de la beguda o inclús en la salud del qui la beu.

- La despesa energètica en el transport: Un fet molt important a tenir en compte és poder minimitzar la distància que hi ha des d’on es fa la matèria prima que elabora l’agricultura, passant per la fàbrica on es manufactura i es transforma en begudes, fins a arribar al punt de venta. Despilfarrar l’energia en transport significa contaminar més i exaurir més ràpidament els recursos energètics.

- El caire publicitari i econòmic de l'empresa: Moltes empreses que estan arreu del món poden generar grans campanyes publicitàries, contribuint a un consum innecessari i moltes vegades recorrent a l’engany. D'altra banda, les empreses que són molt importants i que estan a tot el món tenen un gran poder sobre l'oferta, ja que dominen el mercat i poden fer ballar els preus al seu gust segons les decisions que prenguin, afectant a molts agricultors. El capital d'aquests empreses transnacionals pertany sempre al món desenvolupat però l'expoli que fan degut al seu decisiu poder recau sobretot en els països del tercer món.

Aquest cuadern intentarà que esbrinis què passa en tots aquests pasos amb molts dels productes que coneixes, i que arribis a un judici propi de tot plegat. El grau d'aprofundiment de cada investigació que fagis, el procés de desenvolupament del teu treball i el resultat de l'exposició oral seran els factors que serviran per evaluar-te i conèixer a quin grau de comprensió has arribat sobre tota aquesta temàtica.

De cara a fer més comprensible tot el procés de transformació i veure els punts clau s'han fet quatre grans apartats que recullen tots els pasos esmentats. D'una banda El paper de l'agricultura recull els 3 primers passos ja que mostra de quina manera funciona tot el procés de producció de la matèria prima de les begudes. El valor natural del producte el quart pas. Envasat de sucs de fruita i refigeris seria el cinquè. I en acabat, la comercialització serien els dos últims .

En un inici, no eren gaires els instruments que es tenien per cultivar. La terra cultivada estava sempre en llocs adients: planes al·luvials. Aquestes oferien a l'agricultor d'aquell temps els tres recursos que necessitava:

- La terra fèrtil que estava alimentada pels llims del riu

- L'aigua en abundància agafada del riu

- El bestiar que hi vivia per ser en part domesticat (búfals, braus, cavalls) i servir com a força de treball

però mica en mica, van afegint-se nous descobriments que rentabilitzen més l'esforç:

En els materials: De la pedra es va passar al ferro en els utillatges, modernament a l'hacer i l'alumini.

En els productes cultivats: La gamma de plantes cultivades es va fent més variada a mesura que avança el contacte amb nous territoris més llunyans. També es perfeccionen gràcies a la selecció artificial que fa l'home, obtenint fruits i llegums cada cop més grossos i suculents. La biotecnologia modernament s'hi ha afegit.

En la fertilitat de la terra: Si antigament l'adobat el donava les crescudes del riu que dipositava el llims que enriquien la terra, més tard, amb l'expansió de l'agricultura fora dels marges estrictes del riu, van ser els animals domèstics que adobaven la terra amb els seu fems. En els últims 50 anys els adobs sintètics han desplaçat als naturals, i són la pedra angular de la producció agrícola.

En els mètodes de lluita contra les plagues: Primer és una lluita preventiva, amb mètodes culturals que feien disminuir la incidència de la plaga (cultivar en l'època desfavorable de la plaga, inundacions periòdiques per ofegar qualsevol possible brot de la plaga, etc.). Junt amb aquests, els mètodes de destrucció física, recollint i destruint manualment els insectes o plantes que malmetien la collita, o cremant amb foc aquelles collites que no s'hi podia fer res. La lluita química (plaguicides com són herbicides i insecticides) revoluciona l'agricultura i li proporciona unes espectatives de creixement incommensurables. La lluita biològica modernament s'hi ha afegit.

En la força de treball: L'home va aprendre a utilizar la força dels altres per conrear. Primer aquests altres eren esclaus, o pagesos subordinats a les ordres d'un amo. Però aviat va veure que la força animal era més gran i productiva, i es va posar a domesticar-la pel seu ús en el camp. Finalment l'energia va poder-se crear a partir dels carburants i minerals com el carbó, i això dugué al fenomen de la maquinització.

Tots els últims avenços descrits per a cada descubriment s'han produït modernament i força simultàneament, i han comportat un gran giravolt en la producció mundial. És un fenòmen que va esdevenir ara fa uns 50 anys i va anomenar-se Revolució Verda.

A partir d'una representació gràfica de moltes dades és més fàcil treure l'entrellat. També serveix per què puguis explicar-ho millor a la resta de la classe. D'aquesta manera, pots explicar:

I matitzant:

A partir dels esquemes següents que se t'ofereixen intenta explicar a la classe les conseqüències socials de la Revolució Verda. Intenta obrir un debat a classe creant un grup que defensi els pros i un altre els contres.

El primer pas és comprar grans extensions de terra al tercer món.

Per conèixer quina és la problemàtica que això comporta llegeix atentament aquest text:

La pèrdua de terra per causa d'endeutament és un fenomen en tot el Sud pobre, però, allà on l'agricultura té una forta empenta, s'han desenvolupat mètodes encara més violents que la usura.

Al brasil, petits camperols són expulsats fora de les seves terres per grups armats assalariats dels grans terratinents i que no dubten en disparar, cremar o enderrocar les seves cases amb tractors. L'any 1985 els latifundistes ocuparen ilegalment 572.000 hectàrees de terra i expulsaren a unes 36.000 famílies, en un total de 350.000 persones.

A les Filipines la empresa Del Monte ha utilitzat mitjans més selectes. Per saltar-se la llei que prohibeix posseir més de 1.024 hectàries, aquesta multinacionals s'assegura la terra necessària pel cultiu de pinyes, arrendant-lesals petits propietaris. Un camperol explica com: "En el nostre poble, per induir-nos a signar els contractes de concessió, la Del Monte utilizà tres diferents, estratègies: la persuació, l'amennaça i finalment la represàlia.

En un primer moment, tots els camperols reberen la visita de l'alcalde i d'altres persones influients, que recolzaven la conveniència del l'assumpte.

Qui no va voler, al principi no fou obligat a fer-ho, però va començar a rebre a casa seva la visita freqüent dels homes de Del Monte, que tractaven de guanyar la seva amistat i confiança. Sabien com fer-ho: si arribaven a crear llaços d'amistat, els camperols els hi costaria més dir que no.

Passat un any quasi tots havien firmat, excepte tres o quatre. Les seves terres es trobaven aïllades en mig de la naixent plantació de pinyes que l'empresa va fer precintar. Per entrs i sortir de les seves propietats els camperlçols havien de passar sota el filferro.

Dos camperols seguien sense firmar i va ocórrer que els fills de un de ells van ser agredits per la nit. A l'altre l'amenaçaren amb un ganivet al coll. Havia nits en què homes extranys els seguien.

Finalment quedà un de sol, Ramon; que s'obstinava en no firmar. Un matí va ent5rà en la seva plantació un camioneta plena de gent armada. Poc després, una excavadora de l'empresa començava a enderrocar tot allò que es trobava al seu pas. També Ramon va firmar.

Normalment en el moment de la firma cada caperol rebia una suma equivalent a tres cinc o inclús sis anys de lloguer. Els camperols estaven convençuts de que aquelles xifres inicials eren apart i que cada any rebrien el seu plaç del lloguer. Fou un cop dur quan es donaren compte que el primer plaç el rebrien després d'alguns anys, i a més a més en una quantitat reduïda. Perquè l'empresa, per la xifra anticipada, retenia el 14% d'interessos. D'altram banda, el contracte que els camerols havien firmat estrava en anglès".

En 1979 la societat anomenada Metha Group, va projectar una refineria de sucre a la província de South Nyonga, prop del llac Victòria (Africa).

Inicialment els camperols de la zona acceptaren dedicar-se a la producció de canya de sucre. Però més tard preferiren tornar al conreu d'aliments perquè hi guanyaven suficient.

De cop i volta, la refineria es va trobar mancada de provisions i el Govern de Kenia decidí expropiar la terra per treballar-la personal assalariat. Molts camperols vivien en aquelles terres des de feia generacions i no havien tingut mai cap necessitat de recórrer a les oficines de l'administració per regularitzar les propietats. Per tant van ser expulsats sense indemnització. Tanmateix, també els qui havien estat rescabalats es trobaren amb la impossibilitat de comprar altres camps perquè la presència de la refineria havia fet pujar els preus de la terra.

Molts senseterra han construït la seva cabana en els marges de la plantació amb la por quotidiana de ser expulsats de Sony Company o pel gobern. No s'atreveixen ni tan sols a fer un petit hort per por a perdre tot en un monent o altre. Alguns s'han dedicat a la destilació d'una beguda alcohòlica anomenada "changa", i altres s'han posat en el món del petit bandidatge i a la prostitució.

No sempre les víctimes de l'expulsió són petits camperols. En Sudan, per exemple, en el curs dels anys 70, el gobern va decidir assignar a algunes companyies locals i extrangeres grans extensions de la terra pel conreu intensiu de sorgo, cotó i sucre. Aquelles terres, tanmateix, no estaven lliures, perquè eren utilitzades per pastor nòmades com pastures estacionals. Però ningú es va preocupar d'ells, i sense masses compliments foren segregats en una àrea més restringida i menys adaptada a la pastura.

Sotmesa a una lògica sobreexplotació la nova zona ocupada pels nòmades es va transformar en un desert, i molts d'ells, sense possibilitat de supervivència, emigraren a la ciutat per portar una vida de total marginació.

Centro nuevo modelo de desarrollo (1995). Carta a un consumidor del norte nº21. Acción Cultural Cristiana. Madrid. Pàg. 66-67

Aquests quatre casos posats de forma esquemàtica com estan et poden servir per explicar a la resta de la classe els mètodes en que procedeixen algunes multinacionals en una primera instància per apropiar-se de les terres.

En el cas que no prenguin les terres als camperols, les multinacionals els aboquen a canviar llur agricultura tradicional. Comenta el text següent tot completant el quadre de més abaix :

Durant deu mil anys, l'agricultura s'ha basat en l'estratègia de conservar i fomentar la diversitat genètica. L'heterogeneïtat de cultiu sembrat per l'home va desencadenar una explosió de quantitats literalment inestimables de noves races de plantes cultivades i dels seus derivats. La terra habitada en fou la plataforma durant anys per un experiment irrepetible de reproducció de plantes d'unes enormes dimensions.

En aquest experiment, milions de pagesos i grangers van participar al llarg de milers d'anys en el desenvolupament i manteniment de la diversitat genètica. L'experiment es concentrava en l'anomenat món en vies de desenvolupament, on s'hi troben les més grans concentracions de diversitat genètica i on els humans han conreat durant més temps. Els reproductors tradicionals, els pagesos del Tercer Món, com a guardians de la riquesa genètica del planeta, tractaven les llavors com si fossin sagrades, com l'element crític de la gran cadena de l'ésser. La llavor no es comprava i venia, s'intercanviava com un regal de la natura. Per tota l'India, fins i tot en anys d'escassetat, cada casa conservava la llavor per tal que no s'interrumpís el cicle de producció d'alimentació a causa de les llavors.

El pas de les varietats indígenes de llavors a les varietats de la Revolució Verda, va implicar que el control del sistema agrícola passés de la pagesia a les corporacions agroquímiques de les llavors, i a centres internacionals d'investigació agrícola, El pas també implicà que, les llavors es van transformar en una inversió costosa que s'havia d'adquirir. Els països hagueren de demanar préstecs internacionals per escampar le noves llavors i els grangers hagueren de demanar crèdits als bancs per emprar-les.(...)

Les noves llavors dels sistemes globals conreu/llavor dependran de fertilitzants, productes agroquímics i maquinària produïts per conglomerats de corporacions multinacionals.

L.A. Fernández Hermana (1995). El medi ambient vist pel sud. Barcelona. Pàg. 88-89.

Finalment les multinacionals s'ocupen de vendre el producte, quedant-se la majoria de beneficis:

(Plàtan sense porcentatges)

Reprodueix les informacions del dibuix a la graella i especula quin percentatge total es queda al Nord i quin, al Sud. El dibuix mostra la descomposició dels costos que intervenen en el preu final del plàtan. Quantifica quin possible participació tenen les multinacionals en la riquesa que genera aquest cultiu tropical. Això mateix prova de fer-ho a la classe a mode d'enquesta, a l'hora que hagis de fer l'exposició.

Molts productes, com en el cas del platan, venen de molt lluny i han passat per diverses mans al llarg d'una sèri de processos. Cadascun d'aquests passos afegeix un valor al producte. Però és ara a tu a qui et toca fer valorar a la resta de la classe de quina manera partipa en això el veritable productor, el pagès, l'home que s'ha encarregat amb la suor del seu front i de sol a sol de fer créixer i madurar el fruit en qüestió. Per això pots continuar amb l'exemple del plàtan, tot ensenyant els resultats de la teva enquesta i contrastant-los amb el dibuix següent:

(plàtan amb porcentatges)

Ara és el moment que pots proposar contrastar els resultats i interpretar els errors i encerts. És hora de fer algunes reflexions tot preparant-te aquest guió:

Una societat justa ha de tenir dos tipus de criteris. Per una banda cal que cada generació satisfaci les necessitats pròpies sense posar en perill les necessitats de les generacions futures. Cal no destruir els recursos (aigua, boscos, ...) pel demà, és a dir, cal ser just en el temps. Però a més a més de pensar en els recursos exhauribles del planeta, cal pensar en una justa repartició de la riquesa per erradicar la misèria i les condicions de vida indignes, és a dir, cal ser just en l'espai.

Tot això , traslladat a l'agricultura, vol dir:

Justícia en el temps:

-1) Evitar la desertització: Cada any augmenta la superfície de terres desèrtiques, i en gran part per la degradació de les terres agrícoles, fent que disminueixin les terres fèrtils:

-2)Aturar la gran despesa de recursos: La producció d'adobs sintètics (fosfatats i nitratrogenats i potàsics) es fa a partir de minerals que s'extreuen en mines d'arreu del món. Aquest són recursos limitats que no poden regenerar-se. Cal fer una utilització més moderada per què no s'esgotin en un plaç de cent anys.

També té un efecte malbaratador dels recursos el comerç agrícola. L'augment incessant de les exportacions ha generat que el transport es multipliqui, i pertant que augmenti molt més el consum de carburants. Aquests provenen del petroli, un altre recurs limitat de la Terra. Mantenir el ritme actual de consum farà que també s'esgotin les reserves de petroli en un plaç de cent anys.

-1) Disminuir la dependència de l'agricultor amb la indústria agroquímica, que no només suministra adob i plaguicides, sinó també llavors. Produir aliments amb els mínims lligams amb les grans i poderoses empreses multinacionals d'aquest sector serviria perquè el camperol pugués viure millor, cobrant més pel producte comercialitzat al no necessitar realitzar tantes despeses (veure el plàtan).

-2) Defensa de l'associacionisme i el sindicalisme: Diuen que la unió fa la força. I això és el què es busca quan es funda una cooperativa, o es fa un sindicat. Els drets dels treballadors són així millor representats i millor defensats.

· Tu faries de multinacional i uns altres tres grups de la classe representarien 3 agricultors. A cada grup repartiries 4 papers i ells tindrien llapiços de colors. Ells farien un petit dibuix.

· En principi per cada 2 dibuixos tu pagaries 1 paper

· Així ells aviat es quedarien sense més paper i no podrien dibuixar

Ells tindrien llàpiços però no tindrien paper per dibuixar i haurien de triar entre:

· deixar de pintar

· demanar préstecs a la multinacional

· unir-se els 3 camperols i reunir així 3 papers i poder seguir pagant

Els llapiços són les terres que tenen els camperols i el paper les llavors, adobs, etc. que compren a les multinacionals...

Per entendre més bé què és la agricultura biològica llegeix atentament aquest text i intenta respondre a les preguntes que es fan a continuació:

L´aparició dels productes biològics i ecològics es produeix als anys 6O i 7O com a resposta al model dominant de producció i de consum de l´anomenada societat superindustrial, causant de greus i il.limitats problemes i conflictes de tota classe (pobresa, desequilibris socials, econòmics, de gènere, malversament energètic i de matèries primeres, malalties cróniques i degeneratives, contaminació ambiental, deixalles tòxiques, etc.).

A més a més, aquests tipus de productes surgeixen en un context de gran efervescència social i política, on es qüestiona no solament les formes de producció i de consum desenvolupades després de la II Guerra Mundial, sinó que també es relaciona amb l´existència d´un poder econòmic i polític decidit a sotmetre els éssers humans i la natura a les necessitats i interessos de les grans companyies industrials i financeres. I són també una part essencial del pensament ecològic i dels nous moviments socials (agricultura biològica, noves tecnologies, organitzacions de consumidors, etc.).

Pas a pas, aquest sector ha esdevingut un autèntic i important mercat econòmic. Si als començaments es tractava de produccions petites, amb mitjans reduïts i un limitat nombre d´articles, actualment es tracta d´un sector plenament constituït que abasta la quasi totalitat de les mercaderies d´ús i consum diari, amb mitjans tècnics i financers importants i amb una creixent demanda del mercat.

Però aquesta progressió no s´ha vist acompanyada també per un desenvolupament paral.lel d´economies col.lectives i locals de signe alternatiu, ni tampoc de models de vida i consum autosuficients, autosostenibles, solidaris i cooperatius. Al contrari, amb l´excepció de certes iniciatives destacables, la part majoritària del sector de la producció i el consum biològic i ecològic formen part de l´activitat general del sistema econòmic de "lliure mercat". El consum verd és i no ens enganyem, generalment un producte més del mercat d´acord amb els valors habituals del model econòmic i social vigent.

Resulta dons evident, que la simple suma aritmètica de l'augment de la producció i el consum dels productes biològics i ecològics no porta paral.lelament un altre canvi de valors. Fins i tot, serveix de coartada per a certs grups econòmics convencionals per netejar la mala imatge d´altres activitats especulatives i contaminants. Existeixen també altres opcions que utilitzen el producte ecològic com un negoci més, sense altres implicacions, aprofitant-se d´una situació favorable per aquest sector.

Podríem doncs, definir dos enfocaments diferents:

· Com un nou valor d´ús, s´utilitza la característica principal (oferir més salut i menys contaminació) exclusivament des de l´optica publicitària amb la finalitat d´obtenir una elevada xifra de vendes i un major nivell d´ingresos. Com a valor d´us dins l´economia de mercat, es promociona amb les mateixes tècniques i criteris del món convencional (marketing, imatge, consum il.limitat, forta competència, ausència d´ètica, etc.) i utilitza la mateixa estructura d´empresa i comerç centralitzat i jerarquitzat.

· L´aparició del producte biològic i ecològic és una resposta alternativa al model de producció i de consum del sistema capitalista desenvolupat, és un element fonamental dins d´una nova visió de la natura i dels éssers humans i per tant d´una nova concepció de l´economia, el comerç i de l´empresa. Sota aquesta visió, el producte biològic i ecològic es projecta com un canvi radical del consum i de les relacions amb la societat i el medi ambient, desenvolupant un nou tipus de consumidor més concient i responsable.

Disposem ja d´unes primeres dades sobre les diferències comparatives entre els dos models de producció d´alguns productes (horta, arrós, blat, farines) els quals mostren resultats realment significatius en favor de l´agricultura biològica.

En un estudi sobre els productes d´horta s´ha comprovat que hi ha un 23% més de matèria seca i un 7O% menys de nitrats. En els espinacs, els nivells de matèria seca eren superiors al 5O%, aixó afavoreix el que tinguin millor sabor perque hi ha menys quantitat d´aigua. En relació al contingut de minerals, les diferències oscilen entre un 1O% i un 5O% més i en aminoàcids essencials la diferència és superior al 35%. En l´arrós i la farina de blat, les diferències van d´un l5% més de proteínes, un 55% més de minerals i un 7O% més de vitamines.

La consequència directa que comporta aquesta notable diferència de valors nutritius sobre la salut és molt important. La nostra alimentació habitual provoca dos grans conflictes: una dieta irracional, desequilibrada i artificial i la ingestió de productes de baixa qualitat nutritiva i plens de components tòxics i insans. Això condueix a una pèrdua gradual de salut amb un augment generalitzat de malalties cróniques, agudes i fins i tot degeneratives i de caràcter irreversible.

Per contra, una dieta sana, natural i equilibrada i bàsicament amb productes de conreu biològic i artesanals, fomenta l´energia i la salut i per tant significa una millora de la nostra qualitat de vida.

L´agricultura intensiva altera i modifica els cicles biològics de la Natura amb pèrdues incalculables per la reserva genética i importants malmeses sobre tota classe d´éssers vius, inclosos els humans. La causa directa són les modernes tècniques de conreu i l´ús massiu i indiscriminat de centenars d´agents tòxics procedents de la química de sintesi.

Albert ferré (món verd). Consum ecològic: més enllà de la societat de consum

Aquest dibuix ens mostra un conreu fet amb agricultura biològica i ens servirà per explicar de manera resumida les principals diferències entre aquest tipus d'agricultura i l'agricultura convencional producte de la Revolució Verda.

El pagès llença adobs als seus conreus per nudrir les plantes i que creixin sanes i vigoroses. Però no tot l'adob és igual. L'adob sintètic que s'utilitza normalment penetra ràpidament en el sòl. No li cal res més que ser absorvit per la planta, ja que és fabricat a propòsit per això. Però malauradament, molt es perd perquè la planta no el pot absorvir tot alhora. És per això que cal molt sovint afegir nou fertilitzant, i això fa que l'agricultor es gasti molts diners en aquests productes químics.

D'altra banda, es llencen tants adobs que els rius, llacs i embassaments s'omplen d'aquests productes. Aquests tenen efectes indirectes que provoquen la pol·lució de l'aigua:

L'agricultura biològica es basa en l'adob natural, que prové dels fems o del compost de les deixalles orgàniques de casa i de la fullaraca. Aquest penetra lentament en el sòl, i dóna temps que la planta n'aprofiti molt. És un material que no pot ser directament absorvit per les plantes. Necessita abans que els microorganismes del sòl l'esmicolin per què s'arribin a formar les mol·lècules orgàniques que necessiten els fegetals: els nutrients. Aquest lent procés (en comparació amb l'altre) lluny de ser un desavantatge, assegura un bon aprofitament de l'adob al desintegrar-se mica en mica, donant temps a la planta a que l'absorveixi quasi tot.

Això fa que l'agricultor no li calgui tant adob com el sintètic, i que a més a més aquest no es perdi amb tanta quantitat en els cursos d'aigua. D'altra banda, moltes vegades l'adob no li cal comprar-lo ja que el pot generar ell mateix si té una explotació de bestiar o es fabrica la seva pròpia planta de compostatge:

El compostage es un procés de transformación biológica de la materia orgánica en un producto final, denominado compost, que té una gan capacitat de fertilització de la terra tot eliminan-se els gérmens patogens i el poder germinatiu de les llavors que contenia provinent de les males herbes.

Taula comparativa:

La collita que es fa en agricultura biològica té uns altres mecanismes de distribució. Porta un segell que la identifica com a agricultura biològica i a sota el nom de l'organisme de la comunitat autònoma que ho ha comprobat i avalat.

Es ven en mercats o en tendes on sol haber-hi aquest tipus de productes, però ara per ara no es troba a tot arreu.

Molt sovint hi ha cooperatives de distribució que fomenten que el pagès no hagi de vendre a preus tirats el seus productes per manca de demanda. Aposten per la venda local en mercats públics per què els productes ecològics estiguin a l'abast de tothom.

L'agricultura biològica es troba injustament discriminada. No gaudeix de subvencions com molta de l'agricutura intesiva que es fa a la CEE. No té cap mena d'ajud governamental en matèria de recerca ni de difusió, com és en l'altre cas. No gaudeix d'infrastructures pagades per l'estat per abastirla d'aigua, i considerades d'interès nacional, com és en l'altre cas. Tot això fa que el producte final resulti a un preu artificialment més car (o si ho voleu que l'agricultura intensiva tingui un preu artificialment barat). De fet, és l'agricultura convencional la que hauria de discriminar-se. Aquesta presenta uns costos amagats que no es comptabilitzen en el preu del producte però que malgrat això no s'han d'ignorar:

• Enverinament de la fauna degut als pesticides que llença al medi, que provoca que s'hagin de fer programes especials de conservació de les espècies amenaçades per enverinament o manca de fertilitat.
• Contaminació de rius i llacs degut a pesticides i adobs sintètics, que produeix que calgui després depurar les aigües i potabilitzar-les.
• Problemes de salud en molts treballadors que treballen amb pesticides molt potents, que produeixes baixes laborals i tractaments hospitalaris a molts dels afectats.
• Progressiu deteriorament dels mars, degut també a la quantitat de substàncies tòxiques que es llencen i que tard o d'hora hi arriben, que produeix la minva de la producció pesquera, i com a conseqüència la lògica disminució de les captures per part dels pescadors, portant-los a l'atur.

Tanmateix, possiblement la ma d'obra i el control tècnic que necessita l'agricultura biològica sigui més elevada, i això pugui encarir el producte final. Però cal estar disposat a mantenir una pagesia i una supervisió tècnica que asseguri un bon seguiment dels mètodes de lluita biològica (que sinó resultarien ineficaços per mantrenir una producció viable) si volem un futur digne per la pagesia , per l'entorn i per la societat en general.

Però com pots veure, que no s'ajusti a les necessitats de la nostra economia no té perquè voler dir que no s'ajusti al gust i a la butxaca del consumidor:

La biotecnologia és el quart recurs de l'agricultura moderna. El sòl , l'aigua i l'aire han estat fins ara els recursos necessaris perquè l'agricultor pugués obtenir una collita. Ara per ara, i degut a la Revolució Verda, aquests tres estan amenaçats.

Però són els recursos genètics el veritable fonament de tots els éssers vius. Els gens són la base, el codi per a les característiques claus de tot ésser viu. La diversitat genètica és un requeriment necessari perquè plantes i animals puguin adaptar-se a les situacions canviants que ha experimentat des de sempre el planeta. Malgrat això, els designis de l'economia productivista no paren a pensar sobre aquests "romanticismes". El què interressa és acumular llavors que són la caixa forta de la informació genètica de cada espècie i emmagatzemar-les en bancs de germoplasma on es conserven. D'aquesta manera, s'aconsegueix el control de la producció d'una manera molt senzilla: qui controli les llavors, controlarà els

agricultors. Pertant, com és d'esperar, aquests bancs es troben en els països més poderosos del món (malgrat les llavors que tenen provenen en la seva majoria del tercer món) i es declaren amos d'aquesta matèria prima indispensable per l'agricultor mitjançant els Drets de la Propietat Intelectual. Aquests "drets" són passat a patents, o el què és el mateix, al control exclusiu de la llavor per una empresa alemana, nortamericana o japonesa molt poderosa.

La biotecnologia és la tecnologia que fa possible la mercantilització d'aquest quart recurs. Gràcies a la modificació per ingenieria genètica de la llavor, les grans empreses del món poden fer valdre la seva llei a tot el món, amb la cantarella que d'aquesta manera corretgeixen els problemes i deficiències de la Revolució Verda. Un exemple de fins a quin punt poden influir els capricis de les multinacionals i de l'empresa biotecnològica el trobem amb el sucre:

Quan els gegants de les begudes gasoses com són Pepsi i Coca Cola van veure que un sucedani del sucre per les seves vegudes era un 30% més econòmic que el sucre natural, començaren a canviar la "intocable" fórmula de llurs begudes i amb 5 anys (entre 1980 i 1985) van fer capgirar el mercat de les begudes ja que el 95% d'aquesta industria va passar a utilitzar un nou edulcorantque s'extreia de blat de moro. Aquest ha estat el factor més important perquè milers de camperols del tercer món que vivien de l'exportació de la canya de sucre es quedessin sense res degut a l'efecte que això va produir sobre la demanda i lògicament sobre els preus.

I és que la biotecnologia permet que les plantes siguin:

- Resistents a la manca d'aigua

- Resistents als herbicides

- Resistents a les plagues

- Produeixin més fruits

- Produeixin fruits de millor qualitat (sense lavors, que es fan malvé més tard, més lluents i gruixuts, sense taques, etc.

 Amb la biotecnologia, es podran llençar més plaguicides i herbicides perquè les plantes, preparades per això, ho resistiran. Es podrà ampliar el nombre d'hectàries cultivades ja que noves varietats resistents a la sequera podran conrear-se allà on abans no era factible per l'agricultura convencional, i pertant la demanda d'adobs tornarà a créixer. Amb la millora de la qualitat dels fruits, aquelles zones on el producte era deficient per trobar-se en un clima desfavorable seran de nou competitives, amb lo qual generaran uns demanda més gran de tots els utensilis químics que fan falta. Aquí està la raó del seu èxit!!!!!

Cal advertir també dels perills que comporten els aliments genèticament manipulats per a la salud de l'home i del medi ambient. Suggereixo llegiu atentament en el següent text i us fixeu en quins són aquests perills:

Els països del Tercer Món s'enfronten a majors riscs ambientals que els països del Nort donat que, per contrast, allotgen gran quantitat de parents silvestres de molts cultius, el què facilita la generació d'espècies silvestres mutants. Per altra banda, quasi tots els centres globals d'origen i diversificació de cultius es troben en els països del Tercer Món; en conseqüència l'erosió de la biodiversitat vegetal i del germoplasma de plantes (tan cabdal per l'agricultura sostenible) en aquests països suposerà un augment del risc de suministrament dels aliments a nivell mundial. (...)

La possibilitat de que les plantes agrícoles o forestals modificades mitjançant engenieria genètica de forma que expressin substàncies tòxiques, com pesticides io drogues de farmàcia, puguin enverinar a altres organismes, a més a més dels que es pretén combatre, és un risc ecològic. Transgens per la producció de compostos fungicides o insecticides insertats en els cultius pel control de plagues poden, sense voler, matar insectes i fongs beneficiosos. Els cultius transgènicsutilitzats per fabricar drogues o olis industrials i productes químics poden potencialment malmetre a animals, insectes, i microorganismes.

La recent alliberació d'un "supervirus" en proves al camp a Oxfordshire al Regne Unit és un exemple d'aquests riscos. Aquest virus modificat mitjançant ingenieria genètica compté un gen tòxic derivat de l'escorpí, que es pretén que mati a les larves de la papallona blanca de la col. La seva eficàcia agrícola no ha estat demostrada, però se sap que la gamma d'hostes del virus és molt ample, i que inclou es'pècies rares protegides de papallones diurnes i nocturnes. Aquest experiment podria provocar un desastre ecològic de forma immediata al matar espècies rares, i indirectament alentar l'evolució de nous virus, més letals, per recombinació amb virus presents de forma natural en el medi.

La possible contaminació química de les aigües superficialñs i subterrànies per microorganismes o plantes amb processos metabòlics inusuals o acelerats és especialment preocupant donat la importància cabdal de l'aigua per a la vida. Pot resultar impossible recuperar, i difícil dcontrolar, els Organismes Genèticament Modificats (OMGs) nocius, en especial aquells susceptibles de contaminar les aigües subterrànies.

Alguns trets d'organismes poden tardar dècades en manifestar-se. En l'actualitat, les observacions de OMGs abarquen tan sols uns anys. Un organisme declarat "segur" en base a aquests tipus d'evolució a curt plaç, podria en un futur resultar perillós. A més a més, la selecció natural tendirà a millorar el balanç de gens amb el pas del temps, de forma que la potència ecològica de un OMG alliberat, o una espècie silvestre a la que s'ha transmès transgens, pot no ser òbvia durant moltes generacions. És per això que no es pot arribar a conclusions finals "segur-insegur" amb simples estudis de camp, i és precís desenvolupar criteris sofisticats per l'elaboració de judicis ben informats. Sense dits criteris sofisticats, els problemes potencials poden acumular-se i créixer fins convertir-se en múltiples "bombes de rellotgeria" ecològiques.

(...) Existeixen també greus riscus per la salut. Alguns OMGs han estat conseguits utilitzant com vectors virus i transposons manipulats artificialment per aconseguir una especificitat menor. Donat que els virus i transposons poden provocar mutacions, els vectors manipulats podrien ser carcinògens pels éssers humans i/o animals. De la mateixa manera els aliments més comuns, tractats amb ingenieria genètica, podrien convertir-se en substàncies perilloses pel metabolisme, o inclús tòxiques.

Per les persones alèrgiques a certs tipus de d'aliments estarien exposades a majors riscos, donat que aliments anteriorment inocus poden convertir-se en alergènics com resultat de modificacions induïdes per ingenieria genètica. Els treballadors del camp, i veïns de cultius insecticides transgènics poden igualment desenvolupar alèrgies als mateixos. La mort de vàries desenes de persones i la mutilació de cents a EEUU en 1989, després d'haver ingerit una tanda de L-triptòfasn elaborat utilitzant bactèries modificades mitjançant enginieria genètica, és un exemple dels imprevisibles problemes per a la salut derivats del consum d'aliments produïts amb ingenieria genètica.

GAIA nº9, el control de la Ingenieria genética. Xarxa de Tercer Món.

La indústria alimentària ha elaborat i portat al mercat des dels inicis dels anys 80 una gamma de sucs de fruita que fins aleshores no es coneixia.

Però malauradament, això ha vingut acompanyat per un empobriment de la qualitat del suc (respecte el què es feia a casa, tot i no fer-se amb una gamma de fruites tan variada). I és que sota l'etiqueta de "suc natural" s'amaguen tot un seguit de tècniques i afegits que li donen al suc més aviat el qualificatiu de "suc desnaturalitzat". Els detalls de tot això és recomanable que els investiguis quan vagis a la tenda, ja que trobaràs en l'etiqueta alguns paràmetres signinificatius (caldria que busquessis que volen dir les paraules que hi ha en negreta):

- Antioxidants: àcid L-ascòrbic (E300), i diòxid de sofre (E220) així com alguns dels seus derivats (E222, E223, E224, E226 i E227). El primer és la vitamina C sintètica, i encara que a petites dosis no passa res, quan se'n prèn molt pot arribar a causar diarrea i erosió dental, i fins i tot càlculs al ronyó. Per altra banda, la qualitat nutricional de la vitamina C obtinguda sintèticament no pot comparar-se amb la vitamina natural. El segon no és tampoc un conservant inocu, malgrat s'utilitzi molt en l'alimentació. A més a més de provocar simptomes semblants a l'anterior quan s'ingereix molt i en persones especialment sensibles, és un poderós aniquilador de la vitamina B1 en el nostre cos i és mutagen, raó per la qual la OMS recomana que la seva ingesta en forma de conservant no sobrepassi unes quantitats molts petites al dia (50 ppm). Donat que aquest a més de trobar-se en els sucs on no sobrepassa els 10 ppm, també es troba en melmelades, fuits secs, vins, patates fregides, purés, productes de bolleria i pastisseria, i altres (seria interessant que fessiu una investigació pel vostre compte en el supermercat per fer un llistat més concret dels productes que tenen aquest conservant o alguns dels seus derivats, tot mirant les etiquetes).

- Pasteurització: Implica fer bullir al suc a una temperatura de entre 71 i 74 graus durant 80 segons o a 85 graus durant 10 segons. Això fa que es perdin moltes vitamines al desnaturalitzar-se (sobretot la vitamina C, fet que condiciona que després s'hi hagi d'afegir una d'artificial si es vol complir la llei que ho demana com a requisit perquè el suc pugui anomenar-se "natural") i sals minerals.

- Elaboració a base de concentrats: Es tracte de sucs resultants d'extreure mitjançant el buit o a baixes temperatures part de l'aigua del suc primigeni. La seva qualitat biològica és pràcticament nula, ja que en el procés es perden una gran part del sabor i de l'aroma naturals, de les vitamines i les sals minerals, i tot això ho han d'afegir després de forma artificial, i com s'ha vist, poc sana.

Quan indagueu pels supermercats us trobareu segurament que en moltes etiquetes no hi posa res o quasi res sobre el que s'ha esmentat el el parraf anterior. Això no vol dir que no tinguin realment aquestes substàncies, sinó que la legislació ha concedit uns mínims en les concentracions per sota dels quals es permet que no sigui obligatori mencionar aquests additius en l'etiquetatge. Així, en el cas del la vitamina C sintètica el límit es situa en 400mg/l i en el cas del diòxid de sofre és de 10ppm. Això explica perquè el fabricant pot posar en l'etiqueta: "100 per 100 pur suc de fruita" fet que sembli això cert ja que no hi diu res mes a l'etiqueta que la fruita que s'ha emprat per fer-lo.

Des del punt de vista nutritiu, aquestes vegudes tenen en la seva presentació una gran publicitat, sigui quina sigui la seva pretesa funció.

Aprofitant la publicitat que escoltes per la televisió, intenta buscar quins són els eslogans publicitaris que es donen per a cada de beguda. És una bona manera de deduir el tipus de propaganda que reben els següents refrigeris.

- Begudes arxiconegudes com les de cola

- Les típiques tronjades i llimonades

- Les aigües minerals

- Les begudes light

- Les begudes alcohòliques de baix grau

 El cert de tot plegat és que diàriament la propaganda se'ns menja i ens fa uns rentats colossals de cervell. Nutritivament la realitat de totes aquestes begudes deixa molt que desitjar. Són simplement aigua amb sucre (excepte les isotòniques i les aigües embotellades), a les que s'hi ha afegit més química que altra cosa: colorants, acidulants i correctors de l'acidesa, edulcorants (antioxidants i conservants), aromatizants, potenciadors del sabor i gas carbònic. Això vol dir un consum habitual d'aquest tipus de refrigeris pot causar desequilibris nutricionals ja que les seves calories (que provenen del sucre) ocupen un espai als altres aliments que ens abasteixen d'altres necessàries substàncies que necessita el cos. Si unit a això es té en compte tota la química que porten, es pot arribar a la conclusió que aquestes begudes no fan més que embrutar el cos de substàncies perilloses com l'aspartam, l'acesulfat K, ciclamat, sacarina, i un llarg etzètera de les que mai s'indiquen les quantitats i que nombrosos estudis han assenyalat la seva possible acció potenciadora de substàncies cancerígenes o ocasionar alèrgies com és el cas d'alguns colorants. D'altra banda, el gas carbònic que tan agradable picor produeix a la boca pot produir aerofàgia de la part alta del tub digestiu i endarrerir o inclús disminuir l'absorció intestinal de nutrients, contribuir a la inflor a la cara, als braços i cames o altres símptomes en persones que tinguin afeccions variades (és per això que molts metges el desaconsellen a molts malalts, des de persones anèmiques fins a persones que pateixen tractaments contra l'epilèpsia).

Investigació: Pel què fa les begudes isotòniques i les aigües embotellades, deixo que vosaltres busqueu en el supermercat si el contingut que apareix en l'etiqueta és realment l'adequat, tot sabent en el requadre que us adjunto quins serien el requeriments idonis per a cada tipus de beguda:

Pel què fa a les begudes alcohòliques de baix grau, en centrarem en el vi i la cervesa tot intentant averiguar les ventatges i inconvenients que té cadascun.

El quadre següent és una mena de resum de les diferències més notables en diverses qüestions entre vi i cervesa:

• Les diferències que hi ha en el conreu intensiu i extensiu, relacionant-ho amb una economia tradicional i dirigida per la nostra gent, i una que és productivista i regida pels interessos extrangers.
• Les implcacions ecològiques que té cada tipus de conreu
• Quin tipus de costums i tradicions acompanyen a cada producte
• Quines diferències i ha entre la peninsula ibèrica i els altres països de la comunitat Europea

Actualment trobem en el mercat una gran quantitat de nous envasos que han substituït mica en mica al vidre, dels quals només es parla de les seves aventatges des del punt de vista de la comoditat.

 Però, malauradament, no tot són flors i violes. En realitat, els seus avantatges es converteixen en malsons quan es coneix tota la veritat:

Per explicar als vostres companys les desaventatges d'aquests nous envasos et pot ser molt útil reproduir en gran el quadre adalt adjuntat.

En ell trobareu que hi ha caselles que s'han deixat buides perquè vosaltres les completeu. Per això us caldrà:

• Que consulteu amb els vostres companys que treballen la carpeta de la bossa d'escombraries en els apartats de l'alumini i el Bric
• Que llegiu la informació que trobareu tot seguit sobre els diferents plàstics que hi ha al mercat perquè pogueu contestar, a manera de resum de tot el què heu llegit, l'apartat de plàstics.

A banda del què posa en el quadre, també haurieu d'investigar què passa amb el reciclatge i la biodegradació de tots aquests materials que no es reutilitzen, tot omplint els espais del següent quadre que també es troba a mitges, i que també us pot servir per explicar aquestes dues altres qüestions:

L'ús del PVC com envàs de begudes va començar a estendre's quan, arran de la prohibició a molts països europeus del DDT (un perillosíssim insecticida orgànic de síntesi que podeu cercar quins eren els seus efectes) i d'altres productes organoclorats, grans quantitats de clor van esdevenir un residu per a les indústries químiques del ram

El policlorur de vinil o PVC, és un plàstic fet a partir del gas clor i l'etilè. Durant la seva producció la sal comú es converteix en gas clor i organoclorats. Aquest ús del clor és el què el distingeix dels altres plàstics, i que fa que per la indústria sigui tan econòmic (la sal no cost gaire) però que per la salud humana sigui tan perillós.

Aquest procés gasta molta energia.

El següent pas és convertir el clor i l'etilè amb una substància que és molt perillosa. Cancerigena, indueix defectes de naixement, malmet els ronyons i altres òrgans, hemorràgica, altament inflamable i explosiva. Això condiciona que un escapament incontrolat com l'accident que es va donar a Bhopal pugui produir moltes morts. Finalment s'obté el clorur de vinil (VCM) i després PVC, que no és més que l'agrupació de molts VCM. Cancerigen provat per institucions de reconegut prestigi, provoca angiosarcoma hepàtic. Hi ha nombroses proves que testifiquen la migració de les mol·lècules de clorur de vinil del envasos al líquid que comptenen. Això encara s'intensifica quan es produeixen canvis de temperatura.

Però el PVC obtingut així és una substàcia fràgil, dura i inestable, sense cap mena d'utilitat comercial. Per tal de solucionar aquest problema s'hi afegeixen aditius que fan el plàstic encara més perillós:

- Estabilitzants (plom, cadmi): Fan que deixi de ser inestable.

- Reomplidors (amiant, guix, sutge): Expandeixen el material i redueixen costos

- Plastificants (fosfits i ftalats): Proporcionen flexibilitat i flonjor

- Pigments (antimoni, cadmi, plom, crom, cinc): Donen color al plàtic

- Biocides (insecticides i acaricides orgànics de síntesi): Protegeixen en front del creixement de feongs i bacteris

- Piroretardants: Resistència davant del foc

- Abrillantadors

- Modificadors d'impacte

- Antioxidants

Tots aquests additius problemàtics també s'alliberen del PVC per procesos de migració, volatilització, lixiviació o fins i tot per l'acció de microorganismes. Per exemple, el DEHF (bis-2-etilhexilftalat) és el plastificant més important i utilitzat. La majoria de la seva producció s'utilitza com aditiu pel PVC, podent aribar a representar el 60% del seu pes. S'ha trobat en fauna i flora de tot el món i que s'ha prohibit a Àustria en envasos i embalatges que estiguin en contacte directe amb aliments ja que és un poderós carcinogen animal (i possiblement humà): Sobre el tema, l'Agència del Medi Ambient d'Alemanya vol restringir l'ús del DEHF com a plastificant.

També s'ha comprovat la migració del plastificant DOA (dioctiladipat) des del film alimentari de PVC cap a l'aliment.

No cal continuar insistint amb més exemples per adonar-se que tot aquests additius només condueixen a enverinar la salud del mediambient i també de tots nosaltres pel pur profit de la indústria del clor. D'altra banda, cal afegir que tot això complica encara més el seu possible reciclatge, doncs cal un procés molt costós per separar bé tot això i poder-se emprar de nou, com a productes que a més a més són de baixa qualitat! (la pròpia industria del PVC ha reconegut que els actuals esforços de reciclatge no són rentables, ja que resines i productes reciclats són sovint més cars que el plàstic verge, i que la gran campanya llençada per demostrar la reciclabilitat dels productes fabricats en PVC ha estat realitzada més pel seu valor propagandístic que per altres motius)

Els envasos de PVC que trobem al mercat, són, bàsicament, les ampolles per a aigua mineral de 200, 330, 500 i 1.500 ml. També són de PVC les ampolles per a oli de cuina d'1 i 2 litres i les ampolles per a vinagre de 0'5 i 1 litre, alguns envasos específics per a líquids (per ex, dipòsit d'1 litre d'orxata), algunes tarrines per a patés, sobrassada, margarina i gelats, etc.

Podem reconèixer les ampolles d'aigua de PVC d'1 litre i mig per que al fer una pressió sobre l'ampolla queda una lleugera marca blanca (a més, normalment acostumen a ésser de color blau); en d'altres casos, però, identificar el PVC (i tots els envasos de plàstic en general) no es tan fàcil, especialment si tenim ampolles de PVC juntament amb les de PET (mireu la informació sobre el PET per saber com es distingeixen les ampolles de PVC de les de PET). Sobre el tema del reconeixement dels envasos, la directriu europea sobre envasos i embalatges (94/62/UE) obliga a tots els fabricants que identifiquin els seus envasos de PVC amb el símbol:

Símbol del PVC

Quant al reciclatge del PVC, la gran quantitat d'additius diferents que conté aquest plàstic redueix encara més les possibilitats reals del seu reciclatge.

A part dels problemes comuns a tots els envasos de plàstic, el tractament del PVC té greus problemes específics:

Quan s'incinera el PVC es produeix àcid clorhídric, dioxines i d'altres organoclorats. A més, els metalls pesants dels estabilitzants del PVC queden concentrats a les cendres.

L'abocament convencional és un mètode de tractament inadequat per a residus de PVC perque els plastificants i estabilitzants que contenen s'alliberen gradualment dispersant-se pel medi ambient. A més, els productes de degradació que es formen a llarg termini del propi polímer de PVC no han estat investigats.

Finalment, durant als darrers anys ha anat consolidant-se una presa de consciència a nivell polític sobre els importants problemes sanitaris i ambientals ocasionats pel PVC al llarg de tot el seu cicle de vida. Això s'ha traduït en una gran quantitat de decisions restrictives sobre l'ús del PVC.

El PET és un plàstic que s'obté a partir de l'àcid tereftàlic i l'etilenglicol (derivat de l'etilè) per mitjà d'un procés de condensació.

El PET ha augmentat la seva presència en el mercat català en productes que abans s'envasaven en ampolles de vidre reutilitzable. Així, envasats en PET trobem les ampolles de 0'5, 1, 1'5 i de 2 litres de la majoria de refrescos, gasoses i algunes aigües minerals. I com que preserva de l'acció de l'oxigen també s'utilitza per envasar olis, confitures i d'altres productes com cosmètics, etc.

Hi ha plàstic PET de diferents característiques tècniques, però sempre es tracta d'un material força impermeable als gasos (O₂, NO₂, CO₂) i a l'aigua, amb una resistència molt alta a l'impacte. Pot deformar-se per escalfament, però té una alta resistència a la calor (el seu punt de fusió és de 260C), així com també a la llum ultraviolada. El PET, comparat amb el PVC, és més resistent als cops, més transparent, més lleuger i proporciona més efecte barrera als gasos.

Per tal que puguem reconèixer els envasos de PET, la normativa europea sobre envasos i embalatges (94/62/UE) obliga a tots els fabricants que identifiquin els seus envasos de PET amb el símbol:

 El procés de transformació del plàstic a l'ampolla, es fa per injecció-bufat: un sistema mecànic d'injecció de matèria en un motllo que després es bufa per obtenir el cos buit de l'ampolla.

A l'Estat espanyol els principals productors de PET són La Seda de Barcelona, Resisa de Sant Celoni i Brilen d'Osca. A Europa, de les 300.000 tones de plàstic PET que es produeixen, la majoria es destinen a la producció d'ampolles per a refrescos.

Totes les ampolles de PET deixen un regust a plàstic en les begudes, que a mesura que va passant el temps es va intensificant. No hi ha indicis, malgrat tot, que això pugui ser dolent per la salud.

Un estudi del Tellus Institut (1993) va demostrar que la producció d'ampolles de PET causa 100 vegades més emissions contaminants al medi ambient que la producció d'ampolles de vidre.

Actualment a Catalunya no es recicla el PET. A Europa, les ampolles de plàstic PET s'estan recuperant en alguns països: per exemple, l'empresa Wellman té una gran planta de triatge a Holanda (amb una capacitat per a 12.000 tones/any) que compra moltes bales d'ampolles de plàstic PET d'alguns països que, després de ser netejades i premsades, són embarcades cap a la planta de reciclatge que aquesta empresa té a Irlanda, on les ampolles de plàstic PET són reciclades per a fer fibra de farciment d'anoracs, edredons, coixins, estores, etc.

També hi ha plantes de reciclatge de PET en alguns països del Tercer món, com per exemple l'Índia. Tanmateix, en aquestes instal·lacions hi ha condicions de risc sobre la salut dels treballadors, ja que no tenen les mateixes garanties de seguretat que les plantes de reciclatge europees; així, per exemple, quan s'escalfa el PET es produeixen unes emissions de gasos que poden causar als treballadors al·lèrgies sobre la pell, problemes respiratoris i irritacions sobre els ulls. I és que l'Índia és una de les moltes destinacions de les deixalles d'occident. Així, per exemple, l'empresa Pepsi-Cola, la Coca-Cola i 5 fabricants més han establert una companyia a Los Angeles que compra les seves deixalles i després les exporta a l'Índia. Els directius de les firmes de reciclatge existents en aquest país asiàtic diuen que en aquestes instal·lacions només es poden tractar entre un 60-70% de les deixalles que arriben i que la resta s'aboca o es ven als drapaires.

Per altra banda, cal dir que països com Alemanya, Àustria, EUA o Hongria han introduït l'envàs de PET reutilitzable; ara bé, comparat amb les ampolles de vidre reutilitzable, el PET no aguanta temperatures d'esterilització massa elevades, es ratlla molt més fàcilment i sembla tenir problemes de conservació del tast (a la pràctica, el nombre de reutilitzacions del PET és molt més baix que el de les ampolles de vidre reutilitzables). A més, sembla ser que la comercialització d'aquestes ampolles retornables de PET resulta molt més cara que les de vidre reutilitzable o que les mateixes ampolles de PET no retornables.

El polietilè, politè o PE és un plàstic incolor i inodor format només per molècules d'etilè, un derivat del refinament del petroli. Aquestes molècules d'etilè donen, per polimerització, el polietilè:

Tenim dues classes de PE: el polietilè d'alta densitat (PEAD o HDPE en anglès) i el polietilè de baixa densitat (PEBD o LDPE en anglès). El quadre següent resumeix les característiques de cadascun:

Característiques principals del LDPE i de l'HDPE

Així, són envasos de LDPE garrafes d'aigua de 5 i 8 litres, garrafes d'oli de 5 litres, bosses d'1 litre de llet, i també s'utilitza com a plàstic retràctil per unir les llaunes o ampolles que van en paquets de vàries unitats.

Quant al HDPE, potser és el plàstic que més s'utilitza com envàs de diferents productes ja que són d'HDPE les ampolles d'alguns productes alimentaris (com les de llet de 1, 1'5 i 2 litres, d'orxata de 200 ml i 1 litre, de Cacaolat de 200 ml i 1 l, etc), i molts altres usos que no són les begudes.

El PE és el plàstic que més emprem a les llars. I és que gairebé dos de cada tres envasos de plàstic produïts en l'Estat espanyol són envasos de polietilè.

Pel que fa al reciclatge, el polietilè és possiblement el plàstic que més es recupera per a reciclar-lo (ara bé, s'ha de tenir en compte que no és fàcil identificar totes les diferents varietats existents, sobretot si no estan etiquetades). Normalment, el polietilè recuperat, un cop ha estat rentat, es retalla en forma de grànuls d'igual diàmetre (granalla) per usar-lo com a matèria primera en la fabricació productes de baixa qualitat com, per exemple, bosses d'escombraries; segons dades de l'any 1988 de l'ANAIP (Asociación Nacional de Indústrias Plásticas), solament en la fabricació de bosses d'escombraries es van emprar més de 25.000 Tm de granalla d'HDPE reciclat, quasi la meitat de tots els plàstics que es reciclaren a l'Estat espanyol aquell any.

L'impacte ambiental del PE és el mateix que el de la resta d'envasos i embalatges de plàstic, no té una problèmatica especial. De tota manera, com que és l'envàs de plàstic que més consumim, és també el que més volum de residus genera.

El poliestirè o PS és un plàstic compost per moltes repeticions d'estirè, una substància que prové del benzè i de l'etilè. El PS és un plàstic transparent, molt rígid i inflexible, bon aïllador tèrmic i excel·lent aïllador elèctric; tanmateix és propens a patir rotures i és molt permeable als gasos i al vapor d'aigua.

L'estirè pot formar copolímers (molècules derivades del polímer original), alguns dels quals també són utilitzats en el sector dels envasos i embalatges. Aquests copolímers són, bàsicament, el SAN (estirè-acrilonitril), l'SB (estirè-butadiè) i l'ABS (acrilonitril-butadiè-estirè).

El prinipal problema de la síntesi del PS és el benzè (la substància cabdal en el seu procés de fabricació), ja que és un reconegut cancerigen pels humans. També es tenen evidències indirectes que l'estirè pugui ser un possible cancerigen pels humans i se sap segur que és un irritant de la pell i de les mucoses oculars.

A més, cal parlar de les emissions d'hidrocarburs a l'aigua ocorregudes durant tot el procés de fabricació del poliestirè, així com de l'enorme despesa energètica que significa la seva producció (el PS és el plàstic que consumeix més energia de tots els emprats en el sector dels envasos).

En el cas del SAN i l'ABS, s'ha confirmat que l'acrilonitril és un cancerigen pels animals (i molt probable pels humans).

Quant al reciclatge d'aquest plàstic, podem dir que el PS és recupera poquíssim de la brossa per a poder ser reciclat.

Investigació: Ara que ja saps reconèixer tost els en casos que hi ha de plàstic, proposo que indaguis en el supermercat i elaboris una llista de les begudes i marques que presenten cada tipus de plàstic, i quin porcentage representen en nombre respecte les que són en llauna i tetra-bric. Tots aquests resultats els podràs utilitzar per exposar-los a la classe i comentar d'aquesta manera quina és la importància que ara mateix tenen tots aquests materials.

Les ampolles de vidre per a begudes, des del punt de vista de la recuperació i el consum poden ser principalment de dos tipus:

- Ampolles de vidre retornables amb dipòsit que tenen uns canals establerts de retorn. Actualment, però, el consum d'envasos de vidre reutilitzable es redueix a algunes marques d'aigües, cervesa, refrescos (especialment en els formats petits), certs vins de taula i alguns envasos de llet que es distribueixen als bars i restaurants.

- Ampolles no retornables, la gran majoria fabricades expressament per a ser llençades a les escombraries (a l'etiqueta o a l'envàs mateix hi ha la inscripció "no retornable").

A banda d'això el vidre presenta uns avantatges indiscutibles davant dels envasos citats en anterioritat.

Un llistat amb totes les avantatges i el seu impacte ambiental el trobaràs en la carpeta que tenen els teus companys que fan el tema de la bossa d'escombraries.

Investigació: Aprofitant la recerca que has realitzat sobre els plàstics, llaunes i brics, ara fes el mateix amb el vidre (diferencia l'envàs reutilitzable del d'un sol ús), tot cercant quin percentatge representa sobre tots els altres envasos en el teu supermercat. Després fes una comparació amb qualsevol bar de tot el què has buscat en el supermercat, i mira si trobes diferències. A l'hora de fer l'exposió a classe, utilitza tota aquest informació per introduir el problema dels envasos. Un cop fet això, comenta aleshores algunes d'aquestes qüestions a la classe, per concluir finalment quins són els envasos més preferibles:

• L'impacte ambiental que generen els envasos no reutilitzables i els que són reutilitzables
• La diferència que hi ha entre un envàs reciclable i un de reutilizable
• Com afecten al gust i a la salut certs tipus d'envasos
• La relació que hi ha entre l'estalvi energètic i la tria d'un envàs
• La diferència que hi ha entre el preu en el mercat d'un envàs i el seu cost real (explicant tot el que costa desfer-se d'un envàs no reutilitzable o d'un que inclús no és ni reciclable)

Investigació: Després d'aquest exemple genèric que us he posat, mira en el teu supermercat, tot mirant l'etiqueta, d'on prové la fàbrica que ha elaborat els sucs que has pugut trobar, i per altra banda assabenta't d'on poden provenir llurs ingredients principals (la fruita). En el cas dels sucs tropicals, és força clar que aquestes venen de molt lluny. Creus que es podria reduir el transport?: posa exemples amb el què et trobis al supermercat. Pel què fa a les aigües embasades, el problema és el mateix. Intenta fer el mateix que has fet amb els sucs i respon també a la pregunta.

Pel que fa a les aigües envasades, cal fer una distinció: Les aigües minerals i les aigües de font o deu. Les primeres recullen les aigües fòssils que brollen de gran profunditat des d'un substrat subterrani on es troba l'aquífer. Aquest procés pot a la llarga eliminar l'aigua de l'aqüifer si no es fa en cura i mesura, però no comporta cap perill per la naturalesa. En canvi, les aigües de font o deu si que són perjudicials pel mediambient. Aquestes provenen de l'aigua que flueixen lliurement pels rius i torrents subterranis. Quan aquesta és embotella deixa de fluir i a la llarga, si hi ha una acumulació d'empreses que exploten aquest recurs en una zona, es produeix la dessecació d'aquella àrea. Un cas flagran és el què succeeix a l'àrea del Montseny, on es concentra la major part de la producció d'aigua envasada de Catalunya (en ple Parc Natural, n'hi ha 9 en un radi de 4 Km). Això pot desencadenar un seguit d'aconteixements molt perillosos: Pèrdua de la humitat del bosc, invasió d'espècies adaptades a la sequera i als incendis, augment del risc d'incendi.

També cal adonar-se que moltes de les explotacions d'aigües per embotellar es troben en paratges d'un alt valor natural. L'incessant moviment de camions que comporta el transport d'aquestes aigües produeix una elevada mortalitat per accident de trànsit d'un alt percentatge de la fauna (cal recordar que és una important causa de mortalitat de la fauna silvestre en l'Estat Espanyol), arribant a posar en perill inclús la supervivència d'alguna espècie amenaçada (cas de la granota roja a la zona del Montseny).

Actualment molta fruita que es produeix per fer begudes prové del tercer món. El tercer món és un exportador net de fruita. És curiós que tot i passar gana es permeti el luxe de sobreproduir un producte que és més un postre moltes vegades que una primera necessitat. Això és així perquè l'herència colonial encara contínua. Quasi tots els països del tercer món van ser antigament colònies que servien per produir, mitjançant tot un seguit d'infrastructures que es van crear expressament, tot ple de productes exòtics que les societats industrialitzades "necessitaven" per enriquir llur dieta. Ara, després de molts anys de lluita per independitzar-se políticament, encara tenen aquesta dependència econòmica. Mal pagats i explotats, aquests països no poden reconvertir llur agricultura perquè estan lligats de peus i mans per institucions internacionals com el Banc Mundial, els Fons Monetari Internacional, o l'Organització Mundial del Comerç que segueixen els interessos del Gran Capital, és a dir, de la banca de les nacions més poderoses.

Els cultius d'exportació escatimen terres i diners a la producció d'aliments. Al Brasil, per exemple, la terra que avui es cultiva de soja destinada a l'exportació podria donar cereals suficients per satisfer la gana a 59 milions de brasilers. I de fet un podria dir: tan se val, amb els diners que obtinguin d'això podran comprar tot el menjar que vulguin.

Però malauradament això no és així. Les millors terres, que gaudeixen de la vanguarda tecnològica i de grans facilitats financeres estan en mans de terratinents i grans propietaris mecenes de multinacionals que produeixen exclusivament per vendre, quedant-se la majoria de beneficis, escatimant salaris i reduint la ma d'obra. Les pitjors terres, amb una agricultura mancada de recursos i sovint amb cap mena d'ajud econòmic estan en mans d'una munió de petits agricultors. Aquest solen produir per l'autoconsum i per vendre els seus productes en mercats locals.

De fet, el conreu per l'exportació precipita un procés d'usura i usurpació de les terres dels petits propietaris pels grans terratinents.

Agafem a Pedro com exemple. Camperol de tota la vida, posseïa dues hectàries de terra en el sud del Brasil. Fins fa 10 anys, sobre aquell tros de terra produïa mongetes, blat de moro i verdures. Tot per ís familiar, naturalsment. Per conseguir algun diner amb el qual poder enviar els nenes a l'escolaelemental, comprar sabó, sal, oli i altres productes indispensables, anava a fer alguns jornals a les grans finques.

Un matí de juliol, fa deu anys, va arribar un jeep al poble. D'ell va baixar un jove ben vestit que es presentà com a funcionari públic enviat allà per parlar amb els propietaris. Un cop reunits, el funcionari va explicar que el govern volia "desenvolupar" el cultiu de cafè i que ajudaria als camperols disposats a optar per el pla. Més exactament, els proveiria gratuitament de plantes i concedirira un préstec inicial amb condicions avantatjoses. E funcionari va afegir que el cafè és una planta robust i amb un guany assegurat perquè el preu és fixat pel govern.

El jove fou convincent i molts camperols van firmar amb una creu sobre un foli escrit amb lletra petita que no podien llegir al ser analfabets. Entre ells estava també Pedro que havia decidit dedicar una hectària de terra al cultiu del cafè.

En la següent estació de pluges retiraren les plantes i esperaren. Però la planta de cafè no va donar fruit durant quatre anys i aquests foren desastrosos. Sense collita que vendre i amb l'aliment d'autoproducció reduït, la faqília de Pedro va conèixer una gana sense precedents, agreujada pel fet de que els productes alimentaris s'havien encarit (havia hagut una pèrdua productiva a nivell nacional. El fenòmen no obeïa a enfermetats o mal temps, sinó a la decisió dels propietaris de les terres de dedicar més terrenys a la soja per exportació).

Per sobreviure va consumir el préstec del govern i demanà un de nou a un terratinent de la zona. L'aventura del cafè començava així amb la marca del deute, del qual Pedro mai més es veuria lliurat.

Quan les plantes les plantes començaren a produir els primers fruts, Pedro va sospirar amb respit, però els inicials entusiasmes eren vans. En aquells primers anys la collita havia estat a punt de perdre's en dues ocasions, primer per l'atac d'un insecte, més tard pel d'un fong. Només l'ús intensiu de plaguicides havia evitat el pitjor, però els diners havien volat amb els plaguicides.

Amb la primera collita, Pedro havia calculat quan recaptaria i ja havia programat com gastaria el montant: la primera part per arroç i mongetes, la segona per a l'escola dels seus fills, la tercera per retornar els préstecs i la quarta per a despeses de producció d'anys veniders.

Però va cometre l'error de precipitar-se a l'hora de vendre el cafè. Els comerciants comprengueren que Pedro tenia una necessitat de diner i l'oferiren un preu més baix que l'oficial (sabien que no podria regatejar).

De cop i volta els somnis de Pedro s'esmunyiren. A més a més de l'escola dels seus fills, el menjar més abundant, i l'adquisició d'adobs, passava per alt la possibilitat de restituir el préstec. El terratinent no hi va posar dificultats perquè havia pres les seves precaucions. Havia hipotecat els camps de Pedro i, quan el valor del deute hagués sobrepassat el de les terres, donaria per finalitzada la partida quedant-s'ho tot.

El terratinent tenia a més a més un altre convenciment: el plaç per poder apoderar-se de les terres de Pedrio estava pròxim, perquè els interessos que li havia imposat multiplicaven el deute desmesuradament.

En el Sud del Món els terretinents apliquen interessos del 40, 50 i inclús del 70% i pertant no ens podem extranyar d'assitir a una pèrdua progressiva de terra per part dels petits camperols a favor de una minoria. Els resultats són escandalosos:

- Al Brasil el 2% dels propietaris controlen el 60% de la terra

- Al Paraguay el 1% controla el 80% de la terra

- En tota amèrica llatina el 70% dels propietaris posseeixen només el 5 % de la terra

- A Amèrica llatina més de la meitat dels camperols no posseixen terres

- A Filipines, Indonèsia, Srilanka i Banglasdesh més del 75% dels camperols no tenen terres pròpies

Però a més a més, trobem una paradoxa: El Nort ric, en la seva abundància productiva, detenta també la primacia en la producció d'aliments pels pobres; en canvi el Sud pobre, amb tota la seva fam, produeix lo superflu i innecessari pels rics.

Els principals exportadors de cereals (FAO:1986)

Principals productors de plàtans (1986: FAO)

Això és així perquè qui mana en el camp agrícola no és qui produeix fruita, és a dir els postres, sinó qui produeix cereals, és a dir el primer i segon plat. Amb els cereals controles l'alimentació de tot el món, i també l'alimentació de tots els animals domèstics del món. Amb la fruita no es controla res d'important. És per això que es dóna aquesta paradoxa. L'economia és un joc de poders, del qui té més per controlar al qui té menys, no un utensili per distribuir raonablement la producció per resoldre totes les necessitats alimentàries.

És per això que va surgir la iniciativa de crear una xarxa de comerç just, tot sabent que encara es troba lluny el dia en que es pugui canviar el tipus de productes que es comercialitzen. El comerç just vol modificar les relacions que hi ha entre l'agricultor i el venedor, que fins ara són d'una clara injustícia i explotació en benefici de les economies més poderoses.