Gustav MAHLER: Sinfonía nº 5. Orquesta Filarmónica de Viena; Pierre Boulez. Deutsche Grammophon 453416-2 [72'17"] II. Stürmisch bewegt. Mit größter Vehemenz

Segons sembla, la primera obra de Mahler que Pierre Boulez va interpretar en públic fou la Cinquena simfonia, a Londres i amb la BBC Symphony Orchestra, corrent l'any de 1970. Aquell curiós concert fou enregistrat, i constitueix una de les gravacions més lamentables de la discografia mahleriana (HUNTCD 718). Fa un parell d'anys, Boulez va començar a enregistrar per a la prestigiosa DGG el que es perfila ja com a possible cicle simfònic complet de Mahler, amb la Sisena (Filharmònica de Viena) i la Setena (Orquestra de Cleveland), versions que la crítica internacional va acollir amb admiració. Fa poc, ha aparegut una nova Cinquena �en la mateixa casa discogràfica i amb els filharmònics vienesos�, objecte del present comentari.

Mig de broma i mig de debò, podríem considerar aquest CD com la penitència feta per aquell bunyol de 1970. I és que aquesta Cinquena potser fins i tot supera les dues gravacions precedents, per molts motius. Hi veiem ben il·lustrada la concepció calidoscòpica que té Boulez de l'obra mahleriana, com a repertori extraordinari de gestos i discursos variats i fins i tot contradictoris. Per reflectir aquesta diversitat de registres, el músic francès parteix del respecte més absolut a la partitura, un respecte tossut, escrupolós � fanàtic, en el millor sentit del mot. Perquè, realment, en aquesta gravació se sent tot: passatges com el segon tema del segon moviment (cc. 74 i ss.) o la primera secció del tercer ens recorden la minuciositat maniàtica del millor Szell, per exemple.

Els tempi escollits són bastant tranquils en general, i la sonoritat global és densa i fosca, sense la brillantor d'altres versions ben conegudes. En conseqüència, la interpretació en conjunt presenta un fort matís pensarós i introspectiu, absent de les interpretacions més usuals. Es nota sobretot en els dos primers moviments, en els quals Boulez evita sistemàticament la retòrica histèrica i n'ofereix una lectura concentrada, vagament expressionista, fins i tot ascètica en alguns passatges. En el tercer moviment destaca la fluïdesa amb què Boulez es maneja pels contrasts brutals entre els diversos episodis, des dels més cantables i íntims fins als més violents i cínics. Però a partir de la segona reaparició del trio (cc. 429 i ss.) el discurs passa de l'extraordinari al sublim: Boulez deconstrueix aquest Ländler i, per la via del sarcasme, el converteix en una mena d'antítesi del vals � com La valse de Ravel, però encara amb un plus de mala llet. I aquest nivell altíssim en la interpretació es mantindrà fins al final. Vegeu, per exemple, la infinita bellesa del fraseig en el famosíssim Adagietto: sense exageracions kitsch, sense sentimentalisme buit; poques vegades ha dit tant aquesta música plena de tendresa, en la seva història discogràfica. Novament, la corda de la Filharmònica de Viena ens recorda quines són les cordes més belles, les més terriblement belles que hom puga imaginar. La simfonia es clou amb un extraordinari rondó, en el qual s'encavallen i s'entrecreuen els temes dels moviments precedents. Novament, la disparitat entre el món «popular» de les fanfàrries i la severitat escolàstica del contrapunt imitatiu apareixen contraposades sense vergonya en una interpretació que explota els contrasts per produir l'efecte irònic tan estimat per Mahler. Com el mateix Boulez va escriure en 1976, «en el món de Mahler la nostàlgia existeix, innegablement, però comparteix més o menys el seu territori amb la crítica, fins i tot amb el sarcasme». N'és un bon exemple la interpretació contundent i directa que Boulez fa d'aquest finale.

La durada de cada moviment s'acosta bastant a la que tenia l'obra sota la direcció de l'autor �recordem que el seu amic Hermann Behn va cronometrar en 1905 l'assaig final de l'obra, abans d'un concert a Hamburg. D'altra banda, la presa de so és magnífica, d'una claredat diàfana � i justifica la bona fama dels enginyers de la DGG. Entre els comentaris, es destaca un text breu de Boulez sobre l'ambivalència passat-futur de Mahler i sobre la seva vinculació a la Filharmònica de Viena. I fins i tot la presentació del disc és tot un encert estètic.

En definitiva, sembla que encara no estava tot dit pel que fa a aquesta obra. La versió de Boulez és, indubtablement, una nova referència �i caldrà sumar-la a les millors ja conegudes. Quina distància respecte d'algunes interpretacions «de joguet» (Mehta, el primer Abbado...)! L'aficionat pot optar, naturalment, per altres alternatives digníssimes, algunes d'elles referències absolutes: el segon Abbado, Barbirolli, Kubelik, Karajan, Maazel, Bernstein (DGG, també amb els filharmònics vienesos), etc. Però en pocs casos han coincidit tant una orquestra en estat de gràcia, compromesa amb l'obra en cos i ànima, i una direcció profundament clarivident. Sobretot, perquè amb aquesta gravació � i amb el seu Mahler més recent, en general� Boulez aconsegueix demostrar que emocionant no és sinònim de romàntic.

This is the third installment in Pierre Boulez's recently inaugurated Mahler cycle. He has now completed the central core of Mahler's canon: The three purely-instrumental symphonies (Nos. 5 through 7), composed between 1901 and 1905. So far, Boulez's performances have been revelatory �this interpretation of the Fifth being no exception� and it is already clear that this traversal will be the most exciting and probing since Bernstein's landmark series for CBS.

There are many wonderful sonic details to enjoy in this new recording. The Vienna Philharmonic has the kind of dark, warm and intense sound that is perfectly suited to Mahler's music, and DG's recording captures these qualities quite well. As always, Boulez pays scrupulous attention to Mahler's dynamic markings and to matters of orchestral balance, blend and color. It is not that one hears more of the rich polyphony here as that each line of the intricate counterpoint sounds so carefully and lovingly shaped. However, Abbado's recent recording with The Berlin Philharmonic (also on DG) boasts similar qualities.

What is most striking about this performance is Boulez's grip of the Symphony's architecture. The work opens with a grim, anguished funeral march and ends with a humorous and joyful paean, but the progression from darkness to light is easily obscured by the unusual structure of the work. Mahler indicated that the Symphony's five movements are divided into three unequal parts:

Part One:
1. Funeral March
2. "Stürmisch bewegt" (Moving Like A Storm)
Part Two:
3. Scherzo
Part Three:
4. Adagietto
5. Rondo-Finale

There are several strange things about this configuration. First of all, unlike every other Mahler symphony, the Fifth has no expansive first movement. (Indeed, although one couldn't call any of the Symphony's five movements skimpy, none last much more than a quarter of an hour.) Also, although the third movement is officially labeled a «Scherzo», the second movement also has the quality of a scherzo. Thus, there are really two «scherzos», and they are heard back-to-back. However, these two movements could not be more different in mood; the second movement being violent, while the third movement is relatively genial. Finally, Mahler dispensed with a traditional, hefty slow movement, substituting instead a slender, intimate «Adagietto» for strings and harp.

Even more than Mahler's Seventh (which also has an unusual structure), this work can easily comes across as a suite of disjointed movements rather than a symphony. Boulez's interpretation gives coherence to both the symphonic and narrative structures of the work.

The work begins with a slow, heavy reading of the Funeral March. The orchestra really digs into the music with passion. For example, the plangent violin melody �following the initial orchestral climax� is very effectively done. Boulez lets the violins drag a little, giving the impression of real weariness, but never allowing the musical line to sag. The subsequent climaxes have a crushing intensity that adds weight to this relatively brief movement. This heaviness and intensity is carried over into the second movement, which is taken at a slightly more deliberate pace than usual. In both movements, Boulez makes the many tempo changes less jarring, providing a greater sense of cohesion, though the conflicting characters of the music still create considerable tension. The result is that the first two movements hang together in the way that Mahler obviously intended.

The central Scherzo is a world unto itself. Boulez makes the most of the music's geniality; the dancing quality of the music is brought out in flexible, lilting phrasing. The melancholy episodes, such as the sad, «pizzicato» waltz (about seven minutes into the movement) are played with great tenderness and intimacy. And although the final minutes of the movement are often performed in a rush of adrenaline, Boulez holds back, finding a darker edge to the music. With the tempo reined in, it is clear that the struggle is not yet over.

In his earlier concert performances of the Fifth, Boulez took the «Adagietto» quite briskly (there is a pirated recording from 1968 with The BBC Symphony that has been issued by a variety of small labels). In this new version, however, his tempo is very slow. For those interested in timings, the difference is quite startling:

1968 / BBC: 7:37
1996 / Vienna: 10:59

Boulez probably could have created a similar feeling of emotional weight at a slightly more flowing tempo, but despite its languor, it is a gorgeous performance � full of love and a sense of spiritual healing. The Rondo-Finale emerges from the calm of the «Adagietto» with a wide-eyed, dewy freshness. It is a joyous and colorful interpretation; Boulez lets the music flow naturally to its blazing climax, and its relatively short fifteen minute duration now sounds perfectly proportioned within the emotional and architectural structure of the overall work.

This is a wonderfully satisfying and enjoyable performance that is urgently recommended to the casual collector as well as to the devoted Mahlerian. It stands with the recordings of Bruno Walter (Sony), Hermann Scherchen (with the Vienna State Opera Orchestra, currently out of print), Sir John Barbirolli (EMI) and Leonard Bernstein (DG) as among the most thoughtful and affecting performance of this Symphony on record.