Els de Patada al Ventre cada dissabte fem una secció dins del programa "Cafè de la ràdio" també de Ràdio Caldes. El programa és de les 15:30 a les 17:00 i ens fem passar per uns estudiosos de l'any 3146 que estan fent un experiment de transmissió d'ones herzianes a través del temps. Si veieu el Jos i el Monter (presentadors del programa) no els dieu que som nosatres, perquè ells creuen realment que venim del 3146.

Sam: Hola. Benvinguts una setmana més a la secció que fem des del 3146 al Cafè de la Ràdio de l’any 2000.
Xavi: Com probablement ja sabreu, aquesta secció forma part d’un experiment de transmissió d’ones hertzianes a través del temps que, de moment, està donant molt bons resultats.
Jordi: El que passa es que a la nostra era ningú es creu que realment funcioni, perquè resulta que les gravacions d’aquest programa no resistiran els 1146 anys que falten per arribar a la nostra era i ningú ho pot escoltar.
Sam: Es per això que encara no hem rebut finançament de cap govern ni de cap empresa privada, però és igual, nosaltres continuem aquí, al peu del canó, com el primer dia.
Xavi: Això serà tú, xato, que ets un androide i no has de menjar per sobreviure. Però jo he perdut vint kilos de no menjar.
Jordi: A mí la gent ja no em veu quan em poso de perfil
Sam: Va, vinga, no us queixeu tant que esteu tota la setmana esperant que arribi aquesta secció.
Xavi: Clar, com que tú no tens sentiments perquè ets un androide...
Sam: Què vol dir que no tinc sentiments? L’altre dia, sense anar més lluny, vaig plorar amb una pel·lícula.
Jordi: Quina?
Sam: Arma Letal 234.
Xavi: De què va?
Sam: No, si no la vaig veure, em va caure el rotllo de pel·lícula al cap i em va fer tan mal que vaig plorar.
Jordi: Serà imbècil! Vinga, comencem la secció d’avui. Normalment, en el nostre espai, parlem d’un personatge famosillo a la vostra època gràcies als mitjans de comunicació.
Xavi: Parlem d’aquelles persones que són conegudes per estar relacionades amb el món de l’espectacle, de l’esport, i que tenen més anomenada de la que realment mereixen.
Sam: Avui, però, parlarem d’una persona amb prestigi, una eminència de la medicina, un dels grans metges del segle 21. El salvador de la major part de la humanitat.
Jordi: En efecte, avui parlarem de l’eminent doctor especialista en espina dorsal Winston Bogarde.
Xavi: Winston Bogarde va néixer als Estats Units. Era fill del gran actor de cinema Dirk Bogarde.
Sam: El problema del petit Winston es que era negre. Això, per sé, no ha de ser un problema necessàriament.
Jordi: A no ser que siguis veí de la seu central del Ku Klux Klan. Llavors és una putada.
Xavi: El problema es que tan Dirk Bogarde com la seva dona eren blancs, així com els seus pares, els pares dels seus pares, i els pares dels pares dels seus pares.
Sam: En total, vint-i-vuit generacions de Bogardes blancs van fer que Dirk sospités de la legitimitat del seu fill.
Jordi: Les sospites es van confirmar el dia que va sorprendre la seva dona al llit amb en Dany Glover.
Xavi: Convençut de la il·legitimitat del seu fill, Dirk el va repudiar i el va enviar a Holanda, on va passar la major part de la seva infantesa.
Sam: Winston Bogarde va créixer veient els capítols de El Equipo A. De fet, era un gran fan del Mister T. Es per això que va començar a portar grans collarets penjats al coll.
Jordi: Bogarde va dedicar-se al futbol i gràcies a això va viatjar, al cap del temps, a Barcelona.
Xavi: Precisament va ser el futbol el que li va obrir les portes a la seva veritable vocació: la medicina.
Sam: Winston era un dels jugadors més estimats del seu club. La gent l’ovacionava cada vegada que feia una jugada espectacular. Les noies el xiulaven degut a la seva bellesa heretada del seu pare.
Jordi: Precisament el fet que els xiulets fossin generalitzats va ser el que va portar als científics del nostre temps a la conclusió que els aficionats del Barça eren majoritàriament dones.
Xavi: La principal habilitat de Bogarde damunt del terreny de joc era que li trenquessin l’esquena. Partit sí, partit també, els davanters rivals li trencaven l’esquena una i altra vegada.
Sam: Cada vegada que li trencaven l’esquena ell reflexionava sobre aquest fet.
Jordi: En comptes de recuperar la seva posició en defensa.
Sam: I va arribar a formular extenses i complexes teories sobre la composició de l’espina dorsal.
Xavi: Tan profundament capficat en les seves tribulacions estava, que va admetre fins i tot que dins del terreny de joc no sentia res.
Jordi: Tan era així que un dia es va estar damunt la gespa fins a les quatre de la matinada, buscant l’home que havia de marcar.
Sam: El cas es que quan Bogarde va deixar el futbol, va rebre vuit partits d’homenatge i va posar totes les seves teories sobre l’espìna dorsal en un llibre.
Xavi: Gràcies a això va esdevenir una eminència en el món de la ciència i va aconseguir el Nobel de medicina l’any 2008.
Jordi: En les seves memòries, Bogarde va admetre que l’únic que li preocupava a la vida era que encara no havia aconseguit trobar Morientes, que se li va escapar durant un Madrid-Barça.
Sam: Això és tot des del 3146. La setmana que vé tornarem amb més vides de personatges importants de la vostra era.