Estació Espacial MIR. Any 1998 de la nostra era. Diari de a bord.

Aquest matí ha arribat una carta a l’Estació Espacial MIR. El sobre era de color rosa i feia una olor de perfum molt profunda que,  al principi, fins i tot ens ha marejat a tots els tripulants de la nau. El camarada Kukuskin l’ha tret de la bústia intergalàctica i, com sempre fa, ha mirat a quí anava dirigida, però no ho posava. Com a remitent només hi posava una paraula, Natasha.

Només agafar la carta, he vist com la resta de la tripulació de la MIR em mirava amb cara d’enamorament. Primer he pensat que tots s’havien tornat gays, menys el camarada René, que no li cal, però després me n’he enrecordat que avui era Sant Valentí, el dia dels enamorats, i tothom es devia pensar que la carta era per ell. Per tranquilitzar a tothom, els he dit que no patissin, que la carta era de la meva mare que, segurament, m’enviava una mica de desodorant, que feia ja una setmana que se m’havia acabat.

Hola, sóc en René. Fa només una setmana que estic aquí a la MIR i me n’he adonat que només Kukuskin i Bricolaiev escriuen els informes en el diari de a bord. I jo m’he dit, què carai, jo també hi vull escriu-re. De tota manera, estic espantat perquè aquesta acció meva és totalment clandestina. Bé, jo volia explicar que em sembla que el camarada Kukuskin m’ha robat la carta d’amor que la meva persona estimada m’havia enviat des de Chamonix. Per intentar recuperar la carta, m’he dirigit al camarada Kukuskin i l’he mirat amb aquells ulls que sempre miro jo, i s’ha desfet en un moment.

Pobre camarada Kukuskin, el camarada René l’ha acosat sexualment. Se n’ha anat a la seva cambra, on Kukuskin intentava sense èxit obrir la carta. René l’ha mirat amb aquella mirada que només sap fer ell i, Kukuskin, mort de por, se n’ha anat corrents deixant que René agafés la carta. De tota manera, tinc raons per pensar que Natasha és aquella noia que vaig conèixer a Sevastopol abans de marxar, per tant, m’he proposat robar-li al camarada francès.

El camarada Bricolaiev s’ha tornat boig. Ha fet el que ningú s’havia atrevit a fer amb una setmana que fa que el camarada René és  a la MIR. S’ha posat d’esquena a ell i s’ha ajupit!. Val a dir, però, que ho ha fet per robar-li la carta d’amor de la meva Natasha, aquella noia que, abans de marxar, vaig conèixer a Sevastopol. Bricolaiev ha anat cap a René i li ha dit que tenia un regal per a ell. Com he dit, se li ha posat d’esquena i s’ha ajupit per agafar una cosa que hi havia en un caixa. Jo, des de la meva posició, he vist com el camarada René s’havia d’agafar a la barana de la llitera per no fer una bogeria.

No em pensava pas que el camarada Bricolaiev em tingués amb tanta consideració. Avui s’ha dirigit a mí, m’ha dit que em faria un regal, se m’ha girat d’esquena, amb la qual cosa m’ha donat un cop amb el costat i m’ha fet perdre l’equilibri, però és igual, m’he pogut redreçar subjectant-me en la barana de la llitera. El camarada Bricolaiev m’ha regalat tota la col·lecció de discos de la Barbra Streisand!. M’he posat tant content que no he pogut més i li he fet dos petons, després, m’he posat a escoltar els discos a l’acte.

El meu pla ha funcionat, li he regalat la col·lecció de discos de la Barbra Streisand al camarada René i ell s’ha oblidat totalment de la carta, que ara és a les meves mans. Però així que anava a obrir-la, el camarada americà americà se m’ha acostat i m’ha dit que havia vist com René em feia dos petons i que, com era que jo tenia a la nau els discos de la Barbra Streisand? Jo li he dit que a la meva estimada Natasha li agradava molt la Barbra Streisand, i que tenia pensat regalar-li quan tornés a Sevastopol, però no s’ho ha cregut. Aprofitant el meu desconcert, perquè, es clar, sospitava que jo era de l’altra cera, m’ha robat la carta i  se n’ha anat a llegir-la.
 
 
 
 

Bricolaiev ha perdut la carta a les mans del camarada americà, que afirmava haver conegut quan era petit i durant un viatge turístic a Sevastopol, una noia que es deia Natasha. Ningú, però, s’ho ha cregut,  i quan el camarada americà ja havia trencat el sobre i es disposava a treure el paper per llegir-la, el camarada Kutusaiev i el camarada Dobrovenko se li han tirat a sobre i l’han començat a pegar. Quan ja l’han deixat estarracat, s’han posat a barallar-se entre ells per la carta, ja que tots dos deien que era per ell, que era d’una tal Natasha que havien conegut a Sevastopol.

La cosa ha arribat a un extrem que ja no podia ser. El camarada Kutusaiev i el camarada Dobrovenko barallant-se en un racó de la nau. El camarada americà donant cops contra la paret, amb la qual cosa posava en perill els complexos instruments d’estabilitat acròbata de la nau. El camarada Bricolaiev mirant-se al mirall per veure si tenia maneres o només eren imaginacions del camarada americà, i Kukuskin escrivint desesperadament una carta a una tal Natasha dient-li que era una porca i que l’havia enganyat, ja que s’havia enrollat amb tots els tripulants de la nau. L’únic que estava tranquil era jo, que m’estava a la meva habitació escoltant els discos de la Barbra Streisand.

Davant el caos generalitzat, la carta ha quedat oblidada al terra, en un racó de la nau. Aprofitant el desconcert, l’ordinador central ha tret els seus braços robotitzats, ha agafat la carta i s’ha disposat a llegir-la. Tots estàvem equivocats. Es veu que la carta era per ell. L’havia escrit un Spectrum 128K que havia conegut dies abans de despegar, en una convenció informàtica a Nobobirsik. Sembla mentida.