El propòsit d´aquest treball ha estat analitzar la zonació litoral pel que fa a la diversitat d´algues bentòniques de la platja de Santa Cristina des del supralitoral fins a l´infralitoral en dues èpoques de l´any, la primavera i l´estiu. A més a més, a l’estiu, s’estudià la composició ficològica al llarg d’un transecte així com la diversificació de l’estatge infralitoral superior pel que fa als seus ambients i a les comunitats que els ocupen. Amb les dades obtingudes al transecte es calculà un índex de similitud entre les diferents submostres per tal d’establir les comunitats algals que es distribueixen al llarg del gradient vertical. L’estatge infralitoral s’estudià calculant l’espectre de diversitat en tres mostres bàsiques obtingudes en diferents ambients. També s’estudià la composició del fitoplàncton a principis de primavera.

Aquest estudi es va realitzar dins del marc de les pràctiques de l’assignatura Algues i Briòfits. La zona escollida fou la cala de Santa Cristina de Blanes, que es caracteritza per ser una zona ben conservada i, alhora, de fàcil accés.

SITUACIÓ GEOGRAFICA I GEOLOGIA

La platja de Santa Cristina es troba a uns 4 Km. al nord de Blanes a la comarca de la Selva. Aquest paratge s´inclou en la Costa Brava meridional constituida per un continu de penya-segats formats per granit i granodiorites i roquissars d´altitud modesta, però que configuren una línea de costa retallada, on s´intercalen petites cales i platges d´una gran bellesa (del Hoyo i Orta, 1992).

CLIMA I VEGETACIÓ

Les condicions climàtiques responen al clima mediterràni típic, caracteritzat per l´eixut estival provocat per la influència de l´anticicló de les Açores i per l´hivern humit (Camarasa et al, 1993). A més, per ser una zona costanera, les brises marines suavitzen el clima i les oscil.lacions tèrmiques, diürnes i anuals, s´atenuen per l´efecte directe de la mar.

La vegetació correspon generalment a brolles silicícoles d´estepes i bruc boal, barrejant-se alguns arbres com el pinastre o l´alzina. En els penya-segats la vegetació rupícola es pobra i domina l´aliança Crithmo-Limonion, dominada pel fonoll marí. Les comunitats bentòniques d´algues són importants; es veuen afavorides per la transparència de les aigües i la bona conservació de la zona, tot i que la influència de l´home també s´ha fet notar. L´enorme creixement de les poblacions unit a la proliferació d´urbanitzacions, ports esportius i altres instal.lacions han malmès l´espai natural. (del Hoyo i Orta, 1992).

EL MEDITERRANI

El Mediterrani és un mar de petites dimensions on la marea no sol superar el mig metre d´amplitud. Així, són els factors climàtics els que provoquen els canvis de nivell més acusats, com són el vent, l´evaporació, les plujes ... (Margalef et al, 1994). A la Mediterrània hi ha una marcada estacionalitat tant en la temperatura de l´aigua com en la intensitat de la llum o en la disponibilitat de nutrients, fet que unit al seu caràcter oligotròfic provoca l´aparició d´unes comunitats bentòniques molt particulars, majoritàriament alguers i herbeis de fanerògames marines (Terrades et al, 1989).

EL FITOPLÀNCTON MARÍ

El fitoplàncton marí està format per organismes unicel.lulars autòtrofs, tot i que també poden ser, en part o totalment, heteròtrofs. La seva composició és molt variable i es barregen espècies de dinòfits, criptòfits, crisòfits, haptòfits i diatomees formant núvols discontinus en aigües superficials. La densitat de fitoplàncton oscil.la entre 10-100 cèl.lules per mil.lilitre en la zona fòtica (Margalef et al., 1994).

El plàncton, a l’igual que el bentos, s’organtiza a l’entorn d’un eix vertical determinat principalment per la llum i la gravetat. El gradient creat per la extinció en fondària de la llum defineix la possibilitat de producció.

Les cèl.lules tenen una velocitat de sedimentació aproximada de 1 a 5 m per dia (Fernández, 1988) pel que la permanència en les capes il.luminades es supedita a turbulències, mecanismes que enlenteixin la sedimentació, etcètera.

La disponibilitat de nutrients és un factor important lligat tant a la sedimentació com als canvis estacionals, pel que s’observen diferències significatives en l’abundància i composició específica segons l’estació en què ens trobem. Així, per exemple, a l’estiu hi ha menys nutrients en suprfície i podem trobar fitoplàncton molt avall, entre els 40 i els 90 metres (Fernández, 1988).

EL BENTOS MARÍ, SUBSTRAT PER A LES ALGUES

El bentos marí ofereix una amplia gamma de petits ambients que depèn de l´exposició a la il.luminació, l’hidrodinamisme de l´aigua, traçat de la costa, qualitat de les aigües i la seva renovació, temperatura, substrat, etcètera (Polo, 1978). Aquests factors ambientals i físics canvien molt en espais reduïts produint una gran heterogeneïtat del bentos. Aquests canvis són més rellevants en profunditat, generant una zonació del fons marí seguint l’eix vertical. Hom pot correlacionar les diferents espècies d´algues amb cada un d´aquest ambients. A més dels factors abiòtics també cal tenir en compte per comprendre la distribució de les algues bentòniques els factors biològics, principalment la competència intraespecífica pel substrat i la predació (Ballesteros et al, 1984).

Les comunitats d’algues bentòniques ofereixen protecció per a gran nombre d’invertebrats, des de poliquest fins a crustacis, així com a molts epífits i organismes incrustants.

La diferent intensitat de la llum entre uns llocs i altres té gran importància, ja que és la principal responsable dels canvis en la composició específica de les comunitats. L’extinció de la llum en fondària segueix una funció exponencial, de manera que la zona fòtica no sobrepassa els 100 metres de mitja. El gradient creat provoca una distribució diferencial de les diferents espècies d’algues, de forma que podem parlar d’organismes fotòfils i esciòfils.

La distribució geogràfica de les espècies està condicionada per la temperatura. A nivell local, en augmentar la fondària hi ha un descens de la temperatura particularment important en els primers metres i a l’estiu la formació d’una termoclina determina l’amplitud batimètrica d’algunes espècies. Recordem que l’estacionalitat és una característica pròpia de la Mediterrània, trobant que la temperatura mitja a la superfície oscil·la entre 14ºC a l’hivern i 23ºC a l’estiu (Margalef et al, 1994).

L´hidrodinamisme, com a element renovador de la capa d´aigua que envolta als organismes, és un factor força important. L´agitació de l´aigua afavoreix l´intercanvi gasós i la captació dels nutrients (Margalef et al, 1994). Té també un efecte desestibilitzador del sistema ja que un intens hidrodinamisme pot trencar o arrencar els individus. Per això, els organismes que viuen en llocs d´elevat hidrodinamisme tenen tota una sèrie d´adaptacions morfològiques, com estructures anatòmiques dures o gran elasticitat, i majoritàriament són organismes sèssils o incrustants.

A la zona superficial l´hidrodinamisme és fort generant una gran turbulència de l´aigua, mentre que a l´augmentar la fondària la turbulència es transforma en un moviment oscil.latori. Més avall el moviment esdevé unidireccional en el pla horitzontal. Aquest canvis en fondària queden reflectits en la distribució de les espècies (Terrades et al, 1989). En superfície, la intensitat de l´hidrodinamisme depèn de la situació de la costa. Solen ser més encalmades les cales i badies, mentre que la major agitació de l´aigua la trobem als caps.

El substrat per les algues marines és només un punt de fixació, conseqüentment la seva importància està en les seves característiques físiques. Així, en substrats tous es difícil la fixació de les algues, mentre que en substrats durs o rocosos hi dominen els organismes sèssils i les macroalgues, les quals tenen gran importància com a compartimentadors de l´espai i també com a substrat d´altres algues epifítiques.

Pel que fa als nutrients la Mediterrània és una mar oligotròfica cosa que determina que hi hagi un poblament algal madur de creixemt generalment lent (Terrades et al, 1989). Qualsevol increment dels valors naturals de les concentracions de nutrients provoca una simplificació de les comunitats amb el creixement ràpid de les algues oportunistes, especialment ulvals.

A més dels factors físics es considera que els factors biològics poden ser molt importants com a estructuradors de les comunitats bentòniques. Sembla que en comunitats poc madures els factors abiòtics són molt determinants mentre que en comunitats més estructurades ho són les relacions biològiques (Margalef et al, 1994).

Hi ha una gran quantitat de factors biològics, però el més important és la competència, ja sigui indirecta o bé directa, entre les algues.

Altres relacions venen donades per l´existència d´espècies grans i dominants, com en el cas de les comunitats de Cystoseira, on l´estrat arbori que genera aquesta alga permet la creació de microhàbitats ocupats per altres espècies. En el cas de màxima complexitat, una comunitat d´algues mediterrànies pot arribar a tenir cinc estrats de vegetació diferenciats ( Terrades et al, 1989).

La depredació també és un factor que influeix en l´estructura de les comunitats algals. La contínua explotació de les algues per part de les garotes i altres herbívors crea tota una sèrie d´estadis de regeneració de les comunitats clímax. Els depredadors tenen un paper de controladors de l´abundància i distribució de les algues (Terrades et al, 1989). Una proliferació massiva de garotes pot provocar la desaparició parcial del recobriment algal sobre el fons marí d´una zona .

La fondària és un paràmetre que, com hem vist, porta associada la variació de molts factors, llum, hidrodinamisme, temperatura, nutrients, pressió,... Això crea una gradació d´ambients físics que observem relfectits en la formació de diferents horitzonts algals que permeten dividir el bentos en quatre gran zones: la supralitoral, la mediolitoral, la infralitoral i la circalitoral.

El supralitoral és la zona emergida immediata a la línia d´aigua, és a dir, la zona que reb els esquitxos i que té per únic aport d´aigua el que proporciona les onades. És un estatge, doncs, de forta irradiació, manca d´aigua i molt inestable tant per les oscil.lacions tèrmiques com per les variacions d´humitat i salinitat.

L´amplada de la franja supralitoral depèn de la presència i força de les onades, així com de la inclinació del substrat.

Les característiques d´aquesta zona fan que les poblacions d´algues siguin molt escasses, reduïdes a cubetes i coves i amb adaptacions a la inestabilitat del medi. També en les cubetes s´hi troben algues unicel.lulars, malgrat les canviants condicions. D´altra banda, s´hi troben líquens i cianòfits capaços de sobreviure tot i l´evaporació important de l´aigua (Llimona et al, 1985).

El mediolitoral és la zona que, per damunt del nivell mig del mar, reb l´embat de les ones i és regularment mullada, amb cicles més o menys periòdics d´emersió-submersió. És la zona de transició entre el medi terrestre i el marí. També és caracteritza per presentar una zonació per bandes de diferents comunitats força clares i per un cicle marcadament estacional.

Aquest estatge és ocupat per algues que no toleren l´assecació ni una total emersió (Ballesteros et al, 1984). Quan una espècie concreta troba condicions òptimes i es fa dominant, apareix una banda clara de la comunitat que es forma amb ella. Així, segons la il.luminació, la orientació de la roca i el tipus de batut, van sorgint diferents bandes. Als Països Catalans, la zonació no és gaire evident, excepte per a la Costa Brava, on sí que es poden veure bé els cinturons algals (Llimona et al, 1985).

Les característiques d´aquest hàbitat fan que aparegui l´estacionalitat abans esmentada. A l´hivern, amb un aport màxim de nutrients, el mar força batut i amb irradiació moderada, apareixen una sèrie d´espècies que tindran el seu màxim al començament de la primavera. La irradiació forta de l´estiu, l´evaporació conseqüent i l´aigua més calmada condicionen un altre tipus de comunitat.

Les algues d´aquest estatge presenten adaptacions que els permeten de sobreviure durant períodes d´estrés hídric. Molts rodòfits i feòfits han desenvolupat parets cel.lulars amb uns polisacàrids determinats capaços de retenir l´aigua, com són l´agar i els alginats. (Llimona et al, 1985).

Aquest estatge, doncs, es caracteritza per una densa població ficològica: els ecosistemes frontera suporten gran diversitat d´organismes, capaços de colonitzar l´espai en poc temps (Margalef, 1978).

L´infralitoral és la zona sempre submergida, de manera que és la de condicions més estables. Això vol dir que les algues no estan sotmeses a períodes d´emersió i que el medi és relativament constant. A mida que augmenta la fondària, va desapareixent la zonació horitzontal, i les algues es distribueixen segons factors com la il.luminació, la orientació, la competència o la predació. Hi influeixen també la inclinació i el microrelleu (Llimona et al, 1985). La llum s´atenua poc, arriba fins a uns 20 m. de fondària a la Costa Brava (Terrades et al, 1989), i l´hidrodinamisme assegura l´aport de nutrients.

Segons la il.luminació i el batut, s´estableixen diferents tipus de comunitats a les roques, com són les comunitats de Cystoseira, les d´algues fotòfiles o bé de feòfits de llocs encalmats amb Halopteris i Padina pavonica. La pol.lució altera aquestes comunitats, de manera que n´apareixen de nitròfil.les, amb molts cloròfits i rodòfits també.

El límit inferior per l´infralitoral és imprecís, però ve determinat per l´atenuació de la llum amb la fondària, aproximadament allà on arriba entre l´1 i el 5 % de la llum superficial, des d’on es considera ja circalitoral (Margalef et al, 1994).

El circalitoral s´estén des del límit inferior dels vegetals fotòfils fins a la zona on ja no és possible la vida vegetal. El seu límit superior ve marcat pel ritme d’extinció de la llum, i depenent de la transparència de les aigües, es troba entre els 15 i 40 metres de profunditat, i l’inferior, al voltant dels 100 metres. Així doncs, comprèn la zona inferior de la plataforma continental i la superior del talús continental (Calvín, 1995). Les variacions de temperatura són determinants per a la distribució de les algues i els invertebrats marins. El relleu rocós crea microambients que aprofiten les espècies més esciòfiles i els animals que hi busquen protecció, de tal manera que dónen peu a un intens joc de competències. Aquest estatge està marcat per un progressiu desplaçament de les algues pels animals.

En el nostre estudi no ens ocuparem d´aquest estatge per les dificultats en mostrejar-lo.

- escarpa i martell, ganivet

- corda

- metro (cinta mètrica)

- cinta de color

- quadrat de plàstic de 30 x 30 cm

- marc de fusta de 30 x 30 cm

- safata de plàstic i bosses de plàstic

- xarxa de fitoplàncton

- termòmetre

- pH-test, reactiu de la casa MERK

- nitrit-test, reactiu de la casa MERK

- densitòmetre

- nevera portàtil

- pots de vidre

- pinces

- lupa de camp

- lupa binocular

- formol 5%

- microscopi

1. Mostreig de primavera ( 4 de maig del 1996)

S´observà la zonació ficològica dels diferents ambients de la zona i s´elaborà un catàleg florístic in situ. Es van fer 2 tipus de recol.lecció, una des del supralitoral al mediolitoral sense submergir-se, i una segona de l´infralitoral fent immersió (apnea). Les algues recollides, amb ganivet o escarpa i martell, es posaren en bosses de plàstic i es separaren per ambients. Més tard, per la identificació in situ, es classificà el contingut de cada bossa posant-lo en safates de plàstic amb aigua de mar i usant o bé guies, o bé consultant al professor. Per tal de conservar-les fins arribar al laboratori, es van transportar en les mateixes bosses en una nevera portàtil. Per mantenir-les en fresc, es van posar a la nevera del laboratori en cubetes amb aigua de mar. Durant les pràctiques, s´acabaren d´observar i classificar, amb lupa binocular i microscopi.

Les algues recol.lectades es poden conservar amb dues tècniques diferents, en aigua de mar i formol al 5% (Ballesteros, 1987) o bé premsant-les. Per premsar- les, es posen les algues en cubetes amb aigua de mar i es treuen a sobre d´una cartolina, on queden enganxades; després es prensen amb un plàstic al damunt en una premsa normal.

Durant aquesta sortida, també es recolliren mostres de fitoplàncton marí utilitzant una xarxa especial per la seva recol.lecció. La xarxa es tirava desde les roques al mar i es recollia fent-la lliscar en superfície de forma que l´aigua atravessés la mànega, quedant retingudes en el seu interior les petites partícules del plàncton. Un cop recollida la xarxa, anant amb compte de no enganxar-la a les roques, es recollia el filtrat en un pot per analitzar-lo més tard al laboratori amb l’ajut del microscopi.

El mostreig d´estiu es feu d´igual forma que el de primavera, i a més, es feren dos estudis de la zona, un estudi qualitatiu (transecte) i un estudi quantitatiu del infralitoral (mostreig bàsic). A més a més, es mesuraren els paràmetres fisico-químics de l´aigua mitjançant reactius específics pel pH i pels nitrits, i es van pendre mesures de la temperatura de l´aigua en diferents zones i a diferents fondàries.

a) Transecte

Després d´una petita prospecció de la zona es trià un indret poc batut, més senzill de mostrejar, ben il.luminat i força profund per tal d´observar la variació en la composició algal en el gradient vertical. La roca sobresortia mig metre del mar i ràpidament s’enfonsava en una paret força inclinada verticalment. La zona mostrejada s´orienta cap a la costa protegida del fort onatge per la barrera natural que forma la paret emergida. Amb una fondària mitja de 3,8 m, s´aprecia l´extinció de la llum en profunditat .

Per realitzar el mostreig s´utilitzà una corda de plàstic marcada cada 20 cm i fixada pel seu extrem superior a la part més alta de la roca emergida. En l´extrem inferior es disposà un pes per tal d´ancorar la corda al fons del mar. Un cop ben instal.lada i tibada sobre la paret, s´inicià el transecte. Des de la zona superior a la inferior s´analitzaren les diferents submostres. Cada submostra feia 20 cm d´alçada per uns 40 cm d´amplada a costat i costat de la corda, mesurats a pams aproximadament. Per tal de no equivocar-se alhora de mostrejar es marcava amb una cinta de color el fragment de corda pertanyent a la submostra. Es van inventariar in situ les diferents espècies macroscòpiques d´algues trobades en cada submostra. També es van recol.lectar aquelles algues que no es van poder identificar a visu guardant-les en bosses de plàstic. Més tard al laboratori es van classificar amb l´ajuda de guies, lupa i microscopi. Un cop obtinguts els llistats d´espècies per cada submostra s´analitzaren les dades calculant la similitud qualitativa de cada dues submostres consecutives. L´índex que s´utilititzà fou el de Jaccard (1902):

Aquest índex ens permet conèixer l´existència de poques diferències entre dues submostres quan tenen una similitud elevada. Podem esperar valors mínims de similitud entre submostres pertanyents a diferents biotops.

b) Mostreig bàsic

Es va prendre una mostra bàsica o unitària recol.lectant la totalitat de les algues que quedaven incloses dins d´un marc de 30 x 30 cm, és a dir, un quadrat de 90 cm ². S´obtingueren tres pelats del infralitoral superior agafats, cada un, en una zona diferent amb característiques físiques pròpies per tal de poder estudiar la diversitat de l’infralitoral superior donada per les variables ambientals (o abiòtiques).

Cada pelat s´analitzà al laboratori separant-se les diferents espècies i quantificant-ne el recobriment de cada una. S´han identificat totes les espècies vegetals presents, utilitzant la lupa i sovint el microscopi per aquelles espècies que per les seves dimensions ho requerien. Les espècies que no han pogut ser identificades per manca de guies adequades han estat guardades en formol al 5%. Per l´altra banda, el recobriment s´ha mesurat com la superfície recoberta per cada espècie en posar-la horitzontalment sobre el substrat i no pas com el percentatge de la superfície recoberta per l´alga en projectar-la sobre el substat. Per fer la mesura s´utilitzà una superfície de 30 x 30 cm (igual superfície que el pelat) dividida en quadats de 5 x 5 cm (25 cm²). Un d´aquests quadrats estava alhora subdividit en quadrats d´1 x 1 cm (1 cm²) i un d´aquest en quadrats de 0,5 x 0,5 cm ( 0,25 cm²). Aquestes mesures estan sotmeses a un error relativament baix si les espècies d´algues són laminars, però pot ser considerable en les espècies de forma arborescent. Per això, en aquests casos es partia l´alga en trossos petits i es distribuïa uniformement de manera que formessin una capa contínua sobre la plantilla ( Ballesteros, 1992). També es complicà la separació i quantificació de les algues epifítiques donada la seva abundància, diversitat i mida petita. 

A partir de les dades s´obtingué el percentatge de recobriment de cada espècie i es calculà la diversitat per cada pelat utilitzant l´índex de Shannon-Weaver (1957): 

La zona mostrejada de la Cala Sta. Cristina és un roquissar que forma un substrat ideal per la proliferació de les comunitats d´algues bentòniques marines. Les roques es disposen aleatòriament creant un gran nombre d´indrets que les algues utilitzen per enclavar-se específicament. Les zones batudes, les fotòfiles i les tranquiles, s´alternen propiciant la diversificació dels fons marí. Així, per fer més entenedor la gran varietat d´ambients en que poden viure les algues bentòniques l´àrea de mostreig es dividí en 4 parts:

1. Zona poc profunda (màxim 1 m), però ben il.luminada (fotòfila), d´aigües tranquiles i encalmades. El fet de que sigui un indret gens batut provoca que no hi hagi oscil.lacions del nivell de l´aigua i que pertanyi en tota la seva totalitat a l´estatge infralitoral. El fons sorrenc s´alterna amb roques totalment o parcialment submergides on es troben fixades les macroalgues.

2. De totes les zones, aquesta es caracteritza per tenir l´hidrodinamisme més fort ja que està totalment influenciada per l´onatge. Això, provoca la divisió de la zona en dues parts, la primera situada en la zona on peten les onades i la segona, més calmada, a la retaguarda on l´aigua ja ha perdut força i es mou amb menys energia. Està constituida totalment per roques emergides que formen petites però nombroses cubetes a dins de l´aigua que asoleixen una fondària de pocs centímetres fins a algun metre.

3. És una zona de grans dimensions a on es barregen diferents ambients que venen caracteritzats per un cert hidrodinamisme del mar que provoca la barreja continua de l´aigua i oscil.lacions periòdiques del nivell d´aquesta. Hi ha indrets més batuts per l´onatge i d´altres més protegits per l´efecte barrera que fan les parets de roca emergides. Aquestes diferències en l´hidrodinamisme es veuen recollides en la composició florística. És una zona profunda, sobrepassa els 3 metres de fondària en alguns indrets, tot i que depenent del caient de la roca hi ha parets verticals o d´altres amb un pendent més suau que arriben a formar replans a menys fondària.

4. Aquesta zona és molt sorrenca i la petita platja que es forma és molt freqüentada pels banyistes durant l´estiu. Això, ha provocat una eutrofització del medi que es reflecteix en l´abundància d´algues verdes sobre les roques. És poc batuda i molt fotòfila, i no arriba a superar el metre de fondària.

A les zones rocoses més allunyades de la platja i de difícil accés l´eutròfia minva i les masses contínues de cloròfits deixen pas a comunitats de feòfits i rodòfits ben caracteritzades que formen part del mediolitoral i l´infralitoral superior.

 MOSTREIG DE PRIMAVERA

 En aquest mostreig es van descriure i classificar les diferents algues atenent tant a l´estatge on van ser trobades com al grup taxonòmic al qual pertanyen.

 Llistat sistemàtic de les espècies macroscòpiques trobades:

 DIV. PHAEOPHYTA

O. Cutlerials

Fam. Cutleriaceae

1- Cutleria multifida

O. Ectocarpals

Fam. Scytosiphonaceae

2- Colpomenia sinuosa

O. Esfacelarials

Fam. Stypocaulaceae

3- Halopteris scoparia

O. Dictiotals

Fam. Dictyotaceae

4- Dictyopteris membranacea

5- Dictyota dichotoma

6- Dictyota dichotoma var. intricata

7- Padina pavonica

O. Fucals

Fam. Cystoseiraceae

8- Cystoseira compressa

9- Cystoseira mediterranea

O. Nemalionals

Fam. Helminthocladiaceae

10- Nemalion helminthoides

Fam. Gelidiaceae

11- Gelidium pusillum

O. Gigartinals

Fam. Plocamiaceae

12- Plocamium cartilagineum

Fam. Sphaerococcaceae

13- Sphaerococcus coronepifolius

Fam. Rissoellaceae

14- Rissoella verruculosa

Fam. Gigartinaceae

15- Gigartina acicularis

O. Criptonemials

Fam. Corallinaceae

16- Amhpiroa rigida

17- Corallina elongata

18- Jania rubens

19- Lithophyllum incrustans

20- Lithophyllum tortuosum

21- Mesophyllum lichenoides

Fam. Peyssonneliaceae

22- Peyssonnelia rubra

O. Ceramials

Fam. Ceramiaceae

23- Callithamnion granulatum

24- Ceramium ciliatum

Fam. Rhodomelaceae

25- Laurencia obtusa

26- Laurencia pinnatifida

O. Rodimenials

Fam. Champiaceae

27- Gastroclonium clavatum

O. Bangials

Fam. Bangiaceae

28- Porphyra leucosticta

O. Ulvals

Fam. Ulvaceae

29- Enteromorpha compressa

30- Ulva rigida

O. Cladoforals

Fam. Cladophoraceae

31- Cladophora sp

32- Chaetomorpha sp

O. Sifonocladals

Fam. Valoniaceae

33- Valonia utricularis

O. Codials

Fam. Bryopsidaceae

34- Bryopsis muscosa

Fam. Codiaceae

35- Codium bursa

36- Codium vermilara

37- Halimeda tuna

38- Udotea petiolata

O. Peridinials

Fam. Ceratiaceae

1- Ceratium

Fam. Peridiniaceae

2-Peridinium

O. Rizosoleninals

Fam. Rhizosoleniaceae

3-Rhizosolenia

O. Coscinodiscaceals

Fam. Coscinodiscaceae

4- Coscinodiscus

O. Biddulfineals

Fam. Chaetoceraceae

5- Chaetoceros

En aquest estatge, només s’hi trobà clarament el líquen Verrucaria symbalana, però també s’hi trobaren dispersos alguns individus d’algues, com ara Rissoella verruculosa i Nemalion helminthoides. Hi dominaven, però animals incrustants: Patella, Balanus,...

FEÒFITS

Cystoseira mediterranea. Aquesta és un espècie de port "arbustiu", amb un peu de fixació a la roca i d’eixos molt ramificats, marronosa i amb els àpexs verd-blaus. Forma una comunitat clara en llocs batuts del mediolitoral inferior i a l’infralitoral, i és l’alga més productiva del bentos ( Terradas et al., 1989). En aquesta comunitat, Cystoseira porta molts epífits tant animals com vegetals, que formen tot un estrat: Corallina, esponges, musclos, cirrípedes, hidraris... Acull a la seva base altres espècies que són esciòfiles. A la primavera, creix en eixos molt ramificats, mentre que a l’hivern només conserva el peu de fixació.

Cystoseira compressa. Es caracteritza pels seus eixos aplanats a la base i és de ramificació dística. A l’hivern, es troba en forma de roseta, mentre que a l’estiu creix i es ramifica. Es troba en llocs ben il.luminats del mediolitoral inferior, i en zones mitjanament encalmades, substitueix l’espècie C. mediterranea.

RODÒFITS

Porphyra leucosticta. És una alga laminar de tal.lus ondulat i de tacte similar al plàstic. El seu desenvolupament és màxim a l’hivern. En aquest mostreig, només se’n trobaren individus senescents. És indicadora d’aigües riques en nutrients, i forma un cinturó visible.

Callithamnion granulatum. Forma arbúsculs esponjosos, amb moltes ramificacions i de tacte mucilaginós. És de color vermell fosc, i de 2 a 15 cm. d’alçada. Viu preferentmet en llocs batuts.

Rissoella verruculosa. El gametòfit és acintat amb el marge arrissat. El nom específic és degut a les verrugues negres que en la superfície del gametòfit forma el carposporòfit. Viu en llocs batuts, formant un horitzó molt visible. És un endemisme mediterrani que viu preferentment sobre roca silícica.

Nemalion helminthoides. El seu tal.lus multiaxial pren la forma de cilindres de 2 a 5 mm de diàmetre, amb un disc de fixació basal, i de fins a 30 cm de longitud. És mucilaginós i prefereix llocs batuts, on sovint se’l troba amb Rissoella verruculosa assoleix el seu màxim desenvolupament durant l’hivern i la primavera.

Corallina elongata. És una espècie de tal.lus calcificat i articulat, rosada i de ramificació pinnada. Els articles són cilíndrics a la base i aplanats a la part superior, de tipus multiaxial. Es troba en llocs batuts i forma poblacions tot l’any.

Jania rubens. Aquesta espècie és, com l’anterior, de tal.lus calcificat i articulat, però de ramificació dicòtoma i d’articles fins i cilíndrics. Viu en indrets il.luminats, batuts o no, i és sovint epífita de Cystoseira.

Laurencia pinnatifida. Alga d’eixos aplanats i ramificats a l’àpex, que és arrodonit. De tacte gelatinós, es pot trobar en llocs batuts.

Ceramium ciliatum. Alga menuda, d’eix uniaxial organitzat en nusos i entrenusos força aparents, que li confereixen un característic aspecte estriat. Presenta ramificació dicòtoma, i els extrems corbats de tal manera que recorden un fòrceps. Són estrategues de la r, i viuen en llocs poc batuts i il.luminats.

Lithophyllum tortuosum. Aquesta espècie creix en incrustacions molt gruixudes del seu tal.lus calcificat. Forma làmines violàcies amb crestes irregulars blanques, i forma coixinets sobre a roca, tot i que en determinades condicions arriba a formar terrasses o trottoirs de grans dimensions. Viu en llocs molt batuts, sota la franja de Rissoella verruculosa.

CLORÒFITS

Bryopsis muscosa. És una alga filamentosa sifonal amb l’aspecte d’un plomall verd. De llocs més o menys batuts, assoleix el seu màxim durant l’hivern i principi de primavera.

Cladophora sp. Aquest gènere inclou espècies filamentoses, d’un sol rengle de cèl.lules i ramificades. Són de tacte aspre, i les diferents espècies són difícils de distingir.

Chaetomorpha sp. És també una alga verd-clar de filaments verds però sense ramificar. A contrallum, es poden veure les seves cèl.lules en línia com si fóssin estriacions del tal.lus.

Enteromorpha sp. És una alga amb forma de cilindre, buit per dins, aplanat i eixamplat a la part superior, d’una sola capa de cèl.lules. Té un ràpid creixement i pot tenir diverses generacions anuals ( Feldman, a Ballesteros et al., 1984)

Ulva rigida. Amb l’aspecte de fines làmines en roseta, aquesta alga de creixement ràpid ocupa les cubetes eutrofitzades. El seu tal.lus té dues capes de cèl.lules de gruix. Viu en zones encalmades i és indicadora, com els cloròfits en general, de medis poc estables i rics en nutrients.

Trobem, a l’infralitoral superior algues, ja descrites, que també ocupen el mediolitoral inferior, com són Cystoseira mediterranea, Corallina elongata, Jania rubens, Laurencia pinnatifida, i Ceramium ciliatum.

FEÒFITS

Colpomenia sinuosa. Té l’aspecte d’un cervellet, pel seu tal.lus globulós, buit per dins i amb replecs irregulars. És de color verd grogós, i se’l troba en aigües encalmades i calentes, en llocs poc profunds.