Els aiguamolls de l'Empordà

INTRODUCCIÓ

1. Problemàtica

L´octubre del 1983 el Parlament de Catalunya declarà elsAiguamolls de l´Empordà com a Paratge de Catalunya d´interés nacional i Reserves Integrals Zoològiques i Botàniques (Llei 21/1983). Així, es van salvar 4824 Ha de les últimes zones humides empordaneses. Començà llavors la gestió del Parc, la qual es centrà en la recuperació i ampliació de les zones humides per a la proliferació de l´ornitofauna. El polígon 2 del parc, i més concretament la reserva integral de les llaunes (fig.$$$), és l´únic espai en que es pot gestionar i regular el fluxe de l´aigua donat que és l´única zona que pertany legalment al Parc.

L´interés en fer augmentar l´àrea inundada portà a l´instal.lació d´una comporta en l´antic canal entre les llacunes de la Massona i la Sirvent. Aquesta comporta tancà el rec de desguàs construit els anys 50 per assecar les llaunes. En aquesta actuació el Parc aconseguí augmentar unes 200 ha la superfície inundada, però canvià el cicle hídric de la zona augmentatn el temps de residència de l´aigua. En aquest punt cal plantejar-se l´importància de la gestió de l´aigua per una millora dels recursos hídrics o per un augment en l´ornitofauna del Parc.

Per a conèixer a fons el problema i les seves implicacions en l´ecosistema cal primer conèixer els Aiguamolls des d´un punt de vista físic i històric.

2. Situació geogràfica i geològica

Els Aiguamolls de l´Empordà estan situats al NE de Catalunya a la Badia de Roses, limitant pel nord amb la península del Cap de Creus i pel sud, amb el Massís del Montgrí.

Des d´un punt de vista geològic, l´Empordà té un origen tectònic que es remet al Terciari Superior (fa uns 25 milions d´anys). Es tracta d´una depressió constituïda per diferents blocs enfonsats formant un seguit de falles.

Al llarg dels Quaternari s´inicià el reompliment d´aquesta depressió amb els materials aportats pels rius, principalment, la Muga, el Fluvià i el Ter, formant una plana deltaica comuna per tot l´Empordà, des de la península del Cap de Creus fins el Massís del Begur. El creixement de la plana integrà el Massís del Montgrí al continent quedant diferenciats l´Alt i el Baix Empordà. El desenvolupament de la plana fou i està condicionat tant pels aports sedimentaris dels rius com per l´acció moldejadora del mar. L´evolució d´aquest sistema deltaic originà l´existència de les zones humides.

En l´actualitat, en aquesta plana es diferencien superficialment tres ambients sedimentaris: l´ambient fluvial, el palustre (palustres interiors i maresma litoral) i l´ambient marí.

L´ambient fluvial: està constituït per la plana al.luvial en sentit ampli és a dir, aquelles zones emergides o només inundades puntualment per les grans avingudes s´hi diferencia una zona interior més elevada topogràficament la sedimentació dels aports fluvials de mida més gran (sorres li llims amb nivells de graves), i una zona exterior a l´anterior que constitueix la plan d´inundació. Aquesta segona zona està formada pels sediments més fins (llims i argiles) transportats en suspensió durant els desbordament dels rius.

L´ambient palustre: comprèn les zones amb sedimentació orgànca, bé sigui perque estan inundades permanentment o estacionalment.

. Les zones palustres interiors comprenen les actuals llacunes interiors i les dessecades artificialment. Litològicament estan formades per llims i llims argilosos amb materia orgànica. Tot i que els seus aports són d´aigua dolça, poden ser més o menys salobroses per la seva connexió històrica amb el mar, donat que provenen de l´evoluciò de badies tancades.

. Les maresmes litorals es situen darrere la línia de costa i próvenen de l´evolució dels cordons sorrencs litorals. Inclouen les llacunes, petites llacunes influenciades diferencialment per aigua dolça i salada. Els seus fons estan formats per sediments sorrencs i argilosos, amb un alt contingut de materia orgànica i de sals.

L´ambient marí: comprèn el cordò litoral actual (platja, dunes mòbils, depressió reraplatja, i dunes fixades) originat per l´acció de processos marins (onatge i corrent litoral) i processos continentals eòlics. És una formació de naturalesa dominantment sorrenca.

3. Descripció de l´aqüífer

La plana empordanesa presenta un gran aqüífer superficial continu en tota la seva extensió, d´uns 20 metres de profunditat, format per sorres de granulometria fina, nivells de graves a la base i llims argilosos a la part superficial (Bach², 1990). Les característiques concretes de l´aquïfer depenen de les condicions geològiques de la zona en què es troba.

Per sota d´aquest aqüífer se´n troben altres de profunds, entre50 i 80 metres però que no tenen una continuïtat horitzontal com té el superficial. Els aqüífers profunds estan separats del superficial per nivells fins de llims i argiles, que són poc permeables. A la zona de les llaunes és on l´aqüífer profund està més desenvolupat presentant una continuïtat a una fondària mitja de 40 metres i sent més profund com més a prop del mar està (Bach¹, 1989).

4. Història

El paissatge de la plana empordanesa ha estat sempre dominat per estanys i llacunes. Els aports dels rius, encara que només sigui en les grans avingudes, tendien a reblir aquestes zones. L´acció antròpica ha accelerat aquest procés.

Sembla ser que al segle XII ja es feren les primeres obres de dessecació, tot i que no fóren dominants fins a partir del segle. XVII. La dessecació dels aiguamolls va estar motivada per dues raons principals d´una banda la necessitat de terres fèrtils per a l´agricultura, i a l´altra, la idea que les zones humides eren insalobres i font de diverses malalties i epidèmies.

La regió més dessecada va ser la de les llacunes interiors, com per exemple l´antic estany de Castelló amb una extenció de 2000 Ha i fins a 6 metres de fondaria en alguns punts (Sargatal, 1997), que ocupava la part NE de Castelló d´Empúries, o l´estany de Vilacolum, al nord de la població que li dóna el nom.

En l´actualitat resta només una petita part de l´antiga zona inundada. De l´antic estany de Castelló en queda la seva part més produnda, que correspon a l´actual estany de Vilaüt. Molts desl recs que es troben actualement reflexen l´antiga situació de les llacunes, ja que van ser construïts per drenar les seves aigües cap al mar.

5. Descripció

El Parc Natural dels Aiguamolls té una superfície total de 4824 Ha i està dividit en dos polígons. El polígon 1 té 2305,6 Ha i està situat al nord de la Muga. Al seu interior hi ha la Reserva Natural Integral 1 (RIN 1), de 321,2 Ha, on es situen els estanys de Vilaüt, Mornau, del Tec i Palau. El polígon 2 té 2518,4 Ha i va des del marge dret de la Muga fins el Fluvià, i resseguint la costa fins St. Martí d´Empúries. En aquest polígon hi ha la RIN 2, de 522,8 Ha i que correspon a les Llaunes, i la RNI 3, de 5,6 Ha i que és la Illa de Caramany.

De totes aquestes reserves el Parc només gestiona l´aigua de la RNI 2 donat que és l´única que en són propietaris. La RNI 1, el conjunt d´estanys interiors, no poden ser gestionats des del Parc ja que els seus interessos es confronten amb els dels pagesos. L´augment del volum d´aigua portaria un augment en el nivell de l´aigua que inundaria camps de conreu i pujaria el nivell del freàtic fent més fàcil l´entollament de la zona. Així, fins que el Parc no adquireixi legalment les terres on està situada aquesta reserva no pot portar a terme cap gestió activa de l´aigua de la zona.

Per tot això, el nostre informe de la gestió de l´aigua en el Parc dels Aiguamolls de l´Empordà es basarà exclusivament en la zona de la RNI 2, la zona de les Llaunes (naturals) i l´estany del Cortalet (artificial).

. Les Llaunes: són les maresmes litorals més desenvolupades de la zona. Estan constituides per un seguit de llacunes situades entre les desenbocadures del riu la Muga i el Fluvià. De nord a sud trobem la Muga Vella, l´estany d´en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la Llarga i la Massona. Moltes d´elles presenten una forma allargada, perpendicular a la línia de costa, tallant els antics cordons litorals. Aquesta morfologia podria ser deguda a qué les llaunes fossin canals de drenatge entre les zones d´estanys interiors i el mar, o bé antics braços dels rius de la plana. Per contra, algunes llacunes tenen una forma paral.lela a la costa deguda a l´acumulació d´aigua en les depressions d´antics cordons litorals (Bach¹, 1989). Són llacunes relativament petites: no superen mai els 1000 metres de llargada ni els 100 d´amplada. Les profunditats oscil.len entre 0,5 i 3 metres (Bach¹, 1989) i només la Massona presenta una fossa de 9 metres (Sargatal, 1989). Ara bé presenten una varació estacional del nivell de l´aigua marcada pel clima mediterrani, trobant-se els màxims a l´hivern i els mínims a l´estiu. El volum d´aigua que contenen aquests estanys es resultat del balanç hídric, entrades (cal diferenciar les d´aigua dolça i les d´aigua salada) i sortides:

. Aigua dolça: les aportacions més constants es fan mitjançant l´aigua que aboca el rec del Molí a la Massona. De forma puntual, quan hi ha llevantades que taponen les desenvocadures dels rius, la Muga i el Fluvià aporten aigua a les llaunes. Antigament, abans d´encaixonar entre ciment el tram baix de la Muga i construir la pressa de la Boadella, el riu es desvordava sobre la zona de les llaunes durant les crescudes originant el fenomen conegut amb el nom de Mugades. Les precipitacions també aporten aigua dolça i són importants sobretot durant les llevantades.

. Aigua salada: l´aigua de mar entra filtrant-se per capil.laritat a través de la barra de sorra d´una forma constant però molt poc important (Riera & Abellà, 1989). L´entrada més significativa es dóna només durant els temporals de llevant: aquestes entrades són superficials; es forma una llacuna a la zona de reraduna i l´aigua del mar canalitza per la Rogera i l´estany d´en Túries principalment, tot i que algunes vegades pot entrar per la Massona (Bach²,1990). En episodis forts de llevantades les onades poden arribar a penetrar directament dintre del sistema de les llaunes.

. Es donen per evaporació i per sortida directa de l´aigua cap al mar.

En el balanç també s´ha de tenir en compte