Sumari:

El penediment, una reflexió a càrrec de R. Nissan ben-Avraham

Identitat Jueva: més angoixa que intel·ligència? per A. Cardoso

Sense Justícia Social no hi ha Torà, per Leonard Fein

El capítol 30 del llibre de Devarim (deuteronomi) ens parla del penediment del Poble d’Israel. Anteriorment, al capítol 28, Moixé adverteix el Poble sobre els possibles càstigs que poden rebre en cas de pecar i allunyar-se del bon camí. Els darrers versets del capítol parlen de la possibilitat d’ésser expulsats del País, de la Terra que estan a punt d’heretar.

I heus ací que la primera "parxià" (apartat) del capítol 30 (fins al verset 10) ens parla del Penediment i del Retorn. El text hebreu empra l’arrel xav (x"b) que significa essencialment "retornar" i s’utilitza tant per expressar el penediment com el retorn físic, fets ambdós per voluntat pròpia. Quan és emprada en la forma hif’il pot significar "reflexionar", "fer tornar". L’esquema sintàctic de la "parxià" empra set vegades el verb xav, tant per l’home com pel Creador, d’aquesta forma:

(L’arrel xav apareix una altra vegada al verset 3 com a nom, i no com a verb)

Al primer verset, el verb xav significa "reflexionar":

"Quan et venguin al damunt totes aquestes coses, la benedicció i la maledicció que t’he exposat, reflexionaràs, en mig dels pobles on el Senyor el teu D t’haurà expulsat."

Quina és la reflexió? No ho indica. A no ser que el subjecte de la reflexió sigui la continuació del mateix primer verset: que el fet d’estar escampat entre els pobles, engegat del territori de la Pàtria, no és una cosa lògica i natural. Això et farà ganes de tornar, d’ésser un poble normal, com els polonesos que volen llur independència, com els kurds o els bosnians.

Pot ser que aquesta primera reflexió no impliqui, encara, la voluntat de complir els Manaments. El començament pot ésser molt més bàsic: dos mil anys de diàspora poden fer perdre per complet el sentiment d’identitat nacional, tant cap als altres jueus d’arreu del Món, com cap el sòl patri. La voluntat que neix, el desig de ser un poble independent damunt del sòl històric por sorgir per separat de la voluntat de complir els Manaments, ja que els Savis expliquen que la causa de la diàspora fou l’egoisme, el deslligament nacional, la desintegració social: "si no voleu viure plegats damunt la mateixa terra, us dispersaré entre els altres pobles." I per més de mil cinc-cents anys, la nostàlgia i l’enyorament de la unitat nacional no passava de ser res més que un somni utòpic.

L’aparició del nacionalisme en altres nacions causà el renaixement del nacionalisme jueu. El segon verset, que diu "i tornaràs fins (`ad ) el Senyor el teu D i escoltaràs la Seva veu..." no és el mateix que diu al verset 10: "... ja que tornaràs al (´el ) Senyor ..." Els Savis diuen que la partícula "`ad" significa "fins a, però sense arribar-hi", mentre que la partícula "´el" significa "a, arribant-hi completament". Les dues primeres passes, als versets 1 i 2, són recompensades per altres dues accions del Senyor: el retorn a la Terra i la reunió dels dispersos (expressades al verset 3, vexav, i explicades als vers. 4 i 5). Ens manca una baula: com esdevé el retorn a la Pàtria, basat en el nacionalisme laic, un retorn al compliment dels Manaments Divins? A la primera part del capítol, la iniciativa estava en mans humanes (vers. 1 i 2) i era recompensada pel Senyor (vers. 3). Ara, a la segona part, ocorre a la inversa: la iniciativa és divina, recolzada per l’home.

El verset 6 empra una nova arrel, mal (circumcidar). No és un acte voluntari, com el de xav (retornar), sinó un fet coaccionat, imposar per altri, i que, a més, fa mal ! El profeta Iekhezkel (Ezequiel), al capítol 36, dóna la seva versió del "Retorn" i parla d’un trasplantament de cor: "us trauré el cor de pedra del vostre cos i us donaré un cor de carn, i us donaré el meu esperit, i us faré complir els meus Manaments." (vers. 26 i 27).

Sols després d’aquesta circumcisió ve l’oportunitat del Retorn voluntari als Manaments (Devarim 30, 8), que encara tenen un cert "regust" de coacció. El darrer pas cap a l’harmonia en el compliment dels Manaments ve precedit de l’alegria: "El Senyor tornarà a alegrar-se en tu com s’alegrà en els teus pares" (vers. 9). No es tracta del compliment robòtic d’uns símbols aliens, sinó d’una identificació de la ment conscient amb els ideals que tanmateix ja els tenim impresos a l’ànima. Tot el problema és conèixer les condicions necessàries per a poder rompre la closca que tapa els ideals inconscients i la força de voluntat imprescindible per deslliurar-nos dels lligams a uns costums que hi van en contra.

És emocionant veure com la història d’aquests darrers cent anys coincideix d’una manera molt especial -i de vegades esgarrifant- amb el començament de les profecies, tant del llibre de Devarim com del profeta Iekhezkel, i d’altres que no hem esmentat. Això ens dóna alè, coratge i esperança pel futur, que encara sembla tan lluny de les alegres conclusions de les Escriptures.

Tema per cavil·lar, si volem

Rabí Nissan ben-Avraham Adaptació i ampliació del capítol "Nitsavim" del llibre "Tal Hermon".

He llegit l’article "Ser o no ser jueu", així com altres escrits sobre la identitat jueva, sobre qui té dret a proclamar-se jueu i a ser acceptat com a tal de forma oficial i qui no en té.

No puc deixar de reaccionar front a aquest tema. Deixant de banda les diferències establertes per la tradició -o més aviat per aquells que s’autoproclamen defensors de la tradició- la qüestió en sí reflecteix de forma clara, per una banda, l’evolució del dret i del concepte de ser i sentir-se jueu, i per altra, la pèrdua de poder d’un grup determinat que percep com a amenaça la inexorable recessió del seguiment estricte de la tradició. Al meu entendre, en tot això hi ha més angoixa que intel·ligència, més desunió que desig real de crear una comunitat forta i ben adaptada, que entengui la vida com a procés evolutiu i de desenvolupament, elements ambdós fonamentals dins la cultura i la forma de vida jueva.

Potser com a dret adquirit -pel fet que no soc fill de mare jueva- però també com a dret propi -pel meu sentiment de pertinència- penso que la resposta no rau en un exacerbat respecte a la tradició. La única qüestió, la més important, estreba en la relació que cadascú de nosaltres creem amb un col·lectiu de persones que desitgen manifestar en la pràctica un comportament constructiu cap a la comunitat, un desig portat a l’acció de desenvolupar i fer créixer una comunitat amb la qual compartim valors bàsics comuns. És la realitat allò que ha de ser l’indicatiu del sentiment; són els actes a favor de la comunitat allò que ha de representar l’ésser jueu. Les lluites entre els diversos grups no poden portar-nos més allà d’allò que són: lluites d’un facció per defensar la seva pròpia idea, que sovint neix com a reacció a l’angoixa d’una potencial mort del grup. Totes aquestes persones donarien molta més dignitat al fet de ser jueu si ajudaven altres persones a integrar-se i aportar nous elements de construcció de la comunitat, en lloc de fer-nos perdre a tots el temps i les energies amb llurs lluites i manifestacions de no-poder, que sovint degraden la imatge interna i externa de la comunitat, tot dividint un poble que, a través dels anys, ja ha tingut sobradament la seva ració de sofriment.

Antonio Cardoso

Barcelona

Sovint sentim l’argument que l’acció social és separable del cor de la vida jueva. Escoltem preguntes com: "no hauria de ser la continuïtat del Judaisme la nostra màxima prioritat?" o bé "què té a veure el Judaisme amb l’obra social?" o "quina influència pot tenir tan poca gent a l’hora de canviar el món?". Una resposta a aquests reptes és demanar-se: "què seria del Judaisme sense un compromís fonamental per a defendre els pobres i els desvalguts?"

L’actual obsessió per la continuïtat del Judaisme massa sovint assumeix que tan sols si sabéssim difondre el nostre missatge de manera més efectiva, els alienats i indiferents tornarien a casa. El perill d’aquesta concepció és que gastem tanta energia en el mètode de la nostra comunicació que acabem per negligir les reformes necessàries a aquesta casa a la qual estem urgint que tornin els nostres infants errants. La millor propaganda pel Judaisme és l’estil de vida de la comunitat que el practica. O bé, com Jonathan Woocher ho expressava recentment, "per a què la educació jueva sigui realment efectiva, hi ha d’haver una comunitat jueva viva en al qual sigui visible i valorat allò que hom ensenya."

Mentre continuem definint el problema de la continuitat del Judaisme com a síndrome causada pel dèficit d’identitat de "els de fora", i no també pel dèficit de contingut de "els de dins", els esforços per a solucionar el problema continuaran essent inadequats i sovint mancats de sentit.

A més, és un error suggerir que hem d’escollir entre els nostres interessos i els nostres valors. És clar que tenim un gran interès en arreglar el món, en arribar a un món més just. Tenim gran interès en ser -i en què també ens vegin com a- una comunitat que es preocupa per quelcom més que la seva pròpia supervivència. Després de tot, som un poble amb un somni, amb un propòsit, un poble que entén que aquest món no funciona com hauria de fer-ho, i que estem implicats en la seva reparació. I si no és així, no serem conseqüents amb el que diuen els textos jueus.

Un Judaisme viu -o, com Mordecai Kaplan l’anomenà, "una civilització religiosa evolucionada"- no pregunta: "Com podem adaptar les doctrines de la nostra fe o la història del nostre Poble amb la recerca de la justícia social?" Un Judaisme realment viu és, entre altres coses, la pròpia recerca de la justícia social.

Algú dirà que la idea de justícia no pertany només als jueus. Sortosament, és cert. Altres grups, més o menys nombrosos, cadascun amb el seu llenguatge devocional, també busquen la justícia. Si no fos així, el pronòstic del món seria realment greu, perquè som pocs en nombre, i, tot i que no som lliures de desentendre’ns de la tasca ni estem obligats a completar-la, és reconfortant saber que tenim aliats en el seu acompliment. I on està escrit que les nostres idees hagin de ser úniques per a ser competents?

Dit això, parlem de la qüestió dels textos, de l’autenticitat. Darrerament, en un lloable esforç per lligar al màxim la nostra preocupació per la justícia social amb la tradició jueva, existeix un èmfasi renovat per trobar als textos clàssics aquelles declaracions que "proven l’autenticitat" d’aquesta preocupació. Típicament, el focus de la recerca està quasi exclusivament dirigit a les injuncions i manaments religiosos. Tals preceptes (com deixar els racons dels camps per als pobres) no són exents de mèrit; al contrari, per a aquells que els escolten, poden ser encoratjadors. Però fins i tot deixant de banda que, en certs casos, podríem trobar injuncions iguals i fins i tot oposades, l’èmfasi en els textos religiosos no necessàriament és l’única base per la recerca de la justícia social, perquè, al cap i a la fi, la tradició jueva no és només una tradició de textos. També és la tradició viva d’un poble, la història d’allò que, durant mil·lenis, el poble n’ha fet d’aquests textos.

I a mesura que cerquem la nostra ubicació en la tradició, i que busquem "arrels", aleshores els debats, històries i cançons d’aquells que ens precediren esdevenen, sinó un patró de conducta, al menys fites que ens senyalen el camí. Per aquesta raó, per exemple, Irving Howe escriu a World of Our Fathers: "No podem ser els nostres pares, no podem viure com les nostres mares, però podem contemplar la seva experiència com a exemple de rectitud i puresa devocional."

La Torà és un text d’importància cabdal. De les seves afirmacions n’extraiem lliçons morals i ètiques. Però no només de les seves afirmacions, perquè la Torà també és una crònica, i les històries que ens conta, juntament amb la interpretació que li hem donat aquells que les estudiem, també formen part del text. Podríem concebre tota la història jueva com a simple comentari del text original. Per què, aleshores, estudiem el text i no fem cas del comentari?

Si estudiem el comentari anomenat "Judaisme americà", un Judaisme que, com tots els altres, ha estat configurat pel seu entorn específic, veurem que aquí, més que en la majoria de llocs del nostre sojorn, sempre hem entès la recerca de la justícia social com un factor molt proper a l’essència del Judaisme. Tots els estudis demostren que els jueus sempre han considerat el seu compromís amb la justícia com a quelcom fins i tot més essencial per a l’expressió jueva que la pregària, el domini de l’hebreu o el fet d’anar a la sinagoga. Aquesta és la tradició específica que el jueus americans han heretat.

L’actual èmfasi en la pregària i en l’estudi dels textos sagrats clàssics és encomiable, però no és un substitut d’una vigorosa acció social. No és honest imposar una separació entre la fe i el poble, com si la fe (aquesta fe tan arrelada a la concepció de tribu-que-esdevé-poble) fos concebible només en tant que cos doctrinal aïllat. Un Judaisme sense els jueus? Això no té sentit, precisament perquè el Judaisme demana ser interpretat, convida al comentari interpretatiu, i no només per part dels erudits, sinó també per part d’aquells que intenten viure dins la seva òrbita.

És cert que primerament hauríem de parar esment a la qualitat de la nostra vida comunitària interna, i que la nostra devoció comunitària al tikun olam no serà més que un indicatiu d’aquesta qualitat. També és veritat que no podem predicar la importància de fer un món més íntegre des d’una plataforma trencada. Els pronunciaments a favor d’un món més just per part d’una comunitat que no demostra preocupació pels seus propis membres sonarien totalment banals. Per tant, no hi ha cap possibilitat de portar a terme un esforç seriós en pro de la justícia social a no ser que la comunitat jueva incorpori, al seu propi si, els valors humans que predica. Se suposa que hem d’assumir, al menys com a base moral (ja que les dades empíriques van a part) la relació entre la pràctica comunitària de bikur kholim i el nostre compromís universal amb tenir cura dels malalts. D’una manera més general, se suposa que hem d’assumir la relació entre l’experiència d’ajudar i la capacitat d’empatia; i entre la capacitat d’empatia i la capacitat d’arribar a la gent, ingredients principals que ens disposen cara a comprometre’ns amb l’acció social.

El propòsit de l’educació jueva és augmentar la competència judaica. Tal competència no pot ser definida únicament en termes de domini dels textos o dels rituals. El Judaisme no és només quelcom adquirit per dret de naixement; també és la nostra convicció, i la competència en l’expressió d’aquesta convicció és, per tant, un objectiu essencial de l’educació jueva. "Comportar-se com un jueu" no és només una frase feta: és tota una estratègia pedagògica. També ho és la internalització, la personalització de la història jueva, una història que lliga el passat i el futur, per després extreure’n conclusions apropiades respecte al nostre comportament actual.

Estic parlant de "la història jueva" com si tots estiguéssim d’acord amb quina de les moltes històries que contem és la història "mestra". Però no hi estem. Fins fa ben poc, per exemple, la història que ens movia amb més força era la de "renéixer de les cendres", una histèria que sembla haver servit al seu propòsit. La història mestra per a lnostra època té el seu propi tema: el món no funciona com hauria de fer-ho, i tu i jo estem implicats en arreglar-lo.

Com la majoria de temes, el Tikun Olam pot presentar (i presenta) infinites variacions i improvisacions. Aquestes variacions són els elements d’un currículum educatiu sobre la història, la literatura, la litúrgia i, evidentment, els textos jueus. El punt crucial és que, a no ser que la història jueva apunti cap al futur, ella mateixa no tindrà futur.

Ara bé, si la nostra història no és només apresa, sinó també viscuda, aleshores la nostra cultura també formarà part d’aquest currículum. A través dels diversos elements que la conformen, instruirem els joves i farem que els majors recordin, tots aprendrem i rebrem inspiració. En definitiva, l’educació jueva no només té lloc a l’aula sinó que també es manifesta en el nostre compromís amb la comunitat i la seva cultura.

Tot i que no hem d’exagerar allò que els jueus sols podem aconseguir, voldria afegir cinc coses:

-No estem sols.

-Encara que tot sols, o combinats amb altres, no puguem resoldre els problemes del país, podem, amb el nostre esforç, alleugerir el dolor de gent amb nom i cognoms, tot oferint-los un punt de dignitat del qual ara no gaudeixen.

-Sigui quina sigui la nostra contribució al benestar públic, al menys la nostra tasca millorarà la nostra pròpia auto-consciència, ajudarà a crear comunitats més inspirades i, per tant, contribuirà a la continuïtat del Judaisme.

-Tot i que és veritat que hi ha límits a allò que podem aconseguir a favor del proïsme, a favor de la justícia social, hem d’anar amb compte de no exagerar aquests límits. Si els jueus no haguessin format part de la tasca, la història de la justícia social a Amèrica hauria estat ben diferent, molt menys efectiva. Ara el nostre esforç és protegir, defensar i enfortir la nostra tradicional participació. -No ens pertoca, en tot cas, completar la tasca; però tampoc no som lliures de desistir-ne.

Leonard Fein, fundador de les revistes Moment i Mazon: Una resposta jueva a la Fam, és el director de la Comissió d’Acció Social de la UAHC.

El Call és de tots nosaltres. Esperem les vostres aportacions, idees i escrits. Feu-lo conèixer!