Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda

Antoni Alandí

Aprofitem aquestes vacances d'agost per mantenir una llarga conversació amb n'Antoni Alandí, persona de gran importància en el panorama cultural de Benassal i a qui ja en l'època de foscor se li reconeixia «la seua total dedicació a la promoció del poble i del jovent, per haver-se lliurat des de sempre i desinteressadament a totes les activitats culturals». Gràcies a la seua amabilitat i disposició, després de dues llargues sessions de treball -amb lectura de textos, revisió de fotografies, i examen de cintes de cassette i de vídeo-, que han refrescat molts records de la infància del sotasignant, s'ha pogut redactar el text que ve a continuació. Encara ara es trobava en plena activitat col·laborant a l'Exposició sobre Gremis i Oficis Tradicionals organitzada per l'Associació de Dones de Benassal.

Va nàixer a València l'any 1914, fill d'Antoni i d'Isabel. Va viure a aquesta ciutat, tret d'uns anys d'estada a Burjassot, mentre seguia estudis d'electricitat a l'Escola d'Arts i Oficis del carrer de les Barques. Allí va fer nombroses amistats, i entre el seu professorat remarca l'ensenyament d'en Bernat Ortín Benedicto, poeta i valencianista, que mai va fixar un llibre de text per als alumnes, sinó que només demanava una llibreta i llapis, i donava la matèria en forma d'apunts. I ho feia d'una forma ben particular: si explicava en valencià, els alumnes copiaven en castellà, i a la inversa, com a mètode de perfeccionament lingüístic.

Un cop acabats els estudis, es desplaçà a Benassal el 1932 com a tècnic per a la instal·lació de les màquines pastadores de les obres dels Pavellons València de la família Miralles, a la Font d'en Segures. Va seguir obtenint treballs i s'hi quedà, encara que un encàrrec del Rector Mn. Miquel Segarra, per electrificar l'església, va ésser a punt d'acabar amb ell: l'11 d'agost de 1935 va caure des d'un dels àngels que encapçalaven l'Altar Major, que electrificava, d'una altura d'11 metres.

Després de recuperar-se, casà amb Asunción Estevan, del Villar del Arzobispo, poble amb el que també ha tingut una gran relació. D'aquest matrimoni naixqueren, ja començada la guerra, dos fills: Antoni i Maria-Assumpció. En acabar la guerra va seguir a Benassal, on va fer una gran amistat amb el nou mestre de l'Escola de les Llometes, en Manuel Llorens, que hi romangué a Benassal fins al 1951. L'amistat entre tots dos, i la dedicació comuna a la promoció i ensenyament del jovent, van motivar que n'Antoni continués la tasca les dècades següents. És particularment remarcable la seua afecció continuada a la fotografia, que li va fer muntar ben aviat un taller de revelat amb molt bons resultats, però que no va tenir continuïtat.

Una altra gran amistat va ésser la del músic de València en Josep Roca, testimoniada amb fets com l'actuació a Benassal, el 1972, de la Coral Infantil Joan-Baptista Comes, dirigida per ell -que poc després faria un desplaçament a Alemanya, acompanyada pel mateix Alandí-, i un any després l'haver fet de mantenidor de la presentació de la Reina i Dames d'Honor, amb un parlament que encara es recorda com un dels millors fets en aquests actes a la vila. També fou gran amic de l'escultor de Rubielos, d'ascendència benassalenca, José Gonzalbo Vives, que va fer la magnífica "Cena o Sopar Pasqual" de la Capella de l'Església de Benassal, a més de la figura de l'Àngel i la de l'Assumpta de la porta principal. També són obres seves el Via Crucis de la capella de Sant Libori a la Font d'en Segures, i l'imponent mural de la Residència Internacional Seidia de la Caixa d'Estalvis, que es va inaugurar llavors.

Antoni Alandí va ésser part fonamental en la fundació de l'AJB (Associació de la Joventut Benassalenca) el 1968, essent alcalde en Tomàs Fabregat, amb estatuts propis i que, segons testimoniatge propi, va ésser de les primeres en funcionar fora de l'omnipresent llosa de la «Falange». Grans col·laboradors foren Mn. Felip Ferrando, nebot del Rector Mn. Aureli Ferrando, com a secretari, i Amadeu Vilalta, que dirigiria l'efímera revista local Intento (1971-1974). El segon any de funcionament ja era oberta la Casa de la Joventut, amb una biblioteca -imprescindible per millorar el nivell cultural del jovent- i aparell de música. S'havia organitzat un Grup de Teatre a càrrec d'ell, que el dirigia, i també una Rondalla, amb la inestimable col·laboració de Josep Colom. I també es col·laborava amb l'ajuntament en l'organització de les Festes d'Agost. Per tot això va ésser imprescindible la cessió, per part del Patronat de Grau i Gras, dels baixos de la Casa, un cop deixada per les monges de la Consolació, i del local dels Plans. Amb aquests avanços, el nombre de socis aniria augmentant fins sobrepassar els cinc-cents.

El muntatge del teatre va anar tot a càrrec del jovent, que va fer un escenari amb vigues de ferro i la plataforma, i adquirí 300 butaques per seure. Així, la vespra de Sant Josep de 1971 s'estrenava, amb la representació de dos sainets en valencià, i amb l'actuació de la Rondalla en mig. També es van fer actuacions a pobles veïns, com Ares, i es van invitar grups de Castelló i d'altres llocs. Es feia teatre tres o quatre vegades a l'any, una al llarg de la Setmana Cultural de la Joventut, i a més es va muntar un grup infantil. Més tard els grups s'anomenarien Seidia i Artal, en recors dels protagonistes de la immortal epopeia de Mossèn Joaquim Garcia Girona. La Rondalla també va comptar aviat amb un grup infantil i va fer intercanvis d'actuacions amb localitats veïnes.

La recuperació del folklore va tenir una part fonamental amb l'assistència a València a la Cavalcada o Pregó del Regne el 16 de març de 1970. Hi anaren la reina i dames d'honor a una carrossa, mentre un grup de joves, vestits a la manera tradicional, dansaven el Ball Pla, caracteritzat com a «típic del Maestrat, i d'origen segurament català». Només fou possible per la col·laboració entusiasta d'una cinquantena de joves, que es desplaçaren a València eixint vestits de casa i amb tres berenes per estalviar, car l'ajuntament els havia lliurat quatre mil pessetes, i la Junta Fallera setze mil. Com els faltaven diners, van repetir el desfile voltant Benassal i van recollir divuit mil pessetes, de manera que tot va acabar amb superàvit.

A més de totes aquestes activitats pròpies, l'AJB va coordinar totes les manifestacions culturals de la vila, en especial amb la Banda de Música dirigida per Josep Moliner i després per Àngel Beltran. Ben aviat comptava també amb una Secció d'Esports formada per l'equip de futbol (Club Esportiu Benassal), amb un trofeu, i col·laborava estretament amb les Associacions de Colombicultura i de Caça, amb concursos i trofeus. Va organitzar concursos de fotografia, la Festa de l'Avellana, un Hostal del Vi, un Festival Còmico-Taurí, una Mostra Cinematogràfica, espectacles com l'actuació de Samsó a la Placa d'en Balasc, excursions (com la de la Passió d'Ulldecona), reorganització de la Cavalcada dels Reis, els homenatges a la Vellesa (regal de rosques), cursos de la PPO -d'obrer, de tractorista, de balls tradicionals,...-, cursos de Pintura i de Dibuix (on es formaren la majoria dels pintors comarcals), i en especial un Certamen Literari (de molt bon record per al sotasignant, car el guanyà a l'edat de 10 anys).

La Casa de l'AJB a l'Avinguda del Dr. Monferrer es va inaugurar oficialment per les autoritats el 28 de febrer de 1971, amb un emotiu parlament de n'Antoni Alandí, reproduït a la revista Intento. També digué el del Teatre o Saló d'Actes als baixos de la Casa de Grau. Mentre, la legislació va permetre l'aparició dels Tele-clubs, car la dècada de 1960 els televisors havien arribat als establiments públics i a cases privilegiades, però no a la totalitat de la població. També Alandí en va ésser l'ànima, després d'haver assistit el mes de setembre de 1972 a un curset per monitors celebrat a Cervera (la Segarra).

També va tenir un breu pas per la política: l'any 1983 es va presentar a les eleccions locals com a cap de llista pel PSPV-PSOE, que va obtenir quatre regidors dels nou possibles, de manera que Alandí passà a ésser cap de l'oposició. En aquesta qualitat va rebre el mes de juny de 1994 la visita de la cúpula del partit, amb una Festa-reunió del Maestrat celebrada a la Font d'en Segures. La inclusió d'aquesta fotografia al Programa de Festes d'Agost va motivar una agra polèmica, amb censures de tota mena, fets tan poc agradables que li farien abandonar l'ajuntament i l'activitat política.

La darrera activitat fins al moment ha estat la fundació i organització de l'Associació de Jubilats i Pensionistes «Montcàtil», de la que en seria primer president (1990-1994) i va fer arribar a prop dels quatre-cents socis. Va rebre un suport total de l'ajuntament -malgrat alguna divergència puntual-, que cedí els locals de l'Aninguda del Dr. Monferrer que havien estat de l'AJB i Tele-club, i de la Generalitat i Diputació, que cedí diners per adquirir el mobiliari. Amb tot això es formà el bar, on poden dinar els que ho desitgen, la sala d'estar i d'entreteniment, els balls, les actuacions de la rondalla de Culla, el repartiment de rosques,... Molt celebrades han estat les excursions, com les fetes a Andalusia (Sevilla i Granada) i Ceuta, i també la de la Mànega del Mar Menor, amb desplaçaments a Cartagena, Múrcia, Torrevella i Benidorm.

En el marc festiu benassalenc ha estat mantenidor en la presentació de la reina i dames infantils al jardí, i també va ésser molts anys el lector de la Crida de Festes de Sofia Salvador, amb la qual comencen oficialment les Festes d'Agost. També fou molt de temps corresponsal de Las Provincias de València, fins que esdevingué un diari tan especial com ho és ara. Una de les seues millors cròniques fou la feta sobre el sergent Antoni Boix «Moial» i la seua actuació a la Guerra de Cuba. A la revista local Intento hi ha altres col·laboracions relevants, com la necrològica d'en Vicent Callao, i diversos informatius i activitats.

Resumir en aquestes línies el context complet de tantes i tantes activitats és pràcticament impossible. La realització de tots els fets que ací s'esmenten exigeixen, per una banda, una preparació i unes dots personals certament poc comuns, però també, per una altra, unes col·laboracions molt intenses, que no ha estat possible detallar. En tot cas, les frases que sobre Antoni Alandí es pronunciaren fa més de 25 anys no han perdut valor, sinó que l'han refermat i aquilatat amb el temps: «dedicat sempre a la promoció del poble i del jovent, i lliurat desinteressadament a totes les activitats culturals».

© Pere-Enric Barreda, 1997.
Pots enviar-me un missatge E-mail ([email protected]) prement aquí.
Música de fons: Jota de Ronda, o del Maestrat (tradicional), per corda i/o vent, tr. de P. Artola (1949).
Optimitzat per Netscape 3.0 i Microsoft Internet Explorer 3.0.
Última actualització: 19 de setembre de 1997.