---

Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda

---

Mossèn Joaquim Garcia Girona, benassalenc il·lustre

El 1986, amb motiu de la convocatòria del II Congrès Internacional de la Llengua Catalana, en què vaig participar amb una comunicació, vaig redactar una biografia de Mossèn Joaquim. Va ésser publicada al Programa de Festes de Benassal, amb notes a peu de pàgina, i cal dir ha estat plagiada sovint (però els imitadors, que desconeixen el context biogràfic de Mossèn Joaquim, tenen nombroses errades). Per això ara s'actualitza aquella biografia, però sense les notes a peu de pàgina que tan abellidora van fer l'anterior publicació.

Mossèn Joaquim-Francesc Garcia i Girona (1867-1928), fill il·lustre de Benassal, eclesiàstic i escriptor, va veure reconeguda efímerament al llarg de la dècada del 1920 la seua tasca en els camps literari i lexicogràfic amb la publicació del poema èpic Seidia (1920, premiat als Jocs Florals del 1919 de Lo Rat Penat) i de l'inconclòs Vocabulari del Maestrat (1922-30, lletres A-G). Després de sis dècades d'un oblit només trencat esporàdicament, ha estat ara reivindicat i recuperat a partir de l'any 1986 amb la celebració del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i la publicació d'una completa biografia (1986), una antologia de textos (1989) i un estudi literari de l'epopeia Seidia (1990). La present biografia vol culminar el procés de recuperació i normalitzar així la difusió de l'obra de la principal aportació autòctona de Benassal a la lexicografia i literatura catalanes.

Joaquim-Francesc Garcia Girona va nàixer a Benassal, a la casa pairal, el 24 d'abril de 1867, i devia ser batejat el dia següent. Era fill de Pere Garcia Garcia i de Mercè Girona Colom, casats l'any 1861, i el tercer de sis germans: Joaquima-Júlia (1862), Júlia-Joaquima (1864), ell mateix (1867), Maria del Remei (1870), Manuela (1873) i Maria-Innocència (1876). Les dues germanes majors van morir infantes, i quedarien, per tant els quatre germans menors.

Per part paterna descendien de Vistabella. Concretament, va ser Francesc Garcia Alcon, fill de Pere i Francesca, el vistabellà que vingué a viure a Benassal, casant-hi amb Tomassa Blanc de Josep a mitjan segle XVIII (aquests són els besavis de Mossèn Joaquim). Fill d'aquests va ser un altre Francesc, que casà amb Josepa Garcia d'Ares, i fill d'aquests va ser Pere, el pare de Mossèn Joaquim. La família rebia el renom de "Bossa", que va perdurar fins la mort de la darrera germana de Mossèn Joaquim i s'ha perdut després.

Per part materna descendien dels Girona que, procedents de les Coves, es van establir a Benassal el darrer quart de segle XVII, concretament el matrimoni format per Bonifaci Girona i Ventura Nos. D'aquests descenia Joaquim Girona (besavi de Mossèn Joaquim) que casà dues vegades, la primera amb Josepa Climent de Josep el 1793, i la segona amb Anna-Maria Monfort de Francesc el 1809. Fill de la segona va ser Francesc, casat amb Maria-Rosa Colom Montserrat el 1838. D'aquests van nàixer, entre d'altres, Mercè, la mare de Mossèn Joaquim, i Avel·lí (del que queda successió en un nét, Josep-Maria Girona Roig.

Per part materna existia una llarga tradició religiosa, car des de la generació del besavi un membre havia estat religiós: un germà del besavi havia estat Josep Girona, frare franciscà del convent de les Coves (exclaustrat després); un germà de l'avi, Joaquim Girona, frare mercedari (exclaustrat el 1840), i un germà de la mare, Pere-Nolasc Girona, era prevere. A més un germanastre del seu avi era en Josep Girona Climent, coronel de cavalleria, pare d'en Josep Girona Vives, coronel d'Húsars de la Princesa.

La mare, Mercè, va morir molt prompte, el 1882, i els fills van anar emancipant-se: Joaquim, que en aquell moment tenia 15 anys, va seguir la carrera eclesiàstica, entrant al Col·legi de Sant Josep de Tortosa; la germana major, Maria del Remei, casava el 1887 amb Àngel Sansano Arenós, guàrdia civil, marxant de Benassal; la segona germana, Manuela, passava a assistir el germà; i la germana menor, Maria-Innocència, quedava uns anys amb el pare -que morí el 1906- fins casar-se amb Benjamí Roda el 1900. Restaren a Benassal, on van posar una carnisseria a la costera de la Mola, ara Carrer de l'Església, entre la Costureta i la casa cantonera del Forn de Dalt. No van tenir descendència, i en fer-se majors passaren a viure al carrer Grau. En morir ella el 1955 quedà el marit uns deu anys a Benassal, fins que, per motius d'edat, el seu nebot Recared se l'emportà a Bolívia, on morí, molt major, el 1973.

La infantesa va ser poc feliç: era malaltús i va requerir més d'una vegada les atencions del metge titolar, el madrileny Pedro Ulizarna. Amb aquesta salut precària, l'anèmia es cebà en ell i li deixà com record per tota la vida un cos feble i minat. Una descripció física, coincident amb les fotografies conservades, ens el representa com a "molt prim, de poc color i cos minguat", però a la vegada com a "nerviós, amb aspecte de científic; gran observador, i molt metòdic; xerrador i natural, graciós, planer". Aquesta mena d'inferioritat física, que ell mateix reconeix amb la gràfica frase "si soc tan estret de pit", no li va ser obstacle, però, per a les tasques de l'intel·lecte, car contrastaria evidentment amb el seu esperit fort, ple de llum i vigoria i apte per als esforços intel·lectuals més constants i que requereixen més dedicació.

Començà els estudis a l'Escola de Primeres Lletres, que regia en aquell moment Ramon Garcés, però fou deixeble sobre tot de n'Alexandre Sales. Després estudià breument llatí i humanitats a l'Aula benassalenca amb Mossèn Antoni Miralles. Per consell de Mossèn Manuel Manero, rector de Benassal, ple d'enfervorida vocació religiosa, es translladà a estudiar al Col·legi de Sant Josep de Tortosa, fundat per Mossèn Manuel Domingo Sol per als estudiants amb menys possibilitats econòmiques. Allí es va ordenar prevere, a més de llicenciar-se en Filosofia i Lletres i aconseguir posteriorment el títol de Doctor.

A causa de l'exemple i les predicacions de Mossèn Sol, que li professà gran afecte, ingresa en la Germania d'Operaris Diocesans, on és ja el 1888, i dedica la seva vida, en la congregació de Vocacions Eclesiàstiques, a cuidar de la formació espiritual dels seminaristes. La seua capacitat per a la tasca docent va motivar que, després d'uns anys a Tortosa, fóra nomenat Rector, succesivament, dels Seminaris de San Valero y San Braulio de Saragossa (després del 1902 a després del 1918), de San Pelagio de Córdova (vers 1920 a després del 1924), i de Sant Miquel d'Oriola, i finalment Prefecte del de San Felipe Neri de Baeza (Jaén, Andalusia), en una dilatada carrera eclesiàstica i docent. Aquesta activitat es clouria amb la seua mort prematura al Seminari de Baeza, quan comptava 61 anys d'edat (i no 62 com diu la partida de defunció), a les nou del matí del 13 de desembre, dia de Santa Llúcia, de l'any 1928.

La mort, que tan prop li havia estat d'infant, aprofità la circumstància que la seua anèmia crónica s'agreujà per un senzill constipat hivernal que degenerà en bronco-pneumònia, al mateix Seminari de Baeza, al carrer Cuesta de San Felipe. Tres dies abans, el 10 de desembre, encara havia escrit una tarja postal a Àngel Sànchez Gozalbo, informant-lo de la malaltia i de l'estat de la seua obra. Abans que la tarja arribés al destinatari, havia mort i havia estat soterrat en aquella terra llunyana, ben lluny dels seus amats i de la seua terra del Maestrat, tan volguda i enaltida per la seua ploma. I això tot i haver deixat disposat al testament que les seues restes foren portades a Benassal. La necrològica va ser molt remarcada al butlletí de la Castellonenca, citant les obres. També Carles Salvador parla de la seua obra i proposa la publicactó d'un volum antològic a càrrec de Salvador Guinot. Era el darrer homenatge de l'època, al que seguí un llarg oblit, que, com s'ha dit, no es trencà fins fa poc.

La vocació religiosa fou un aspecte bàsic de la seua vida, peró un altre fou l'amor i el conreu de la llengua i la cultura pròpies, amb les que mai no perdé contacte pels seus estiueigs a Benassal, que el portaren al camp de la literatura i la recerca filológica. En pròpies paraules ell ens diu que des de que era estudiant de llatí havia sentit una "exaltació de sentiment per la terreta nadiua,... d'enyorança de les seues glòries antigues", en especial de l'episodi de la Conquesta per part de Jaume I, i en especial de la Població ("lo mèrit cent vegades més gloriós d'haver-la repoblada de cristians"), que venien a ser el "fonament del nostre gran poble del Regne." Però no vol ser-ne beneficiari en solitari d'aquesta estima per la terra, sinó que vol fer-la extensiva a tots els seus, i per això diu que ha treballat "per a refrescar la memòria de coses velles de nostra comarca" i "per amor a eixes coses de sa terra i de sa llengua." Evidentment, el paper de la llengua, "la que vaig mamar ab la lleit, la serrana del Maestrat" és fonamental en aquest procés, car és "l'ànima de nostra raça."

El primer fet que cal remarcar dins la seua vida en este aspecte fou la participació el 1906 al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, on no fou gens llustrosa la representació valenciana: figures com Teodor Llorente, el pare Fullana, Lo Rat Penat, i d'altres, nou en total, procedents de València, de la Marina, l'Alcoià i la Vall d'Albaida. Aquesta participació ha estat qualificada per Antoni Ferrando d'"esquifida en nombre de participants i insignificant quant a aportacions científiques". A tots ells cal afegir Mossèn Joaquim, l'únic de l'Alt Maestrat i, per tant, de les comarques castellonenques, tot i que llavors residís a Saragossa. Com a fets determinants d'aquesta participació, Ferrando assenyala l'adhesió sentimental a la llengua en treballs poètics o sentimentals (per tant, cap desig de normalització), l'ideologia conservadora que els fa membres actius de Lo Rat Penat, seguint les tendències de Llorente, i finalment l'amistat i relació amb Mossèn Alcover.

La tasca literària de Mossèn Joaquim, no obstant, ja havia començat molt abans, i n'és testimoni la poesia a la mort de Verdaguer, de 1902. Tanmateix, escriu sobre tot en castellà, i no serà fins 1907 quan publica la peça en vers La boda desfeta, en què ja manifesta la seva oposició a la tala indiscriminada de boscs al Maestrat, possició ecologista inspirada en l'exemple de Mossèn Sol i que perduraria al llarg de la seua vida.

L'any 1908 adquireix a Saragossa les Actes de dit Congrés, tot just foren publicades. El mes de juliol del mateix any, en vacances d'estiu, que passava habitualment a Benassal, fa una versió valenciana de la Carta de Població de la seua vida nadiua, conservada manuscrita al Palau Municipal de dita Vila. Llavors l'alcalde n'Antoni Fabregat va manar fer un artístic armari on es guardà l'original de la Carta i també dita versió autògrafa. Després transcriuria també el text original llati, si bé es va publicar pòstumament i amb alguna errada paleogràfica.

La dècada de 1910 comença amb majors pretensions literàries, car el mateix any publica un breu cant èpic sobre l'entrada de Balasc d'Alagó a la Vila de Morella, punt d'inici de la Conquesta de Jaume l. És el Deslliurament de Morella, que li valdrà de preparació i punt de partida per a la seua gran epopeia, monument -lingüístic més que literari- de la llengua catalana, Seidia. També són d'aquesta dècada diversos poemes de temàtica local seguint la tendència ecologista, com Pujant a Benassal (1915), i La mateixa cançó (1918). Totes dues tracten el tema de la desforestació de Benassal, amb greus conseqüències per a l'agricultura, i s'editaren com fullets solts. La segona té més interés per representar el primer exemple local des del segle XVII de la recuperació de la grafia Benassal per al topònim, arran de l'aprovació de les Normes del 1911. La dècada s'acaba amb la definitiva conclusió del poema èpic Seidia, la seua presentació als Jocs Florals de València del 1919, on obté el premi extraordinari d'en Gaetà Huguet, i la seua edició el 1920, acabant-se d'estampar el 24 d'agost (aprofitant de nou les vacances d'estiu).

A causa de l'èxit de Seidia, l'any 1922 l'Ajuntament de Benassal, presidit per l'alcalde constitucional en Joan-Baptista Vives Orenga, el nomena fill il·lustre, dedicant-li el Carrer de l'Hostal com a testimoniatge de reconeixement i memòria perpètua. Al cantó d'aquest carrer amb el de València es col·locà a les Festes d'Agost una placa conmemorativa -que destrossaren els revolucionaris de 1936- en el transcurs d'un homenatge al poeta, parlant-hi Mossèn Manuel Beti Bonfill, l'historiador santmatevà, que valorà el poema Seidia com a gesta de l'exèrcit cristià alliberador de la terra.

A l'Arxiu de la vila de Benassal es conserva encara un exemplar de Seidia, donat per l'autor, amb tapes de pergamí i la dedicatòria següent manuscrita: "Al M. Il·lustre Concell o Ajuntament de Benassal, poble estimadíssim, a qui s'ha esforçat en glorificar com a fill d'ell en aquest poema, del qual dóna aquest exemplar per a que sia guardat en l'arxiu, l'autor, Joaquim Garcia Girona, pre. Benassal, mes de Juliol de l'any XCMXXI".

En el mateix moment, l'amistad de Mossèn Joaquim amb els patriarques de la Societat Castellonenca de Cultura, a la qual pertanyia, en particular d'Àngel Sanchez Gozalbo, de Salvador Ferrandis, de Salvador Guinot i de Gaetà Huguet, li fa col·laborar activament al butlletí de dita societat des de la data d'aparició (1920), on publica nombrosos articles fins a la seua mort. És la Castellonenca la que motiva l'escriptor ja consagrat, la que determina la publicació d'altres dos monuments de la llengua a la vila de Benassal com ho són Del Jardí d'Horaci i el Vocabulari del Maestrat. Tret del poema A València (1920), un sonet nacionalista a l'estil rat-penatista, dels gojos de la Sagrada Família de la Vall d'Uixò, de la versió valenciana dels de Sant Roc de Benassal, i, finalment, de la poesia a la Mare de Déu del Lledó per la seua coronació canònica, i de l'inèdit Xert (v. 1928), que tenia acabat poc ans de morir i cal donar per perdut, i alguna altra poesia menor, dedica la seua activitat a aquells dos treballs, que la mort li impediria concloure.

L'obra de Mossèn Joaquim, de la qual hem vist l'evolució cronològica, es pot dividir en quatre grups ben diferenciats: la poesia (amb especial atenció a l'èpica, representada per Seidia, i la de versió de l'autor llatí Horaci), la recerca lexicogràfica, el periodisme i el teatre (en castellà).

1. La poesia èpica: Seidia

Ja hem vist com la dècada del 1910 comença amb unes majors pretensions literàries, car Garcia Girona elabora un breu cant èpic sobre l'entrada de Balasc d'Alagó a la vila de Morella: el Deslliurament de Morella. L'èxit de l'obra influiria per a que es decidís a fer una obra molt major fonamentada en el mateix tema: la conquesta per part de Jaume I de les contrades septentrionals del que a partir del 1239 seria anomenat Regne de València. Així naixeria l'obra cabdal de Mossèn Joaquim, que no era altra que Seidia, un "poema valencià del principi de la Reconquista".

Es tracta d'un verdader monument de la llengua catalana a Benassal, més en l'aspecte lèxic que literari, com reconeix Joan Coromines, que valora més els mots, el tresor lexicogràfic, que l'obra, qualificada d'"epos ingenu de la reconquesta en el Maestrat." Per a això, només cal veure l'autoritat que dóna Coromines als testimoniatges de Garcia Girona per a les modalitats del Maestrat i valenciana al llarg de la seua obra. Mossèn Joaquim, seguint el model de Mossèn Jacint Verdaguer, el seu poeta favorit, en el poema Canigó, fa una epopeia de la conquesta valenciana per Jaume I. Aquest llarg poema, en 15 cants, va servir a Sanchis Guarner per a incloure l'autor entre els poetes renaixentistes valencians, a la Generació de Lo Rat Penat, els nascuts a la dècada de 1860, de tipus historicista-costumista.

Mossèn Joaquim, al pròleg de Seidia, diu que decidí intentar "escudellar en lo motle dels versos la nostra (re)conquesta en valenciana llengua". Però, el més interessant del pròleg és l'afirmació explícita de la unitat de la llengua catalana: "No hai titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció íntima de que, siga lo que es vullga de les modalitats de la llengua de nostre gran Rei (Jaume I) dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fondo comú, i és llei obligatòria a tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat llingüística i literària que encalçaren en lo segle d'or de nostres lletres".

Les fonts històriques no es limiten a la crònica reial. També es cita l'arxiprest morellà Segura Barreda, el beneficiat benassalenc Salvador Roig Moliner, l'arquebisbe de Beirut Athanasios Saboya (que l'informà sobre el significat d'alguns topònims àrabs, com Benassal), les anomenades genèricament "històries" de València -Beuter, Escolano, i Zurita, però no pas Diago-, la Bíblia o Llibres Sants, documentació com les Cartes de Població (de Benassal i d'Alcanyís, d'on extracta topònims i noms dels primers pobladors), monografies locals, obres enciclopèdiques, etc.

Immediatament a l'aparició del poema sorgeixen els estudis, amb lloances i crítiques: Salvador Ferrandis Luna, una docta revista de Barcelona que li critica els versos usats al cant X, Mossèn Tomàs Bellpuig de Tortosa, Mossèn Manuel Betí... Sanchis Guarner afirma que la poesia historicista del benassalenc, ben documentada, era molt més superior i molt més significativa que les líriques exaltacions dels Jocs Florals, car es basava només en els fets i era ben objectiva. Els temes històrics tenien aleshores gran prestigi com a motius de l'art i de la literatura: l'historicisme ve a ésser "una concepció anti-positivista de la vida col·lectiva", segons la qual el coneixement històric és un requisit bàsic per a comprendre i avaluar els problemes de l'actualitat de cada dia.

Tanmateix, Joan Peraire ha afirmat recentment que Garcia Girona trenca amb Seidia els esquemes de la poesia jocfloralesca... amb una poesia històrica d'una extremada força i seriositat, car ve a ésser un crític a la literatura jocfloralesca des de dins de Lo Rat Penat. Però el poema, malgrat éser "un intent seriós de dignificar la literatura catalana al País Valencià", està "fet a destemps i contracorrent i des de la perspectiva històrica del primer romanticisme", car arriba "tard, en un moment en que la literatura catalana ja ha superat el Modernisme i està en ple Noucentisme i quan la literatura europea entra de ple en l'etapa dels avantguardismes."

2. La tasca lingüística: la recollida de mots

La principal activitat de Mossèn Joaquim, emperò, seria la col·laboració en les recerques conduents a la formació d'un diccionari general de la llengua catalana. Precisament aquest aspecte era un dels més coneguts d'ell, car els que el van conèixer descriuen el seu costum d'anar apuntant des de la seua etapa d'estudiant a Tortosa en llibretes que portava sempre al damunt totes les paraules que li sonaven a nou o li interessaven. Seguint aquesta afecció, la dècada del 1910 havia col·laborat constantment i decidida amb Mossèn Antoni-Maria Alcover per a la confecció del monumental Diccionari Català-Valencià-Balear-junt amb Carles Salvador-, i també amb Mossèn Antoni Griera per al seu Tresor de la Llengua. En aquest sentit, les obres Seidia i el Vocabulari del Maestrat van completar a nivell bibliogràfic les enquestes que realitzaren a Benassal el mateix Mossèn Antoni l'estiu de 1918 i també Francesc de Borja Moll, més tard.

El Vocabulari del Maestrat (1922-30), replegat i ordenat per Mossèn Joaquim, és la plasmació efectiva (si bé incompleta) de tota una vida dedicada a la recollida de mots. A partir de les famoses llibretes -una còpia de les quals anà a parar abans del 1922 a la calaixera de Mossèn Alcover-, Mossèn Joaquim dedicà els anys posteriors a l'acabament de Seidia a organitzar l'immens corpus de mots recollits.

Dissortadament, l'elaboració final -que millorava, a petició de la Societat Castellonenca de Cultura, els materials remesos a Mossèn Alcover- s'allargà molts anys, i la mort li impedí acabar una obra tan monumental: en el moment de morir havia arribat fins la H, però no es publicà més que fins la G. La forma de publicació va ser en quadernets, lliurats a partir de 1922 amb el número corresponent del butlletí. En total n'aparegueren 26 fins l'any 1930, que formen un volum de 416 pàgines, fins el mot GUAJA. La disposició és ben especial, ja que cada pàgina es divideix en dues parts, una, l'esquerra, amb els mots, i la dreta resta en blanc per a afegir notes els interessats.

La valoració d'aquesta obra ha estat molt gran: Joan Coromines dedica un senzill però emotiu homenatge de reconeixement al vocabulari de Mossèn Joaquim al seu monumental Diccionari etimològic i complementari. I no només ell: Carles Salvador diu que el vocabulari "és la màxima aportació valenciana de llenguatge dialectal al corpus de l'idioma, interessantíssima obra de filologia que s'hauria d'editar ràpidament per a profit dels estudiosos". Sanchis Guarner diu que molt més interés filològic que el Vocabulari de Fullana tenen altres reculls lexicogràfics valencians moderns, com l'excel·lent Vocabulari del Maestrat, i no deixa de fer elogis a Mossèn Joaquim, etc.

L'autor s'auto-anomena en el pròleg com l'arreplegador, i hi posa frases memorables: "vaig girar los ulls a la meua llengua serrana del Maestrat... tan típica dirns la fesomia general de nostra llengua catalanesca-valenciana"; "nostre vocabulari és un regatxol que baixa del Maestrat, busca com engrossar-se en la Plana i altres terres, per anar a morir a la mar d'un Diccionari General de la llengua catalanesca-valenciana..." Tan diàfanes afirmacions sobre la unitat de la llengua venen a completar les del pròleg de Seidia. A més, com complement o desenvolupament de l'accepció EN, d'octubre de 1924 és l'Estudi de la llengua valenciana. EN, on tracta els tres valors d'aquesta partícula a Benassal.

La idea sobre l'ortografia per part de l'autor es plasma en una memorable frase del pròleg de Seidia: "tocant a l'ortografia, com no tenim encara [el 1919] normes definitives de la mateixa, emplee la que al meu entendre és millor." És a dir, usa la que li sembla millor tan sols per donar-se el cas de no haver una normativa definitiva, car en cas de que aquesta ja hagués existit, l'hauria feta servir. No hi ha cap dubte que, d'haver viscut uns anys més, Mossèn Joaquim Garcia Girona hauria estat un dels primers -i principals- signants de les Normes de Castelló del 1932, que suposaven la unificació normativitzadora total de la llengua catalana a partir de les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans del 1911, amb el reconeixement d'unes certes especificitats de la llengua al Regne de València. El mateix Garcia Girona al principi semblava mostrar-se reticent a usar el terme de llengua catalana: el 1908 posa a la seva versió de la carta de Població de Benassal el títol de "traducció valenciana"; el 1919 parla de "nostra clara llengua valenciana" i de "text valencià" al pròleg de Seidia, tot i dir també que "les modalitats de la llengua... tenen totes elles un fons comú, i és llei obligatòria a tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat lingística i literària que encalçaren en lo Segle d'Or de nostres lletres". Però el 1922, al pròleg del Vocabulari del Maestrat, ja parla de "nostra llengua catalanesca-valenciana", i finalment el 1924 a l'article titolat Estudi de llengua valenciana. EN, parla ja clarament de la llengua catalana: "dins la major part del territori de la llengua catalana, exceptuada tal volta només València i sa terra".

3. Les versions de clàssics llatins: Horaci

Mossèn Joaquim, com tots els preveres de l'època, havia de posseir un domini total de la llengua llatina, degut a les exigències de la litúrgia. A més, tenia un bon coneixement dels clàssics, car havia començat llur estudi a l'Aula de Gramàtica benassalenca i el seguí a Tortosa. La plasmació efectiva d'aquest coneixement es veurà en les versions que fa de poesies d'Horaci, interessants en el doble aspecte de la versió catalana -que el fa protagonista, amb molts d'altres, de qualsevol estudi que es faça sobre la pervivència d'Horaci en la literatura catalana- i de l'ús de formes mètriques que intenten imitar el ritme que posseïen en llatí. El propósit de l'autor és "fer un Horaci valencià, parcial, un ramell d'escollides Odes seues que donen a conéixer un aspecte de la seua excelsa i múltiple personalitat literària".

L'obra, coneguda en conjunt com Del Jardi d'Horaci (1921-58), és un recull de 19 traduccions, algunes duplicades, de poemes d'Horaci, amb l'afegiment de tres articles sobre la teoria i el sistema de traducció basat en la reproducció de la quantitat llatina mitjançant la intensitat accentual i alternàncies de síl·labes tóniques i àtones, de lectura obligada per a aquell que vullga conèixer les peculiaritats del sistema mètric de traducció. Es tracta de les Odes 3, 4, 7, 17 i 20 del llibre primer; 10, 13, 14 i 16 del llibre segon; 12 (doble) i 22 del llibre tercer; 3 (doble) del llibre quart; i finalment els èpodes 2, 6 (doble) i 7.

Els tres articles en prosa són ben interessants per oferir el marc teòric en que es fonamenten les versions mètriques. El primer ve motivat per la sorpresa que li produeix la prematura aparició de la primera versió de Carm. 4,3, car volia llimar-la més. Fa esment de la sorpresa del lector davant una mètrica que pretén que els versos arriben a tindre la mateixa estructura i ritme que els llatins. No vol fer com certs traductors que, no sap amb quina finalitat, afegeixen molt de propi. Fa després un repàs de la publicació del Jardí, iniciat per Lluís Revest i seguit per ell, que a les primeres versions, tot i ser en vers, no va fer cas de la mètrica original. En canvi, ara té la intenció d'adeqüar les formes mètriques a les horacianes. El problema principal amb que es troba és la imitació de la quantitat, només possible "en la deguda combinació de les síl·labes tòniques i de les àtones".

En el segon article veu les reaccions a favor i en contra de la seua innovació i decideix renovar les premises de la seua tècnica "a fi de que la meua tesis de la imitabilitat casi perfecta dels metres clàssics romangue ben allumenada". Fa una exposició dels conceptes de quantitat, ritme i accent, a més dels temps del peu mètric (arsis i tesis), a més de la imitabilitat. Usa fonts i molts exemples.

El darrer article es limita a tractar la imitació de la difícil estrofa alcaica, i degut a la dificultat de seguir amb fidelitat els peus mètrics clàssics es veu forçat a fer lliure (llarga o breu, accentuada o no) la darrera síl·laba del vers, i en això coincideix amb l'italià Ettore Stampini, estudiós de la mètrica d'Horaci.

4. La poesia menor

Les poesies «ecologistes» són de temàtica local benassalenca, i pretenen divulgar entre el poble la idea de la conservació de la natura, particularment de la cobertura vegetal, front al seu expoli indiscriminat. D'aquest tema també es troben referències a d'altres poesies, senyaladament a Seidia i a la Boda masovera.

Una part especial d'aquesta poesia menor és la poesia religioso semi-culta, és a dir, els goigs. Mossèn Joaquim va composar a Còrdova el mes de març del 1924, segurament per l'amistat que l'unia amb n'Honori Garcia, uns Goigs a la Sagrada Família que es venerava a l'Ermita de la Font de la Vall d'Uixò. A més, cal atribuir-li sense més possibilitat de dubtes els goigs valencians de Sant Roc descoberts fa uns anys. També és religiosa la peça Corona de Fills, datada a Còrdova el 31 de març del 1924. El seu motiu és puntual: amb motiu de la coronació canònica de la Mare de Déu del Lledó, Francesc Cantó Blasco va convidar als poetes locals per formar un recull poètic. Van contestar 43 poetes amb altres tantes peces, 25 en valencià i 28 en castellà, que es van publicar a Castelló el mes de maig del 1924.

5. La vessant periodística

El polifacetisme de Mossèn Joaquim el portà a col·laborar periodísticament a diverses publicacions, tant en català com en castellà. En el primer cas el veiem escrivint a Lo Rat Penat. Era un periòdic bilingüe quinzenal il·lustrat, de difusió gratuïta, que es publicava a Saragossa com a òrgan del «Grup Valencià» d'aquesta ciutat per a agermanar tots els valencians residents. Publicava notes informatives del «Grup» i també algun treball literari. No devia arribar a tenir llarga durada.

Aquesta participació pot estar relacionada amb l'ajut proporcionat per Mossèn Joaquim al seu familiar llunyà i futur periodista Alard Prats Beltran. Aquest seguí estudis a Saragossa i arribà a obtenir de Mossèn Joaquim la promesa de fundar-li un periòdic cas de que decisís seguir la carrera periodística (en aquest punt no comptava amb el suport de la família), però la promesa no va tenir efecte pel transllat de Mossèn Joaquim i diverses circumstàncies.

6. L'obra castellana

Els escrits en castellà de Mossèn Joaquim no tenen massa rellevància al costat de la seua obra en català. El precedent el tenim en els versos composats en la seua època d'estudiant en que hi feia aparèixer una princesa mora, i el màxim exponent hauria d'ésser l'avui dissortadament perduda versió castellana de Seidia. D'altres obres pertanyen a la vessant teatral, drames com En plena lucha i Centenario de Balmes: postrimerías de un genio, o comèdies com Don Eximio Monote, La sotana por la toga i Las distracciones de Don Pánfilo, totes elles en vers, a més de la comèdia España restaurada, en prosa.

També va col·laborar activament a la premsa en castellà, i així el trobem sovint al Correo Josefino.

Antoni Maria Alcover té un paper determinant en tota l'activitat de Mossèn Joaquim. Ferrando assenyala que Alcover, que havia iniciat cap a 1901 les seues primeres eixides filològiques al Regne de València, no es guanya un gran prestigi fins el maig del 1905, en què va pronunciar als locals de l'Assocoació regional de Societats Obreres Catòliques de València una abrandada conferència, presidida per sis bisbes, en la qual reivindicava l'estudi i la dignificació literària de totes les llengües peninsulars. Bé a partir d'aquí, bé a partir del congrés internacional del 1906, s'estableix una relació entre tots dos, manifestada per Garcia Girona en el pròleg del Vocabulari del Maestrat, que motiva la col·laboració activa amb el Diccionari Català-Valencià-Balear.

Carles Salvador: mestre de Benassal des del 1916, devia contactar des d'aquell mateix estiu amb Mossèn Joaquim. L'amistat entre tots dos queda clara quan comparteixen la col·laboració amb Alcover i Griera. El 1920 hi ha aquest exemplar dedicat (no se'n conserva cap altre a Benassal, tret del pertanyent al Consell Municipal) "Al distinguit i estimat amic en Carles Salvador, Mestre nacional de Benassal i escriptor afectadíssim d'amor a nostra pàtria valenciana", datada a Còrdova el mes de setembre de 1920. Carles Salvador recolliria la modesta flama de Mossèn Joaquim i la transformaria en la foguera de la seua obra literària, gramatical i nacionalista en defensa de la llengua. Publicà també la seua necrològica, i devia rebre de la família part dels seus llibres i escrits: això ho proven l'exemplar del Congrés de 1906 i la carta de Mistral. Amb tot, sense llevar-li cap mèrit, devia guanyar molt amb el contacte.

Frederic Mistral: Mossèn Joaquim s'escriví amb el gran poeta occità, cap del moviment felibrista i autor de Mireio, com ho prova una postal datada a Maiano, Provença, el 15 de juny de 1909, i adreçada al Seminari de Saragossa.

Antoni Griera: l'il·lustre lingüista comptà amb Mossèn Joaquim com a corresponsal, junt a Carles Salvador i Mossèn Ferrer Cadroi. Dedicà a la memòria del seu col·laborador un article sobre particularitats lexicogràfiques del Maestrat.

Gaetà Huguet: patrici de Castelló, instituí un premi extraordinari als Jocs Florals de València, que el 1919 guanyà Mossèn Joaquim amb el poema Seidia. Emperò, ja havien establert relacions abans, car al poema s'esmenta el mas de Benadresa, propietat seua. En morir el 1925, Mossèn Joaquim el recorda en un article del Jardí d'Horaci, però no arriba a dedicar-li el poema amb el què pensava honorar-lo.

Honori Garcia: amb l'insigne jurista devia mantenir molt bones relacions, car s'intercanvien les dedicatòries d'un treball sobre la institució de l'aixovar en el dret nacional valencià, publicat el març del 1922, i de la traducció de l'èpode 7 d'Horaci, publicat pòstumament.

Lluís Revest Corzo: el cronista i filòleg de Castelló va ser l'iniciador de les traduccions horacianes al butlletí l'any 1921, i en publica dues fins el mes de juliol, abans que el mes d'agost del mateix any Mossèn Joaquim el substitueixca.

Eduard Martínez Ferrando: publica l'any 1933 un conte intitolat La dida Concepció que porta una dedicatòria "A la bona memòria de l'il·lustre poeta i filòleg del Maestrat Mossèn Joaquim Garcia i Girona".

El 10 de desembre del 1928 encara escrivia, com s'ha dit, una tarja postal a Angel Sànchez Gozalbo, informant-lo de l'estat de l'obra: tenia acabat el Xert, el Jardí d'Horaci i "alguna altra coseta", i era fent la H del Vocabulari del Maestrat. Tres dies després li arribava la mort, i inmediatament es publicaven notes necrològiques: al butlletí de la Castellonenca, a càrrec de Salvador Guinot, citant Seidia, la seua important correspondència epistolar en valencià, el Del Jardí d'Horaci i l'inconclòs Vocabulari del Maestrat. Per d'altra banda, Carles Salvador, parla també de la seua obra, i a més proposa la publicactó d'un volum antològic de Mossèn Joaquim recollint fragments de Seidia i les poesies soltes. Dissortadament res no es va fer, i molts textos que aleshores s'hagueren pogut salvar ara s'han perdut irremisiblement, en especial la seua correspondència i les poesies inèdites, com Xert. Tanmateix, Mossèn Joaquim no cau en un oblit total, car entre 1945 i 1958 el butlletí encara publica poesies soltes seues.

Després segueix el silenci fins les mencions de Manuel Sanchis Guarner, tot i que es segueixen venent exemplars de Seidia. La revista local benassalenca Intento, d'efimera durada, reproduïa l'any 1971 el poema Pujant a Benassal, i és que l'any anterior tenia lloc un emotiu acte que donava rellevància al nom de la seua principal obra, Seidia. En efecte, s'inaugurava la Residència Internacional de la Caixa d'Estalvis de Castelló (ara BANCAIXA) construïda al paratge natural de la Roureda del Rivet (que recentment havia adquirit l'alcalde en Tomàs Fabregat Fabregat a na Maria-Ignàsia Vallterra de València). Dita residència va rebre el nom de la immortal heroïna de l'epopeia de Garcia Girona. A l'entrada principal es va col·locar un mural de ferro forjat de l'artista José Gonzalbo Vives, de Rubielos de Mora, que representava una al·legoria del poema.

Per al mateix lloc va projectar Mossèn Aureli Ferrando la realització d'un bust del poeta, però no es va trobar a Benassal cap fotografia del mateix. Només en conservava una el seu nebot Josep-Maria Girona Roig, que en va fer còpies a Barcelona el mes de desembre del 1974. Però una vegada es van fer les còpies ningú no es va preocupar de que es fes el bust, i pocs anys després totes les còpies, tret d'una que conservà el mateix Girona, s'havien perdut.

Finalment, amb motiu de la celebració del II Congrés lnternacional de la Llengua Catalana, la vila de Benassal, fent-se ressó del missatge rebut de l'organitazció del Congrés i d'una demanda popular, va acordar per unanimitat en Sessió d'Ajuntament celebrada el 13 de març de 1986 adherir-se i col·laborar económicament al dit Congrés. El text oficial de dita adhesió era el següent: "D'ordre del Sr. Alcalde, es donà lectura als escrits de 7 de febrer remès per l'Organització del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i al de 15 de febrer presentat a este Ajuntament per na Sofia Salvador i en Pere-Enric Barreda. La Corporació per unanimitat va acordar l'adhesió al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana participant com a entitat Congressista de Número amb l'aportació de vint-i-cinc mil pessetes (25.000'-)". El Programa de Festes corresponent a dit any publicava la nota biogràfica del que subscriu.

Dos anys després, amb motiu de l'edició dels dos volums de Benassal. Recull bibliogràfic de textos, es dedicava un capítol a Mossèn Joaquim, on apareixien publicades una bibliografia selecta i breus notes biogràfiques a càrrec del que subscriu, a més de les obres següents: la presentació de Seidia i el "Cant primer: l'encontre", els poemes Pujan a Benassal i La mateixa cançó, i la carta de Població (text llatí), seguits dels articles de Salvador Ferrandis, Manuel Betí i la necrològica.

A continuació, amb motiu dels 70 anys de la concesió del premi Gaetà Huguet en els Jocs Florals de València a Seidia i la seua publicació, Joan Peraire preparava un documentat assaig sobre una proposta de lectura crítica del text "a partir de les formulacions de la semiòtica i teoria del text... amb les aportacions del formalisme rus i de l'anàlisi estructural", marc teòric que el porta a tractar primer l'estructura de la història, després el discurs narratiu i finalment la pragmàtica narrativa.

Agraïment final.- Aquest treball ha comptat amb la col·laboració de moltes persones sense les quals no s'hagués pogut completar. Des d'ací vull testimoniar el meu reconeixement a Sofia Salvador Monferrer, Rosa Celades Miralles, Mossèn Vicent Lores Palau, Josep-Maria Girona Roig, Josefa Edo Monferrer, Rafael Monferrer Guardiola, Laura Puig-Roda Alcàcer i Mercedes Segura de Prats per les ajudes prestades.

© Pere-Enric Barreda, 1997.
Pots enviar-me un missatge E-mail ([email protected]) prement aquí.
Música de fons: Jota de Ronda, o del Maestrat (tradicional), per corda i/o vent, tr. de P. Artola (1949).
Optimitzat per  Netscape 3.0 i  Microsoft Internet Explorer 3.0.
Última actualització: 19 de setembre de 1997.