Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda
Exposició sobre Gremis i Oficis Tradicionals
Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda
Exposició sobre Gremis i Oficis Tradicionals
L'Associació de Dones "el Maestrat" de Benassal ha organitzat el mes d'agost de 1997 una nova exposició sobre tradicions, costums i artesania local al Saló de la Caixa Rural. Amb aquesta ja fa uns anys que col·labora activament en l'aspecte de recuperar el patrimoni cultural i també amb l'organització de les Festes d'Agost. Recorda Maria-Assumpció Alandí, vice-presidenta de l'associació, que se n'han fet ja de labors artesanals, vestits tradicionals, pintura, mobles antics,... Remarca la col·laboració de totes les sòcies (prop de les tres-centes) en l'organització, però són unes poques les que participen activament en el muntatge (Carme Colom, Immaculada Roig, Consol Molés, Maria-Josep Molés, Maribel Edo, Paquita Traver). I també han col·laborat Antoni Alandí (de 82 anys), Marcel i Maria Teresa Miralles, i el que subscriu.
Enguany els gremis i oficis tradicionals han estat els protagonistes, de manera que han estat exposades les eines de treball utilitzades habitualment per alguns d'aquests oficis. Si fem una breu nota històrica, trobem que a Benassal l'únic gremi o ofici amb reconeixement legal era el dels peraires, a qui el rei Felip V va concedir un Privilegi la dècada de 1730. Peraires i teixidors eren els manipuladors de la llana, des del filat fins al teixit (amb els telers) i la preparació de les peces teixides abans d'eixir al comerç.
Però els oficis existents a Benassal foren molts més. El més nombrós des de sempre era el de llaurador, cosa natural degut al caràcter agrícola del terme. Després eren de gran importància els esmentats oficis relacionats amb la llana: peraires i teixidors, i també els sastres. Un tercer grup serien els relacionats amb el ferro: ferrers i, més especialitzats, els manyans, romaners i llanders. Un altre grup serien els professionals de la construcció: obrers (amb els pedrapiquers i els teulers), els fusters i serradors, i els pintors. I, per acabar, tenen importància els de l'alimentació: moliners, flequers i carnissers.
Hi havia moltes més professions, més minoritàries, com els barbers, mercaders o comerciants, sucrers (pastissers i tarroners), saboners, adobadors, tintorers, brodadors, sabaters, armers, corders, espardenyers, castroners, aladrers, albarders, corretgers,... i, més modernament, els electricistes, conductors i mecànics. A l'exposició hi ha exemples d'eines i de productes artesans de diversos gremis i oficis. Els que han estat representats en concret han estat el peraire, el ferrer, el manyà - romaner, l'electricista, el moliner i forner, el sabater, el cisteller - castroner, el fuster, l'obrer i el sastre.
A més, una secció de l'exposició era reservada a les labors artesanals, i una altra a la pintura, encapçalada per un llenç de Teresa Pascual, la pintora de Benassal per antonomàsia, on es pot dir que ha creat escola amb nombrosos seguidors.
Els peraires eren els que s'encarregaven de la manipulació de la llana. Primer calia triar el que s'obtenia de l'esquilada: per una part la llana blanca, i per altra la negra o burella. Després s'escaldava a calderes amb aigua bullint, i després s'arremullava i rentava en castrons molt grans, a una bassa. Per eixugar-la, es deixava a les eres o penjada d'un cordell. Després es pentinava, i es separaven les fibres més llarges i fines (l'estam, el millor) i la llana ordinària. Llavors ja es podia filar i lliurar al teixidor.
Els paraires també s'encarregaven de parar el teixit després d'eixir del teler i abans de portar-se al comerç. Per a això usaven tisores i aplanadores que donaven millor presència al teixit i n'eliminaven o corregien les imperfeccions. Una vegada organitzats i reconeguts, tenien, a més de les normes pròpies, un dia de festa a l'any, el 29 d'agost, dia de Sant Joan. El gremi es va mantenir fins a la desaparició de dita activitat, a causa de la industrialització, al voltant de 1850.
A l'exposició s'ha pogut portar un castró de llana, un bastó de verguejar, i les teles i cintes que usava el matalaper. A la vora hi havia llançols tintats, bé de rovell o bé de color.
Els ferrers també es documenten des de la fundació de Benassal. L'exercici no era lliure, sinó monopoli de la vila, que el lliurava a subhasta. Fins al començament del segle XIX el ferrer era obligat a subministrar als llauradors una sèrie d'eines (rella, armella o argolla, escarp, eixol, eixada i destral), amb ferro o acer del llaurador, a canvi d'una quantitat de blat que li donaven el dia de la Mare de Déu d'Agost.
Com hem vist, s'encarregava de fer i reparar tota clase d'eines, no sols per l'agricultura, sinó també per als demés oficis (fusters, obrers,...), sempre que no tingueren massa complicació, car llavors es reservava als professionals especialitzats (manyans i altres). També feia les ferradures per al bestiar (i el ferrava), i eines grans com calderissos, tenalles, ferrets per penjar les olles, etc.
Els ferrers documentats darrerament a Benassal són: Celestí Sanjuan Sales, Tomàs Beltran Miralles, Antoni Sanjuan Miralles, Vicent Sales Girona, Amadeu Badal Colomer, Francesc Fabregat Folc, Josep Ferrer Salvador, Ramon Prats Barreda, Celestí Sales Pitarc, Francesc Fabregat Badal, Angel Sales Pitarc, Vicent Vives Puig, Jaume Ferrer Vives, Josep Beltran Sancho. Els objectes exposats havien estat fets tots per Jaume Ferrer Vives seguint el mètode tradicional.
Els professionals especialitzats del ferro -i altres metalls- eren els manyans. La seua tasca principal era la confecció de panys i claus. En general, la professió era complementària de la fusteria (gorroneres de portes i finestres, picaports, frontisses,...). Però també realitzaven eines de gran precisió, rellevants per la seua perfecció utilitària i bellesa artística: reixes -veure la de la Casa dels Sànchez de Cutanda, al carrer dels Cavallers-, passamans, cresols, ceps, parament de la cuina (veure el rall, les creixideres o les pinzes de pintar la prima), etc.
Els segles passats els manyans de Benassal tingueren gran fama, com per exemple Blai-Simó Moliner, tan dedicat a l'ofici que va haver de vendre -l'any 1644- el mas de Corbó de Dalt, del que era propietari, per no poder treballar-lo. El mas del Manyà s'anomena així per l'ofici del seu amo, Jeroni Miralles, que va aprendre a fer panys i esquelles a Benafigos, i també va vendre el mas -als Fabregat de la Verola- per dedicar-se a la professió.
Oficis complementaris eren els romaners, encarregats no sols de les romanes, sinó d'altres instruments de medició; els llanders, encarregats de les làmines de ferro -o de cinc- que solien estanyar, per fer cresols, setrills, embuts, motlles, llanternes, etc. Els esquellers treballaven amb les mateixes làmines, amb un bany de bronze o llautó. Els calderers feien el mateix amb el coure. Molt més especialitzats eren els armers.
El darrer segle trobem els següents professionals: Jeremies Colom Miralles, Antoni Colom Miralles, Jeremies Colom Miralles -fill-, Hermenegild Molés Vives (llander), Josep-Ramon Colom Garcia (armer), Josep Colom Forés (armer), Alard Colom Salvador (armer).
Els objectes exposats eren d'Antoni Colom Miralles, i d'altres de caràcter històric. Les eines del primer eren una filera, estenalles, tisores de tallar la llanda, boques de caragol, broques, soldadors de mà i una clau anglesa especial. Com a productes propis, un pany, una cadena, una romana, i belles figures en llautó i fusta de savina. Entre les segones es trobava un cresol, creixideres, pinzes de pintar la prima, panys i claus, un pany de mà o "candado", una careta d'abeller i una cadena de vasos, un cep, un esperó, unes tenalletes, un rall, romanes de lliures i d'arroves, una frontissa i un gorró, una llosseta i motlles de coure madalenes.
L'electricitat va permetre canviar els hàbits de vida no sols en la il·luminació, sinó també, mitjançant els motors, en nombrosos aspectes de la vida i del treball. La primera aplicació va suposar a partir de la primera dècada del segle -1906- el reemplaçament de tota mena d'eines com els cresols, carburers, ciris o espelmes, etc. Per la mateixa època arriben els primers motors elèctrics industrials, que reemplacen els Diesel -com el del Molí del Gos-. Els electrodomèstics s'anaren divulgant només a partir dels anys 50.
L'electricista s'encarrega de la instal·lació dels cables elèctrics per distribuir la corrent, dels endolls i claus i la resta d'aparells necessaris. També s'ocupa del seu manteniment. Ha de fer sovint d'obrer, de fuster i d'altres coses. Els primers electricistes de Benassal han estat Antoni Alandí Monton -les eines del quel eren exposades-, Letanci Pitarc Monferrer (de les Ferreries), i Leovigild Pitarc Ros. Després començaren els germans Ricard, Manuel i Francesc Pitarc, i Enric Pitarc.
A Benassal hi ha hagut moliners des de la seua fundació: a la Carta de Població de 1239 ja apareix el Molí de Montlleó. Després se'n documenten a quatre parts del terme: al mateix Riu de Montlleó, el Molí Més Alt o de Colau (Nicolau Edo), el Molí de la Cova, el Batanet i el Molí Nou; al barranc de la Vila, el Molí d'en Rillo i els Molinets; al Riu del Bosc, el molí homònim. A ells cal afegir el Molí de na Calbeta, desaparegut, al Rivet del Domenge, l'aigua sobrant del qual anava per una séquia que encara es conserva fins a la bassa del Molí d'en Rillo.
La professió de moliner es regulava segons els Furs de València. Així, tenia caràcter lliure, però els moliners havien d'ésser propietaris o llogaters legals del molí. No podien moldre els dies de festa. Estava regulada la dimensió exacta de les moles. Havien de rebre el gra a pes, i tornar-lo a pes, una vegada deduït el dret de moltura. Estava prohibit pactar amb els flequers o panaders rebaixes del preu oficial per atreure més parròquia.
Els moliners inscrits els darrers cent anys a Benassal són: Joan-Baptista Santmartí Fabregat, Miquel Jarque Milián, Gregori Pitarc Monferrer, Josep Fabregat Tena, Pere Fabregat Fabregat, Francesc Roig Badal. A l'exposició hi havia un llenç del molí de Francesc Roig (construït per Josep Fabregat la dècada de 1920), on es veuen les gronses en primer terme, amb l'entrada del blat i les eixides per la farina ja molta. També hi havia moltes eines del mateix (així com d'altres que foren de Pere Fabregat): una "carretilla" de mà, una mesura i barcelles, sacs de iute i taleques, marcadors de sacs, ensacadors, un sedàs i martells de mola.
També hi havia les eines d'anar a pastar al forn: una pastera i un taulell, creixideres, el cabasset dels trits (segó del blat molt finet), capçanes, graneretes, una escaleta, un banquer de baix, i un banquer de tapar el taulell. Al damunt es veien unes belles alforges de llana virolada i bosses de badana, per portar diners (obra dels teixidors).
Els sabaters i espardenyers es documenten des de la fundació de Benassal, però la seua importància ha anat canviant al llarg del temps. Abans les sabates eren pràcticament un article de luxe, per a festes i ocasions especials, mentre que el calcer habitual, de treball i de carrer, era l'espardenya. La raó era, evidentment, econòmica, car el cànem era molt més barat que la pell. Les darreres dècades s'ha arribat a una industrialització total, que ha fet desaparèixer els que confeccionaven les sabates. Ara s'encarreguen de les reparacions i adecuacions de productes fabricats en sèrie.
Els sabaters dels darrers temps a Benassal són: Josep Miralles Tena, Enric Centelles Miralles, Amadeu Llopis Casanova, Miquel Monterde Lecha, Guillem Llopis Passies, Enric Miralles Sales, Corneli Moliner Gil, Àngel Boix Colom, Antoni Centelles Cova, Enric Miralles Bellés.
Els objectes exposats foren d'Antoni Centelles Cova. Hi havia una estiradora de pell, formes del peu, tacons, un medidor o calibrador, "cepillos", canyes per a les agulles, una tisora, tenalles, falcons, posa-botons, aparells de polir, un martell, tallants, tisores, un marcador, un "burro" de ferro, ganxos i el "saca-bocados". També hi havia la cadira i la banqueta de treball.
Aquest ofici no es documenta en temps antics, però un testimoni indirecte de la seua importància és la protecció que les lleis municipals dónen a les vimeneres, arbust que subministra la matèria prima de l'ofici. Quan els vímens tenen el tamany adient, a l'entrada de l'hivern, es tallen. Després es posen a remulla a una bassa (a la Font de la Vila, o als Tolls de l'Ombria, n'hi havia unes), i es pot treballar amb ells al natural o després de pelats.
El darrer segle tenim documentats tots aquests: Antoni Garcia Soligó, Benjamí Roig Celades, Enric Roig Celades, Manuel Molés Garcia, Manuel Roig Beltran, Atanasi Gargallo Boix, Josep Molés Garcia, Josep Molés Tena. L'artesania presentada eren miniatures de la pràctica totalitat d'objectes, amb una gran varietat. Encara es poden veure exposades a la cistelleria de Josep Molés Tena.
Hi havia cistelles (de portar el dinar, de plegar avellanes, dels ous, del cabdell de fil, de la verema, de sembrar i de pelar pataques, de servir a la taula -de la fruita, del pa, de les cullerets, dels carrosstes de sucre,...- de portar el dinar dels segadors, d'anar de viatge, d'anar a Sant Cristòfol...), canastes (de rentar, d'agulles d'estendre, de cosir, d'anar a Sant Cristòfol...), el cistell de dur la palla, el boteller, el castró de dur la pedra o del fem, la caragolera, la garrafa d'aigua de la Font d'en Segures, els banastos de la verema, la panera de la roba bruta, la plata de la planxa, els argadells...
Els fusters han estat imprescindibles en la construcció fins fa ben poc. Els cabirons, vigues mestres i llumeres, marcs de portes i finestres, a més de les mateixes portes i finestres, eren pars bàsiques de tot edifici. A més, la major part del mobiliari d'una casa era de fusta: taules, cadires, llits, armaris, etc. Un grup molt especialitzat eren els tonellers, que s'encarregaven de preparar aquests recipients.
Era una professió completament lliure. Començava per un aprenentatge a casa d'un mestre fuster, i al cap d'uns anys l'aptitud manual permetia la creació d'una nova fusteria. Els professionals del darrer segle a Benassal són: Antoni Monferrer Salvador, Francesc Salvador Vives, Josep-Francesc Santmartí Monfort, Josep-Manuel Saragossà Pitarc, Francesc Badal Roda (serrador), Francesc Bord Sanjuan (serrador), Gaetà Estany Asnar, Ferran Beltran Climent, Francesc Roig Bonaventura (serrador), Benjamí Falcó Barreda, Ramon Salvador Orenga, Antoni Ferrando Miralles, Josep-Antoni Monferrer Alcon, Ramir Salvador Moliner, Emili Ferrando Miralles, Ferran Falcó Tena, Guillem Gauxia Miralles (encordador), Angel Beltran Vives, Amadeu Falcó Tena, Joan Segarra Beltran, Enric Beltran Monferrer, Guillem Ferrando Miralles, Artemi Fabregat Miralles, Josep-Lluís Ferrando Puig.
Les peces exposades eren de Ferran Beltran Climent, i abraçaven algunes eines de toneller (aixa, regatador, col·locador), a més d'un recalador de portes, un galzador, un garlopí, un rebaixador ("cepillo"), una mitja junta i una falsa esquadra. També hi eren unes panderetes de la Volta dels Quintos (de fusta de carrasca i llandes en forma de platets. Són les de la Volta de 1968, d'Enrique Beltran).
La construcció també està documentada des de la fundació. Només en el cas de grans obres (esglésies, ermites, murades) es recorria a mestres d'obra o arquitectes de fora. La resta d'obres quedaven a càrrec del gremi local, que obtenia la major part dels materials al terme (tret de la pedra blanca, especial per als carreus i llindars, que es portava de la Montalbana o de l'Aragó).
Entre els principals mestres d'obra benassalencs trobem Bartomeu Cornill o Clairac, que edificà la Torre de Pere-Joan i l'ermita de Sant Roc, i després Francesc Monfort, que va fer l'església de Vilar de Canes. També va ésser molt important una família de pedrapiquers, els Passies, que són autors de la majoria de portalades amb arc i finestrals de pedra picada de la part antiga del poble.
Activitats complementàries eren les dels teulers, rajolers i canterers (a Benassal hi hagué una important manufactura de cànters i d'obra a la Canaleta). Els pintors aparegueren més tard, ja avançat el segle XVII.
Els obrers documentats darrerament són: Antoni Monfort Colom, Manuel Monfort Fabregat, Francesc Roig Boix, Antoni Saragossà Monfort, Frederic Monfort Andreu, Antoni Monfort Fabregat, Julià Claramonte Monferrer, Guillem Monfort Fabregat, Manuel Monfort Fabregat, Francesc Bord Lecha, Aureli Fabregat Roig, Sacaries Saragossà Roig, Julià Claramonte Forés, Frederic Tena Barreda, Julià Tena Traver, Josep-Maria Saragossà Roig, Frederic Artola Prades, Frederic Monfort Solsona, Francesc Roig Soler, Antoni Monfort Beltran, Gerard Bord Lecha, Josep-Maria Centelles Andreu, Antoni Ferrer Negre, Enric Artola Prades, Arcadi Fabregat Celades, Joaquim Salvador Colom, Josep-Maria Centelles Cova, Joan Fabregat Sanjuan, Joan Pitarc Solsona, Ricard Beltran Vives, Josep-Maria Monfort Miralles, Joaquim Salvador Colom, Antoni Tena Monfort, Guillem Garcia Roca, Antoni Miralles Tena, Abelard Sancho Barreda, Francesc Artola Fabregat, Lluís Claramonte Forés, Josep Fabregat Roig, Josep Moliner Miralles, Josep-Maria Monfort Miralles, Manuel Monterde Garcia, etc.
Les eines d'obrer exposades eren de Julià Claramonte Monferrer (1893), i eren un nivell, un palustre, un ratllador, un rascador, una plana, una picola de tallar, un martell d'aparedar i una maceta.
També es documenta des de la fundació. La matèria prima eren els teixits, uns de procedència local (llana) i els altres d'importació. El primer sastre documentat és Pere Calbó, l'any 1330. Era una professió prou escollida pels germans que no heretaven la terra i no es podien dedicar a l'agricultura i ramaderia: amb l'import de la part es dedicaven a la sastreria (no en exclusiva). L'aparició de la confecció en sèrie ha reduït aquests oficis a la mera reparació de roba i corresponsalia de serveis com la tintoreria, rentat i planxat, etc.
a) Sastres del darrer segle: Cristòfol Fabregat Sales, Ambròs Monferrer Porcar, Josep-Lluís Barreda Roig, Simeó Porcar Monterde, Joan Monferrer Vidal, Jaume Monterde Sanjuan.
b) Modistes i cosidores: Plàcida Gargallo Rambla, Concepció Bord Mestre, Josepa Andreu Ortí, Joana Badal Badal, Loreto Machí Fabregat, Antònia Roig Tena, Antònia Miralles Monferrer, Clotilde Monterde Climent.
S'exposaren moltes labors, mantes, un mandil i un trage femení de ballar el Ball Pla (cos o saco, sinagües o vions, i faldetes).
Disseny Web: Pere-Enric Barreda , 1997.
Netscape 3.0 i 
Microsoft Internet Explorer 3.0.