Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda

La rècua de Benassal

L'estiu de 1993 la restauració del Forn de Dalt, després de la seua adquisició per part de la Vila, portava bon camí. Havia d'ésser destinat a servir de Museu Etnològic, i per al projecte i aconseguir les subvencions adients calia un informe sobre algun element rellevant de l'etnologia local. Per això, a requesta de les autoritats, vaig preparar el 29 de juliol la base de l'escrit que segueix, al qual li vaig unir una sèrie de fotografies il·lustratives.

La rècua és un dels elements del costumari local que sintetitza, no sols en quantitat, sinó també en qualitat, el major número d'elements etnològics de Benassal. I això ho fa tant pel seu origen, un mitjà de transport, com per la seua forma de pervivència fins avui en dia amb la presència en importants festivitats. Seguint, amb matisacions, la descripció del prestigiós Carles Salvador, en el seu llibre Les Festes de Benassal, podem dir que la rècua no era altra cosa que un grup de muls ("matxos"), des de tres fins a -excepcionalment- dotze, però sobre tot cinc. Anaven aparellats per portar càrrega i eren dirigits pel traginer ("arriero"), que cavalcava l'animal capdavanter. Una soga o ramal de cànem els enllaçava o unia, formant un rastre, fins el matxo darrer ("saguer"), que portava, com a element característic, un enorme esquellot ("tumba"), amb batall d'os, que sonava periòdicament, marcant el ritme de pas dels animals. L'esquellot era també, a més, una precaució contra la pèrdua d'algun d'ells. Tots els aparells dels animals i la indumentària del traginer tenen interès etnològic, com ho evidencien els dibuixos de la pintora Teresa Pascual.

La seua funció primordial era el transport de mercaderies, en una època en què les comunicacions es limitaven a camins de ferradura, i els mitjans de transport a les bèsties de càrrega. Les mercaderies no eren, com es puga suposar, productes agraris, de distribució més bé limitada, sinó tota clase de manufactures locals. Entre elles la principal eren els teixits, elaborats a partir de la llana dels moltíssims ramats que, en temps de la Setena de Culla, hi havia al terme.

Benassal havia organitzat una important manufactura tèxtil a partir de la llana, documentada per primera vegada en el paraire Doménec Miralles, a darreries del segle XIV. Ben aviat els paraires i teixidors -els treballadors de la llana-, es van organitzar en forma de gremi. L'elaboració de mantes, estamenyes i cordellats el va fer ben aviat famós. Però el reconeixement legal no els va arribar fins el segle XVIII, de mà de Felip V i per iniciativa de la casa de Grau. Mossèn Salvador comenta amb gran entusiasme que a darreries de dit segle i començaments del XIX el gremi obtenia uns guanys de 40.000 duros cada any, sense els quals no s'hagués pogut fer l'eixample de l'església. Però les guerres carlines i el procès d'industrialització van acabar amb ell.

El calendari dels traginers era senzill: cada any, en passar l'hivern i començar el bon temps, formaven les rècues. No tots els animals ni les mercaderies eren d'ells, sinó que sovint prenien coses d'altres persones que els les fiaven per cobrar-ne l'import a la tornada. També es formaven companyies, i fins i tot els mercaders solien organitzar una rècua pròpia al front de la qual enviaven un parell de criats. Una característica de l'ofici era el menjar i dormir fora de casa, i per tant eren habituals dels hostals, on passaven la nit i s'entretenien en tota mena de jocs i desafiaments. Alguns d'ells apareixen a les loes de l'Entrada de la Tea.

   

L'àmbit de distribució era gran, car recorrien tot el litoral mediterrani, arribant en cassos excepcionals des del Llanguedoc fins a l'Algarve, i per l'interior de Castella la Nova a Navarra, encara que la destinació més habitual era Andalusia i l'Aragó. El viatge servia per distribuir les manufactures locals i comprar a canvi gènere que anaven venent i amb el qual negociaven al llarg de l'any. A poc a poc també adquirien productes sumptuaris i encàrrecs que portaven, amb els quals comerciaven en arribar a la vila.

La tornada tenia lloc als voltants de Nadal i, si tot havia anat bé, es presentaven carregats de diners. Aquest era el moment feliç que immortalitzà la festivitat de l'Entrada de la Tea. Aleshores descansaven i, segons la fortuna de cadascú, organitzaven una nova rècua per a l'any següent. En aquest moment intervenien també elements tan peculiars con els mercaders, i els tractants o comerciants ramaders, que proporcionaven els animals més adients per a la tasca, forts i lleugers, capaços de recórrer llargues distàncies i de portar ensems notables càrregues.

   

La professió de traginer, a més, era facilitada per les notables franqueses comercials que els reis catalans havien donat al Maestrat de Montesa. Bastava un certificat o passaport de les autoritats locals -se'n conserven dos, de 1491 i de 1676- perquè es lliuraren de pagar nombrosos drets de peatge per camins, ponts i aduanes (l'aduana entre el Regne de València i Castella va durar fins el segle XVIII), cosa que abaratia la mercaderia local.

Es conserven nombroses anèdcotes sobre la professió, com la que reportaven Teresa i Albina Miralles sobre el seu avi Lluís Miralles. Anava ell amb el seu germà Francesc amb la rècua a vendre mantes, alforges i teixits a Andalusia, i a la Serra de Crevillent els va eixir la quadrilla de Jaime "el Barbudo". Com només portaven gènere i encara no tenien diners, se'ls quedaren com a ostatge un fill de 9 o 10 anys. Passats dos dies, com no tornaven, els bandolers decidiren soltar-lo, i li donaren espardenyes noves i un duro per seguir el camí. Però la gràcia era que sí que havien passat, però sense aturar-se, i el xiquet els havia conegut, però en preguntar-li els lladres els va dir que la rècua no era la d'ells.

La importància de la rècua per a la vida local era tan gran que era i és representada, amb uns aparells i guarniments de gran luxe, en les principals festes de la vila, sobre tot en la processó del romiatge a Sant Cristòfol, el dilluns de Pasqua de Quinquagèsima, documentada des de l'any 1334 i segurament anterior: hi participa una rècua de cinc matxos i "arriero" per a transportar el pa que es beneeix ("primes") fins a l'ermita. A més, el dissabte anterior a les Carnestoltes, es feia la festa de l'entrada de la Tea, una commemoració que representava de forma festiva la tornada dels traginers a Benassal, amb concurs d'un traginer i dos majoralets, la rècua (amb la tea), recitació de poesia popular ("loes") i danses tradicionals (aquest costum, perdut des de la primera dictadura, es va recuperar i es torna a fer des de l'any 1988). També intervé als Bous de Plaça, a les Festes d'Agost.

 

Les loes, en l'aspecte extern, són formades de versos heptasíl·labs catalans. La rima és als versos parells exclusivament, malgrat algunes alteracions modernes, i sembla que evolucionava de l'assonant a la consonant. Les estrofes, de quatre versos, alternen amb d'altres de sis, per algun motiu expressiu especial. A més, apareixen uns versos incidentals amb verbs de "dir" que no respecten les normes anteriors. La llengua utilitzada és la local, amb totes les seues particularitats, entre les quals cal remarcar els arcaïsmes i els mots propis de l'ofici, demés dels clixés de versificació. Hi ha una tradició d'ús de castellanismes, tant dels habituals com dels extraordinaris, dels que caldria prescindir.

L'estructura de la loa del traginer es fonamenta, a grans trets, en una introducció (salutació i manifestació d'intencions), un viatge fictici (bé mercantil, o bé de tribulacions en recreca de la tea), una parada central forçosa, una o més aventures o "disgusts", l'obtenció de la tea (de franc, per donació o de manera fraudulenta: furt, suborn, estafa, etc.), i un final (tornada, salutació a l'auditori i a Sant Agustí). La part del disgust té com a co-protagonista una criada o una pastora, que es posa d'acord amb el protagonista acollit, una vegada ha sopat o menjat, i es citen per a acudir a algun lloc per separat. Una vegada el protagonista és allí, ha de patir, amb esglai, sorpresa i fins i tot conseqüències físiques desagradables, la feta de la muller. Com a venjança, ell sol marxar sense pagar ni agraïr el menjar i l'habitació. Però algun any, per variar, l'aventura acaba bé, i la despedida sol ésser molt amistosa (com en la loa d'exemple següent).

LOA DEL TRAGINER

Senyors, poseu atenció,
que ja ha arribat el primer
d'esta Entrada de la Tea:
ja està ací el traginer,
ja està ací l'arriero,
a parlar del seu viatge:
per a ser bon traginer
s'ha de tindre molt de coratge!.
Que ningú se prengue a broma
tot el que a mí m'ha passat,
que li vallgue d'advertència:
jo ja estic escarmentat!
Haig voltat tota València
i gran part de l'Aragó:
als puestos que hai pogut
haig quedat com un senyor.
Vaig eixir de Benassal
en la rècua aparellada:
en els cinc matxos que duc
la porto ben carregada
d'espandenyes i flassades
que es venen molt bé al pla.
Al mercat d'Almenara
vaig tindre un dia de sort:
no tenia competència
amb un gènero tan re bo.
Però per culpa d'això
a tota aquella gent
vaig fer riure la gana
escampant tots els diners
en obrir-se'm la faldriquera
passant per aquells carrers.
Compro bri de safrà
per a fer el compte redó
i pujo Plana amunt
en direcció a Sogorb.
De les mans me'l llevaven
les dones per fer l'arròs,
però me'n vaig guardar molt
per a vendre'l tot en gros.
Vaig comprar estenalles
i allí vaig fer nit:
sense tindre cap novetat
me vaig alçar de matí.
Aixina arribo a Ruviols,
poble del Baix Aragó:
malament va anar la venda
en un gènero com allò.
Encara vaig vendre el safrà:
senyors, ¿com volien vostés
que els venguera estenalles
si allí tots són ferrers?,
sort que vaig enganyar
a un parell de formatgers!.
Carregat de formatges
m'encamino a Cantavella,
però se va fer de nit
i vaig parar a Mosquerola.
Faig cap a un hostal
i entro a preguntar
si me darien posada,
i me van dir "per avant".
Entro a la cuina
a demanar el sopar
i veig una criadeta
fadrina i molt re templada.
Ja me feia la ilusió
d'en ella poder parlar
però em va servir l'ama
despatxant a la criada.
Però antes d'acabar jo
va i ella se m'acosta
i me dona fent-me l'ullet
la clau de la seua porta.
Vaig i m'amago la clau
per a que no la veja l'ama:
en acabar de sopar
m'afuava per l'escala!.
Òbric la porta d'ella
i veig que no havia arribat:
per a no perdre el temps
me poso al llit tot despullat.
Ai de mi, quina me'n van fer!
va i m'ixen dos amagats
i embolicant tots els llançols
me nuguen dels peus al cap.
M'han obert una finestra
i com si jo fóra un sac
me fan balanç cap atràs
i me foten de dalt baix.
Si ací s'acabara tot
poc me podria queixar,
però ara fem un descans
que de tant de parlar
se m'ha eixugat la gola
i si no abraço la bota
me pareix que esta contera
no vos la podré fer tota.
Ara que m'hai recuperat
vos diré com va acabar
l'aventura del bac:
sense comptar ni pagar
de tan enrabiat que estava
m'alço d'enterra derrepent,
pujo dalt a vestir-me
i marxo d'allí corrent.
A la fira de Cantavella
vaig fer cap pel matí:
com tenia molt bon puesto
tots s'acostaven a mi
i la càrrega de formatges
en ser l'hora d'esmorzar
va fer la meua fortuna
perquè tots volien menjar.
No sabeu quina borxaca,
ni els duros que jo vaig fer:
vaig vendre els formatges
a conforme vaig voler.
Carrego gènero per a casa,
que ja ere qüestió de tornar
a les Festes de Carnestoltes
del poble de Benassal.
M'encamino a l'Angresola
en busca d'un pinar
parant compte que el guàrdia
no me puguera pillar.
Vaig resguardar els matxos
tirant mà a la serra
i el pi que més m'agradava
prompte va estar enterra.
Quan ja estava el pi tallat
me diuen "alto" d'un crit:
era un guàrdia de monte
en cara de malparit.
Jo estava desficiós:
si em portave a la presó
no podria encaminar-me
cap al Riu de Montlleó.
Però com tenia diners
dos duros li vaig donar:
quins ulls se li van fer!
encara em volia ajudar!.
En la tea carregada
i entre tot este embolic
escomença a fer-se fosc
i me pilla la nit.
Als Montllats vaig fer cap
i a la porta vaig cridar
demanant a aquella gent
que me donaren posada.
Me va eixir una donassa
que molt bé se'm va portar:
ella em va arreglar els matxos
i jo vaig anar a sopar.
Quan va tornar, li pregunto:
"Que no viu ningú més, al mas?"
"No -em conteste- jo assoles,
el meu home fa anys que ha faltat".
Per a acabar les raons
li dic "serà hora de dormir"
"pos -diu- me farà companyia,
perquè només tinc un llit".
Però jo al sentir-me allò
derrepent me vaig esglaiar,
no fore que em passara un cas
com el que vos haig contat.
Però allò va ser una festa
millor que un bureo de mas:
els dos damunt del llit
tocavem els instruments
i portavem tots els balls
sense despistar-nos gens.
Ella, traent les notes,
i jo, fent de músic major,
al remat, de pur cansats,
vam acabar l'actuació.
Però al fer-se de matí
m'han vingut al pensament
les festes de Carnestoltes
i en camí m'haig posat:
ací em teniu, ja ho veeu,
no fa un quart que hai arribat.
La tea que porto ací
és del regne d'Aragó,
tota fusta de melis,
de la dels pins, la millor!.
Com haig complit la paraula
de dur la tea a Benassal
ara vull buscar a una xica
perquè m'acompanye al ball:
la més bonica i templada
de tot este Maestrat.
Conque, senyors, en això
ja ha quedat tot dit:
que vixquen les Carnestoltes
i vixca Sant Agustí!.

El llistat històric de traginers és prou extens, però hi ha prou amb fer menció dels darrers que han exercit, ja quan la rècua es limita a participar en festivitats: es tracta, primer, de Ramon Cantallops, de la dècada de 1940 a la de 1970. Va continuar després Antoni Molés, del qual es conserven fotografies de la dècada de 1980. Després, ja sense vestir-se, cal remarcar el paper d'Eliseu Prats, pare, i Eliseu Prats, fill, descendents d'una família de llarga tradició traginera.

 

El paper de la rècua s'estén, doncs, des del segle XV fins el segle XIX, quan acaba aquesta forma de vida a causa del procés d'industrialització, que fa desaparèixer el treball manual i artesanal, i sobre tot del concurs dels nous mitjans de comunicació (primer el ferrocarril, a la costa, i després els vehicles amb motor, per tot arreu). Però, com ja s'havia introduït eficaçment en el conjunt de festes i tradicions locals, no cau en l'oblit, sinó que segueix tenint un paper molt important, i a més pren noves funcions, com per exemple en les Festes d'Agost.

En conclusió, la rècua és l'element representatiu, primer, de cinc segles de la vida econòmica benassalenca, des del moment de la manufactura de la llana, o de la comercialització dels animals, fins la preparació del viatge i la distribució i venda o intercanvi dels productes per diversos mercats; i després, d'una important tradició festiva que neix de la mateixa importància de l'activitat, tan prestigiada als ulls del poble que li dóna un paper bàsic en algunes de les seues màximes festivitats.

© Pere-Enric Barreda, 1997.
Pots enviar-me un missatge E-mail ([email protected]) prement aquí.
Música de fons: Entrada de la Tea (tradicional), dansa per dolçaina i tabalet, tr. de P. Artola (1949).
Optimitzat per  Netscape 3.0 i  Microsoft Internet Explorer 3.0.
Última actualització: 20 de setembre de 1997.