---

P�gines WEB multim�dia dissenyades per Pere-Enric Barreda

---

Pere Fabregat Fabregat (1902-1968), industrial moliner

A finals del segle XIX i comen�aments del XX la base aliment�cia de la nostra terra encara es fonamentava en els cereals, i d'entre aquests el blat era indispensable per poder elaborar el pa. El blat es transformava en farina amb mitjans naturals, car els molins funcionaven amb la for�a de l'aigua, i era al costat de corrents o de basses on n'hi havia. Aquesta activitat seguia regint-se de fet a la nostra comarca per la normativa foral valenciana creada per Jaume I el segle XIII i, encara que molts preceptes s'havien oblidat, la resta tenia plena vig�ncia.

Els molins i moliners a la legislaci� foral

Tothom podia fer un mol� dintre de la pr�pia heretat, amb certes restriccions als llocs de senyoriu. A m�s, per tot el regne es podien tallar francament moles i rodes de molins, i els senyors de llocs no podien prohibir-ho als s�bdits de viles reials. Per� per a �sser moliner calia residir en un mol� propi, i si no era d'ell l'havia de llogar a l'amo amb un document p�blic, sota pena de 50 lliures valencianes. No hi havia cap limitaci� per fer aquests lloguers.

Els moliners rebien el forment i cereals a pes, i tornaven la farina i seg� tamb� a pes, barrejats tal i com sortien despr�s de moldre. Havien de refer les manques o minves i, en cas d'�sser necessari, els havien de porgar o garbellar, i sense salari. El pes tamb� era totalment franc, i el moliner no podia demanar cap dret pel pes. Nota: l'acci� de triar la farina i el seg� es feia a casa amb els porgadors i s'anomenava "cendre" (verb irregular, amb e oberta i formes jo cernc, cerns, cern, cernem, cerneu i cernen; cernia; cendr�; cendria; cernera; cernent; cernut - cernuda).

D'aquest pes es feia deducci� del dret de moltura, que cobrava el moliner, i era la setzena part en el forment, la quinzena en d'altres cereals i la tretzena en l'ordi, m�s dif�cil de moldre. El dret de moltura es prenia en esp�cie, i mai en diners (sota una pena de 100 florins) ni amb cap altra manera de conveni. Els moliners podien vendre la farina de les moltures a qui volien, per� amb limitacions per als flequers (havien de transportar el gra en sacs de caf�s i mig, i no en taleques). Aquest precepte sobre les moltures i els flequers fou molt conflictiu a darreries del segle XVI, car una Pragm�tica de 1594 impos� penes d'a�ots als moliners que vengueren moltures fraudulentament a forners i flequers. Gran quantitat de moliners es retiraren de l'ofici o els llogaren a gent sense recursos, de manera que es don� una carta reial limitant les penes. Finalment, a les Corts de 1604, a m�s de ratificar per fur la llibertat dels senyors per llogar els molins, es vot� un fur que canviava dites penes d'a�ots per penes en diners, i un altre que obligava als moliners a despatxar albarans dels sacs de moltures que s'emportaven els flequers, a fi que aquests cobraren les rendes i pagaren les taxes a qu� eren obligats.

Els moliners no podien treballar des del dissabte, despr�s de tocar vespres, fins al diumenge despr�s de la mateixa hora, sota pena de perdre tots els drets de moltura percebuts. El p�blic tenia llibertat de moldre al mol� que volgu�s, per� havia de portar-hi el blat pel seu compte, de manera que el moliner mai no podia donar compensacions econ�miques de cap manera per atraure clients, ni prestar o donar forment a baix preu, ni fer composicions per la moltura, sota pena de 100 florins o morabatins, de perdre les compensacions i d'�sser privat de l'ofici, a m�s d'imposar els Furs una multa de 3000 florins al funcionari que ho permet�s sense denunciar-ho.

En l'aspecte de la maquin�ria, el caminal o conducte de la farina del mol� havia d'�sser �nic, sense desviacions (per evitar fraus), i separat de la mola nom�s per un dit. Qualsevol que destru�s un mol� o part d'aquell amb viol�ncia era obligat a apanyar-lo en vint dies, pagant a m�s una pena igual al cost de la reparaci�, per� si passaven els vint dies era obligat a una pena doble, sempre a favor del senyor del mol�.

Els Establiments o lleis municipals de Benassal prohibien tamb� al moliner prendre paga alguna a m�s de la moltura, amb pena de deu sous cada vegada. Tamb� obligaven els moliners del terme a donar prefer�ncia als ve�ns de Benassal davant dels forasters, sota la mateixa pena, i aix� ho podia acusar tothom (fins i tot, si el moliner no ho volia jurar, era considerat culpable). Un altre establiment vetava als porcs l'entrada a les s�quies i basses de molins fariners, sota pena de tres diners per cap fins en deu i d'all� amunt tres sous per ramat, amb possibilitat d'investigar qui n'era culpable.

Els molins al terme de Benassal

A Benassal, les corrents d'aigua havien facialitat la instal�laci� de molins des de temps mont antics: a la Carta de Poblaci� del 1239 ja es fa esment del mol� de Montlle� com a propietat senyorial. Segons Moss�n Vicent Bertran, aquest mol� era ja enderrocat cap a 1760, per� les runes encara es veien un poc m�s amunt del mol� de la Vinya. La principal zona de molins era, per tant, el riu de Montlle�, entre els termes de Benassal i de Vistabella. L'any 1253 Guillem d'Anglesola i Constan�a d'Alag�, senyors de Culla, fan donaci� a Bernat de Montpalau (nom que Moss�n Jaume Bertran transcriv� err�niament "Vilararnau") i a la seua esposa Guillemona de tots els molins de Montlle�, entre el terme de Vilafranca i el del Boi (ara de Vistabella).

Aquests molins consten des del darrer ter� del segle XV a mans de Pere Fabregat de Montlle� i dels descendents, que se'ls partiren. Cap al 1650 existien ja el Mol� M�s Alt, el de la Cova, i el Bat� (al terme de Benassal) i els molins del Pas, i de la Vinya (al terme de Vistabella). A primeries del segle XVIII el Mol� M�s Alt era de Nicolau Edo, que li don� nom (el Mol� de Colau), i els del terme de Vistabella eren de Vicent Bertran, mentre que els Fabregat nom�s conservaven el Mol� de la Cova. Tret del Batanet, en des�s ja a meitat segle XIX, la resta de molins segu� funcionant fins ben entrat aquest segle. El Mol� de la Cova era habitat, aix� com els del terme de Vistabella, fins la d�cada del 1970, i el Mol� de Colau encara ho �s ara.

 

Els altres molins del terme de Benassal es concentraren a tres zones. La primera �s el barranc de la Calderassa, amb el mol� del Riu del Bosc (terme de Benassal), i el Mol� de Pitarc (terme de Vilafranca), el primer dels quals ha estat sempre propietat dels Fabregat de Montlle�. La segona �s el barranc que davalla de la Vila, on es van assentar el Mol� dit primer de na Gomara, despr�s d'en Catal� i del Clergat i que ara �s conegut amb el nom de Mol� d'en Rillo (Riello), amb una bassa de gran extensi� i prou capacitat, que funcion� fins el 1940, i tamb� els dos Molinets, de menor envergadura. Tamb� va haver un mol� vora el mateix barranc, abans del poble, anomenat el Mol� del Tancat o la Farineria, propietat dels Febrer i despr�s dels Vallterra, al que li arribava l'aigua per la Canaleta. El van posar en funcionament de nou Linus Vives i Antoni Mach� el 1882 amb maquin�ria moderna, per� amb poca continu�tat. La tercera zona era el barranc del Rivet -on ara hi ha el pant�-, que alimentava la bassa d'un mol�, dit de na Calbeta, que es documenta al segle XVIII. Tampoc no queda mem�ria del mateix, per� resta una s�quia que unia la seua eixida, travessant tot l'est de la Torre de Monfort, fins a la bassa del Mol� d'en Rillo.

Tot aquell tradicional sistema, que donava soluci� a les necessitats de moltura del terme de Benassal, va anar sent substitu�t des de les primeres d�cades del segle per les novetats, que els reempla�aren entre les d�cades del 1920 i 1940. Es tractava d'innovadores maquin�ries mogudes amb l'�s de motors nodrits per noves energies (gas, combustibles, electricitat, etc.). Un pioner de la Ca�ada de Benatanduz (Baix Arag�), Josep Fabregat Tena, "el moliner", benassalenc per resid�ncia temporal, va omplir de molins moderns una ampla zona de la nostra comarca i de l'Arag� frontaler.

Josep Fabregat Tena "el moliner"

Josep Fabregat procedia de la Ca�ada de Benatanduz, on va n�ixer cap a 1874. Entr� en quintes el 1895, i va ser destinat a l'illa de Cuba, d'on torn� tres anys despr�s. Sempre record� la duresa de l'estada a l'illa, i de vegades despr�s de beure es bevia un altre got d'aigua dient "per la set que vaig passar a Cuba". Cas� als voltants del 1900 amb Isabel Fabregat Tena, filla de Pere Fabregat del mas de Rita de Mosquerola, i cosina-germana seua. Els pares van morir prompte i va recollir amb ell un germ�, Miquel, a m�s de tres germanes: Vicenta, Pilar i Joana. Es va dedicar tota la vida a l'ofici de moliner, amb un peculiar sistema: s'establia a un lloc, llogava un mol� que transformava en una f�brica a l'estil modern, o la feia de nou, i quan, al cap de pocs anys, la tenia totalment montada i equipada, amb clientela i en bon funcionament, la venia i marxava cap a un altre lloc. No �s d'estranyar que els fills, que seguiren tamb� el treball de son pare per� d'una manera m�s estable, anaren naixent a diferents municipis.

El primer lloc on s'establ� com a llogater de mol� va ser el seu poble natal, la Ca�ada de Benatanduz, on va n�ixer el primog�nit, Pere, el 29 de juny del 1902. D'all� pass� a Alboc�sser, on l'any 1910 va n�ixer la seua filla Assumpci�, i va combregar el fill major, junt amb Casimir Meli�, el 16 de maig de 1912. Des d'all�, va llogar la tercera f�brica, el mol� de las Torrocillas a Linares de Mora, on va n�ixer el seu fill Josep el 1916. Despr�s an� a Sant Rafel, al Baix Maestrat, aleshores encara terme de Traiguera, on va usar un antic mol� d'oli (que recentment ha estat restaurat). Torn� al seu pa�s, a Mosquerola, on va llogar dos molins, un dins del mateix poble, i despr�s el Molino Cerrudo o de las Truchas, on va romandre uns quants anys. Per� tamb� marx�: la setena f�brica fundada, amb el nom de "Sant Jaume", era la de Vilafranca, on entr� Pere en quintes l'any 1923, lliurant-se de servir per la vista. D'all� baix� a Benassal l'any seg�ent, i s'establ� a les Roquetes o Pla�a de Balasc d'Alag�. All� ja funcionava la primera f�brica de farina -on �s la discoteca-, que era anomenada el mol� del Gos (car funcionava amb un motor Di�sel que feia un soroll continuat "uup, uup" com el lladrit d'un gos).

Com aquest muntatge no li va semblar prou, va comprar un mol� m�s modern que hi havia gaireb� enfront, que estava a c�rrec de Miquel Jarque. Aquesta f�brica encara es conserva (ara propietat de la fam�lia Roig-Tena): funcion� primer, segons consta a la Contribuci� Industrial del 1927, a gas, i era del tipus de mola catalana, amb tres pedres. Despr�s se'l va anomenar el mol� de la Llum, car funcion� amb energia el�ctrica que li arribava a una caseta de la llum instal�lada al carrer�, quan li subministrava l'energia la tamb� pionera companyia Electra-Villafranquina (que la feia al Port de Mingalvo).

A Benassal va comen�ar a acabar la tradici� de deixar o vendre el mol� i marxar a un altre lloc, despr�s que el fill major, Pere es casara el 1930, amb Matilde Monferrer Beltran, de Pepet de Foies. Pocs anys despr�s, el moliner Josep Fabregat va decidir marxar a les Coves amb els altres fills, i Pere es qued� a Benassal a c�rrec de la f�brica.

La f�brica de les Coves, de 1935, va �sser la novena i darrera d'aquelles fundacions: va procurar crear-la amb les t�cniques m�s avan�ades del moment, amb maquin�ria de la casa Ylla de Barcelona, i es va fer la casa a la mateixa f�brica, com tamb� havia fet a Benassal. Durant la revoluci� del 1936, alguns incontrolats intentaren fer-li mal, i hagu� d'amagar-se un temps, per� la cosa no pass� de les amenaces.

Els seus fills Assumpci� i Josep casaren a les Coves, per� no es va perdre mai el contacte amb el fill que qued� a Benassal. El moliner port� i administr� la f�brica encara uns quants anys, passant despr�s al fill Josep. La mort li arrib� el 1959, seguint la seua dona Isabel que havia mort l'any anterior. La f�brica, despr�s de continuar la d�cada del 1960, va tancar l'any 1970, degut a la total desaparici� del conreu del blat a favor dels ametlers i arbres fruiters.

© Pere-Enric Barreda, 1997.
Pots enviar-me un missatge E-mail ([email protected]) prement aqu�.
M�sica de fons: Can�� de batre (tradicional), tr. de P. Artola (1949).
Optimitzat per  Netscape 3.0 i  Microsoft Internet Explorer 3.0.
�ltima actualitzaci�: 21 de mar� de 1997.