L'idea i la genesi d'aquest conte va ser una nit
de carnestoltes de l'any 1990.
Dona'm la teva opinió per e-mail [email protected] 
Eren les tres i mitja de la matinada, calia trobar un cotxe, si, un cotxe vermell, i més en concret un dos cavalls, el nostre cargol de carretera personal, la nostra futura casa.
Les nostres boques tenien aquell darrer gust del wodka, aspre i a la vegada dolç. Tot ja havia acabat.
Papallones negres i estels lluents omplien el nostre cap, mentres tant la mar feia badalls amb el seu immens i escapçat llavi ondulat. Les quatre de la matinada i encara restaven els darrers estels que perdien la seva lluentor per tornar-se d'un negre fred i proper a la mort.
El desencís feia en els nostres ulls el llit per anar-se'n a dormir. L'únic important era tornar a començar, un sol rodó començava a guaitar, cercàrem en el transfons de les nostres butxaques,havíem trobat el nostre cargol.
Amb un poc de sort...
Ens ficàrem a dins i posàrem la quarta tot d'una.
L'espai es va transformar en un joc complet de llums i petits astres que giraven sempre damunt el seu eix,el nostre petit cargol s’assemblava a un petit tren que s’encamina cap al nord,allunyant-se del sol rodó que ja no el deixava veure els seus estimats estels. Hi havia els altres estels,caiguts del cel,damunt el llarg i interminable asfalt de la carretera,però el nostre, sens dubte, era l'estel que més brillava.
On anar,pot ésser aixó era el problema o l'intrigant de 1 'assumpte, però,quasi,quasi,el nostre cargol anava tot sol,les nostres mans en el volant eren purament significatives,l'estel-cargol anava per allà on ell volia,com si tingués una meta on arribar.
Ens vàrem aturar a la vora de la mar,tots els nostres déus estimats ballaven damunt l'espill negre que brillava sota el cel.
Era un ball on el silenci tenia el seu regne màgic,tots anacrònics dins el temps present,éssers fantàstics que giraven i giraven voltant una vida que levitava damunt l'aigua.
I la vida continuava levitant damunt l'aigua...
Però aquesta vegada no era l'antiheroïna de la nostra història,podria assegurar que la vaig veure somriure.
- Em permet aquest ball senyoreta ?
- Potser m'estimaria més desaparéixer una estona.
- Un bot,dos bots més a l'esquerra i volta sencera.
- Una mica freda,l'aigua,aquesta nit
Els déus que controlen els vents i les plujes varen ésser els darrers noctàmbuls que arribaren.Misterioses corals de xiulets i roines de colors anunciaren la seva presència.
I mentres tant dins bombolletes de te suràvem per damunt la mar...
La ciutat freda i massa deshumanitzada s'anava acostant.
Més que a una ciutat s 'assemblava a un fossar de desfets humans. Ulls de cristall i boques fermades contemplaven inexpressius les nostres bombolletes màgiques.Els darrers gats de la ciutat,petites bestioles negres i primes,jugaven a cavall-bernat ignorant el munt de cossos rnenyspreats.
El cor de la ciutat bategava silenciosament,descansava tranquil.lament entre cotons mentres que a algun indret els gemecs es confonien amb perfums de gessamí i violer.
La bombolleta continuava surant...
Es va ficar per una arbreda i amb les branques d'un arbrissó d'alzina es va trencar.
Vàrem quedar al peu d'un mur que algun nàufrag havia sentenciat amb paraules:
La nit s'anava amagant i molt llunyanes se sentien melodies oblidades ja feia molt de temps:
"Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus
feu-li senyal,que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord."
Els cossos de te vagaven pels carrerons obscurs on mai els raigs de sol havien entrat.
Començava la recerca d'éssers perduts en una matinada d'un temps oblidat per tots,velles històries es repetien sovint a cada instant.
Però avui tot és més fàcil,velles esperances esquiten els nostres pensaments que retornen dins els nostres cossos tristos...
Un tímid raig de sol s'anava filtrant a poc a poc dins els cossos desfets que anaven lentament tornant a sentir una tebior ja oblidada, que els donava forces per seguir als estels daurats.
Una veu que només existia en les nostres ments ens cridava:
Vull fer amb vosaltres aquest camí que començam a veure dins aquesta foscor.
Vull arribar al final aquesta vegada,no ens quedarem més temps assegudes esperant que arribin els estels,ens infondrem coratge i aquesta vegada no ens aturarem.
Anirem més enllà de l'andana d'aquella estació que ha fet aturar-nos tantes i tantes vegades.
El nostre tren cap al nord fa uns moments que ja ha partit i nosaltres aquesta vegada amb ell...
La nit s'atansava al final i el cel esdevenia ja de color de viola.
La ciutat començava a desensopir-se.
Agafàrem els nostres somnis i vàrem sortir aviat cap a algun lloc encara desert. Calia trobar el nostre somniat paradís sense límits.
Un passadís de murs negres amb petites pinzellades que semblaven ésser estels pàl.lids ,i ja feia estona,caiguts a terra,ens conduïa al nostre destí.
Les paraules s’enfonsaven i enmig del soroll dels mots i del batec del silenci tremolava la nostra petita illa.
Una foscor impenetrable amagava el nostre somni però quan anàvem avançant els focs follets ens anaven mostrant el camí amb les seves llumenetes.
Ananta.
Ananta,el vell paradís perdut de l'home. Ananta,il.limitació de l'anacronisme que mai s’anihila.
Ananta,on tot és del nostre estimat color de viola.
Els miralls sempre reflecteixen allò que tothom veu.
Ananta és el mirall màgic que ens deixa entreveure el món fantàstic que rutlla al nostre costat.
Ananta,refugi dels que viuen enmig dels estels del cel.
Ananta,cossos que es fonen en abraçades sense temps,besades dolces i tendres que només els nostres ulls veuen.
Ananta,el cos sense limitacions,esqueixat dels seus arrels,un cos amb infinites prolongacions vagant per antics jardins emparats pels déus.
Ananta,potser el darrer alè diví.
Una espessa boira cobria l'entrada,vàrem franquejar la portalada i a mesura que ens anàvem endinsant una figura es feia,de cada vegada, més nítida.
Era un fastuós cavaller,en un principi ens vàrem pensar que es tractava del cavaller de la lluna perquè la seva armadura brillava color d'argent i en el seu front una petita mitja lluna que ens convidava a enmirallar-nos en ella,però secretament desitjàvem que fos el nostre estimat cavaller de la fortuna al que tantes nits d'hivern havíem dedicat.
El cavaller va baixar del seu cavall,tranquil.lament es va llevar l'armadura i es va presentar a nosaltres com l'únic i l'alienable bruixot Dirlot.
Cal fer un petit incís per explicar que es tractava d'un vertader bruixot,un bruixot com calia,era idèntic a tots els bruixots que sortien en els contes que els nostres avis ens contaven quan teníem set anys.
Es va oferir per ésser el nostre guia,pel bé i pel mal,a Ananta.
Mons estranys i desconeguts ens esperaven dins aquells paratges foscos i humits d’alzinedes , la tardor era present a tots els arbres,l'olor de fulles seques i de terra humida es mesclava amb l'aroma d'un encens característic d 'Ananta.
El bruix caminava davant nosaltres guiant-nos entre la boira calitjosa que no ens deixava veure dues passes mé enllà.
El seu pas anà accelerant gradualment,els arbres i la resta de la vegetació es convertien en formes ambigües,cares d'animals salvatges, rostres de persones que es bellugaven pel nostre costat i que ens dificultaven el nostre camí.
El Bruixot Dirlot anava sempre endavant,portava uns calçons bombatxos negres,unes babutxes negres amb puntets daurats,una túnica li cobria el pit,una túnica negra amb totes les constel.lacions del cel.Duia els cabells reülls amb un petit inconvenient,i és que el passat hivern li havia nevat damunt el cap.
Com dos nodrissons d'ocells,nosaltres seguíem al bruixot.
Per la penombra s 'escoltaven els cants estranys de les petites dames que vetlaven per l'equilibri de la natura.
Fades i nimfes cobrien els arbres amb les seves coloraines i els seus vestits fets de baies 1 pètals de flors.
Vàrem caminar molta estona,travessàrem els cingles i els boscos,els llacs i els gorgs i finalment arribàrem a un prat on s'alçava una cúpula feta de cristall.
Ja era de nit i aquell paratge es tornava lentament fosc,enmig del prat brillava la cúpula,centenars de llumenetes enllumenaven l'interior.
Una veu va cridar:
Sense dubtar-ho més caminàrem en direcció a la cúpula.
Un jovenet bru,potser no tan jovenet,ens estava esperant. Tenia uns grans ulls verds que contrastaven amb la resta de la seva vestidura color malva i un munt de cabells reülls i negres que cobrien el seu front.Es va presentar:
-Gudur-Gudür,vengut de Katmandü,mestre en qualsevol escola i en ninguna,savi de les filosofies de la Som el fantasia i erudit en les arts que estan per damunt d'aquesta terra.
Petits estels lluïen entre els seus cabells,estels daurats,estels argentats,estels blaus,estels blancs i estels negres...
Dins la cúpula se sentien els murmuris de la mar,però la mar era llunyana,harmonies de cítares es confonien amb l'aroma de l'encens. El bruixot Dirlot no deia res,només mirava i amb cada mirada ens semblava que érem dues titelles que com bones ninetes obeíem les ordres del bruixot,el nostre mestre d'arts totalment desconegudes per nosaltres.Es tractava probablement d'arts ocultes,màgiques i incomprensibles que ens feien tremolar.
Les llumenetes es varen retirar.En Gudur-Gudür va encendre un espelma i les cítares varen emmudir.
S'escoltava el renou d'un carrer qualsevol de ciutat,la fastigosa gent que cridava sense entendre res,besades i abraçades d 'una nit, purament fisiològiques,sense cap mena d'estima.
Ens vàrem veure a la vora de la mar,ballant amb els nostres déus imaginaris...
Tot es feia càlid i dolç,molt llunyana escoltàvem la veu del bruixot Dirlot o el nostre cavaller de la fortuna que ens deia:
- Heu de vèncer la inèrcia,travessar el llindar.
Feu-vos màgiques,com jo,com en Gudür,com els ulls verds i negres que vos persegueixen ja fa tant de temps.
Cercau l'alliberament de les vostres ments...
La dolcesa es transformava en paor,l'atordiment esgotava les nostres ànimes,ens vàrem veure una vegada més en la ciutat,vagant impel.lides per les mateixes esperances de sempre que mai sabríem si eren esperances vertaderes.
La tebior de l'espelma ens recordava on érem,a Ananta,amb el bruixot Dirlot i el Gudur-Gudür que ens mostraven camins desconeguts i a la vegada màgics,camins càlids i acollidors però a la vegada freds i assoladors,camins que potser ens conduirien als nostres estimats ulls o potser ens separarien per sempre.
Defora el xaloc i el Llevant feien creuades per passar l'estona...
Els murs de cristall de la cúpula estaven plens de línies contínues i discontínues que feien espirals,era el dibuix de les nostres vides, sempre entre la mediocritat i la màgia,entre la realitat i el somni. El bruixot Dirlot va posar les seves mans damunt els nostres caps,de sobte,no ens envaïa aquella sensació de perill i d'angoixa,tot es tornava senzill i fàcil,el bruixot Dirlot ens protegia.
El Gudur-Gudür començà a fer jocs meravellosos,els estels dels seus cabells pujaren al punt més alt de la cúpula i després varen caure damunt nosaltres com gotes de pluja.
Un estel daurat es va posar en el nostre cap...
Tot s'allunyava,el bruixot i el Gudur-Gudür prenien te a la cúpula però nosaltres suràvem per l'espai una altra vegada dins bombolletes de te.
Ananta desapareixia , només ens quedava un estel daurat com a penyora.
La mar tornava a ésser al nostre costat, les bombolletes es desferen,finalment escoltàrem les veus del nostre cavaller de la fortuna i del Gudur-Gudür que ens cridaven:
- Que tingueu sort...
Que tinguem sort,potser aquesta vegada tendríem sort.
El cotxe tornà a arrencar de seguida,llavors ens vàrem sumir en una llarga letàrgia,una letargia que va durar molt,tot era meravellós, sobretot aquella música de fons,si,una música imprescindible per continuar respirant,per continuar alenant,si, alenar,havíem de continuar alenant,era forçós i necessari,alenar era fonamental.
El nostre estel daurat lluïa de cada vegada més...
Alenar era fonamental,no com abans que costava molt,ara es tornava,quasi en un fet fisiològic, així com realment era i no un fet psíquic.
Oh! Vull continuar alenant,si,continuar així,estic tan bé,ara només pens en alenar.
Alenava i continuava vivint.
I enmig del meu alè tan necessari apareixia una figura tota vestida de negre que em donava la mà i em deia:
-Vine amb jo,t'estic esperant fa estona,t'enyorava ,ara puc donar-te la ma.
I me n’anava amb ell,no sabia on però desitjava que ell dugués la meva vida al menys una estona.
Aleshores jo solament veia els ulls verds i els seus cabells negres i rebels,només pensava en oferir-li flors durant tota la vida i no oblidar mai més la seva mà que acaronava la meva.
Però el somni dura poc temps,només li puc mostrar els meus dibuixos insípids en un full de paper,mentre ell acarona la meva carpeta vella i esquinçada.
Però ara,només necessit alenar.
El gust del vodka torna a la meva boca.
Molts d’ulls es creuen en la meva mirada però cap d’ells són els ulls que jo desitjo veure.
Quan podré tornar a veure’ls?
Potser mai,la paraula mai deixà una sensació nefasta en mi,tot era trist.Només tenia la música,només em quedava això i un parell de records submergits en el fons de les butxaques dels meus calçons ja tan vells.
Potser visqués de l’etern passat,un passat molt a lluny de jo,un passat molt llunyà que en el fons no sabia si havia existit.
Un llençol vell que sembla reflectir sempre uns ulls verds,ara,només penso en el dilluns,no sé què faré,però ara tot és igual.
I crec que en aquest moment no tinc ganes d’escriure.
No escric,ja està bé.
En realitat no sempre podem estar submergides dins aquest somni,dins aquesta letargia,aquesta ruta ha de proseguir malgrat no anem allà on volem anar,hem d’anar a algun lloc, arrencam, primera, segona,tercera i autopista.
El dos cavalls va de meravella,m'agrada aquesta velocitat,no vull mai tornar-te a veure,vull anar-me’n lluny de tu,t’imagin i en la felicitat d’imaginar-te a tu en tinc prou,només desitjo per a tu la felicitat, si tu ets feliç,jo també.
Adéu,Adéu.
No vull que res es trenqui aquesta nit,el dos cavalls segueix el camí.
No t’aturis.
La música és divina,sembla composta pels déus.
On anam,el gran enigma,amb tu mai se sap,tu ets la sorpresa.
On em condueixes?
T'estim,no sé què ets però ja t'estim,ja,per ventura,és massa tard per
esbrinar-ho.
Saps,ara,em sento vella,per tu,desfasada,potser fins i tot anacrònica, si,fins i tot anacrònica.
Potser no et convengui.
Tot em dóna voltes,millor,així no control.
El meu subconscient actua,adéu,adéu somni d’estiu,fins un altre,tenguis present que sempre et recordaré i totes les nits estrellades pensaré en tu i sempre,un estel guardaré per tu,el que brilli més,el més lluent,el més bonic has de saber que és per a tu.
Adéu.
L'estel va caure i es va submergir dins la terra.
Tu i jo.
Adéu.
