Adar-Nissan 5758 / Març-Abril 1998, nº 2
Opinió: Jueus Purs?
Responsa Contemporànies: I. Un funeral sense Rabbí ni Khazan
II. El dret de crear una nova congregació
III.Base històrica per als serveis socials jueus
Novetats llibresques: "Sangre Judía" de Pere Bonnín
Simbologia. Què en sabem del cap a la nostra cultura?
Si encara no heu llegitd'El Call, podeu accedir-hi per aquí
Jueus Purs?
per Isaïas Kremer- La voz de Israel, 1997.
El segle XV abans de l�E.C., el patriarca Iaaqov va beneir amb orgull els seus néts Efraïm i Manaix, demanant que tant de bo tots els fills d�Israel se�ls assemblessin (Gènesi 48,20). Avui en dia potser hom el criticaria per aquesta benedicció: els infants eren fills de Iossef i d�Osnat, filla del sacerdot egipci On. Què està passant amb els descendents dels sacerdots hebreus? ¿Tan gran és el nostre chauvinisme que excloem del nostre poble a qualsevol que s�hi vulgui integrar?
Darrerament, a Israel hom ha objectat la validesa judaica de tots aquells que no són ortodoxos: podran pagar els seus impostos, fins i tot morir pel país, però no seran considerats jueus de ple dret; i no parlem d�aquells que tinguin sang no jueva, perquè si no passen per l�aprovació dels rabins ortodoxos designats el seu status serà encara pitjor.
Pobre Moixè, que es va casar amb una dona midianita (Èxode 2,15-20) i pobres de tants altres que barrejaren la seva sang, sense saber que amb els anys la nova inquisició jueva n�excomunicaria els descendents.
Al meu parer, no tan sols els nostres rabins s�han equivocat, sinó que a més ni se�n recorden d�aquell text de Ieixaiahu (56,6-8), on el nostre profeta diu: i als fills dels estrangers que s�acosten a l�Etern per servir-lo i estimar-lo, i a aquells que no profanen el Xabbat i abracen el meu pacte, els portaré a la meva santa muntanya i s�alegraran en la meva casa de pregària, diu el Senyor Déu, que reuneix els dispersos d�Israel, com també reuniré els que se�ls afegeixin. No m�estranya que Ieixaiahu hagi estat més tolerant que els nostres rabanim actuals, perquè no tenia tants de pre-conceptes ni de prejudicis com ells.
Fa poc temps, a la república Argentina, un gran rabí sefardí va anunciar que es prohibien definitivament en aquell país les conversions de dones al judaisme excepte sota circumstàncies molt especials. No sé quins obscurs interessos varen fer que aquestes declaracions fossin recolzades per la cúpula de la DAIA. No se�ls va ocórrer que era una barbaritat? No era més fàcil avaluar cada cas particular en lloc de fer regles generals? O potser no hi havia prou rabins idonis per a avaluar i decidir sobre el tema?
Em trenca el cor aquest darrer cas: una dona conversa de la tercera edat em va demanar si era veritat que ara ja no podria esser enterrada al costat del seu marit. Com que no sé mentir i no volia afligir-la més, la vaig adrear al rabí. Si hi va arribar a anar, ja sé quina resposta li hauran donat a la llum d�aquesta disposició mancada de sensibilitat humana.
Un antic poema diu: ... no em preguis que et deixi per anar-me�n lluny de tu. On tu vagis, hi aniré jo; on visquis, allà viuré; el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu. On moris, allà moriré i seré enterrada. Tal cosa em faci l�Etern, i encara més, que només la mort ens separarà... Es tracta del càntic de Rut la moabita (Rut 1,16-17), que no era jueva de naixença, ni tan sols conversa, però que entre altres llegats ens dóna David, el rei ungit d�Israel. Espero que els rabanim recapacitin i modifiquin la seva posició, a fi i efecte de donar cabuda a tots aquells que sincerament vulguin formar part del poble d�Israel, que de fet, a través de la història, no és sinó un conjunt d�homes i de dones de diferents orígens i races, que varen acceptar el mateix sistema moral per a regir les seves vides.
Les diferents tendències jueves poden discutir sobre quines són les exigències fonamentals per a acceptar gentils en el si del judaisme, però mai no poden tancar-los les portes, perquè això és un pecat de supèrbia i de neciesa.
Una de les parelles de tanaïtes més grans que ha tingut mai el judaisme fou la d�Abtalion i de Xemaia. Aquests dos grans mestres no eren d�origen jueu, sinó descendents de Senaquerib, el conquistador assiri (paradoxes de la història). Ambdós eren molt estimats pel poble. Una vegada, en acabar el Iom Kippur, el gran sacerdot va sortir del Temple i tot el poble va anar cap a ell. Però en veure Xemaia i Abtalion, s�encaminaren cap a ells. Els dos mestres volgueren saludar el sacerdot, i aquest, per humiliar-los, els digué: "pau als estrangers". El poble va reaccionar dient: "pau tindran, car compleixen la tasca d�Aaron (cercar la pau) i no com el gran sacerdot que no compleix la seva funció" (Iomà 71b).
Desitjo que l�esperit de tolerància caigui sobre els rabanim que dirigeixen les normes religioses d�Israel i de la diàspora, perquè si no és així em temo que aviat perdran part del seu ramat i es produiran cismes entre els diferents corrents del judaisme.
Em manquen coneixements per a argumentar davant dels rabins, però posseeixo prou sensibilitat per a saber que estan causant molt de mal a molta gent, i que això no porta res de bo. No oblidem, rabanim, que a l�època dels zuguim talmúdics es confrontaven les opinions de l�estricte Xammai amb les de Hil.lel, que era més tolerant. Totesdues eren paraules del Déu vivent, però, malgrat tot, hom solia seguir la decisió de la casa de Hil.lel (Eruvin 13b).
I. Un funeral sense Rabí ni Khazan
PREGUNTA: És apropiat que un funeral sigui conduït per un membre de la família o un amic, sense que hi hagi un rabí o un khazan presents? Disminueix això, d�alguna manera, l�autèntica judeïtat de la cerimònia? (Rabí D. Polish, Hollywood, CA)
RESPOSTA:No hi ha absolutament res a la literatura tradicional o a les modernes responsa reformistes que exigeixi la presència d�un rabí o d�un cantor a un funeral, i, per extensió, en altres ocasions religioses jueves. És possible que les lleis estatals o regionals exigeixin la presència d�un "clergue ordenat" per a presidir una cerimònia de noces, però la llei jueva no té tals estipulacions. Hem estat, i continuem essent, una religió sense clergat, i continuem donant-li al rabí el seu paper històric de mestre, jutge i líder religiós més que no de funcionari per a ocasions específiques.
L�evolució del rabinat cap al seu estat present, en el qual el rabí dirigeix els serveis i celebra noces, funerals, etc., és part de l�especialització de la societat moderna, així com un sentiment d�incapacitat a l�hora de conduir cerimònies per part de molts de jueus, siguin ortodoxos, conservadors o reformistes. El desig que les coses rutllin bé, sense les càrregues associades a la preparació, ha portat la majoria de jueus a delegar completament en el cantor o en el rabí els ritus de passatge i altres cerimònies. Això és certament molt útil, però a llarg termini pot resultar no tan saludable, perquè en bona part la nostra força recau en la possibilitat que qualsevol jueu pugui complir qualsevol ritual per així poder perpetuar el judaisme com -i a on- sigui.
Per tant, sense menysprear el paper educatiu dels rabins, no hi ha res a la tradició que permeti considerar que un funeral conduït totalment per la família i amics sigui "menys jueu".
Juny, 1986. Central Conference of American Rabbis - CCAR Responsa. Contemporary American Reform Responsa # 90.
II. El dret de crear una nova congregació
PREGUNTA: Un jove rabí que s�ha establert a la comunitat està intentant crear una nova congregació. Uns quants individus de les congregacions existents han qüestionat la necessitat de l�existència d�una nova congregació i volen saber si els seus esforços poden esser permesos i recolzats. Quins drets tenen les congregacions ja existents en aquest cas? (M. S. D., Pittsburgh, PA)
RESPOSTA: En algunes de les fonts més antigues es deixa ben clar que a moltes ciutats hi havia diverses sinagogues. Evidentment, no sabem si les xifres aportades són del tot fiables, però se suposa que a Jerusalem hi havia 394 sinagogues (hi ha fonts que eleven el nombre a 466 o més) durant l�època de la destrucció del Segon Temple, a saber: l�any 70 de l�E.C. (Ket. 105a, JMeg. 73d; JKet. 35c). Tibèries, el 3oo de l�E.C., comptava amb tretze sinagogues (Ber. 8a); i, per altra banda, sabem que a Roma n�hi havia onze, així com un bon nombre determinat a Alexandria el segle primer (Filó Leg. Ad. Ca. 20). A l�Edat Mitjana, les autoritats cristianes, i de vegades també les musulmanes, prohibien la reforma de sinagogues, i establien restriccions en el nombre de sinagogues que hi podia haver en una ciutat. Normalment, només se�n permetia una, tot i que hi va haver moltes d�excepcions a la regla (Codi de Teodosi XVI, 8.22, el 450 de l�E.C.; Pacte d�Omar, el 655 de l�E.C.). No obstant això, durant el segle XIII Bagdad tenia 28 sinagogues i Xuxan en tenia 14, segons Benjamí de Tudela (ed. Alder, pp. 51ss). El mateix Benjamí de Tudela informa de l�existència de moltes de sinagogues en altres comunitats més, i també ho fan altres viatgers medievals (Harold Hammer-Schenk, Synagogen in Deutschland; Rachel Wischnitzer, The Architecture of the European Synagogue; Imre Heller i Zsigmond Vajda, The Synagogues of Hungary).
Per aquesta raó, l�assignació de seients a la gran sinagoga d�Alexandria s�establia per professions (Suk. 51b). Moltes de ciutats europees tenien un cert nombre de sinagogues grans juntament amb petits oratoris veïnals (Shtibeleh). Moltes d�aquestes sinagogues eren petites, situades en barris humils, on eren llogades o de propietat, suplementades per una sinagoga comunal central, més gran.
En els països de l�Europa Occidental en els quals les congregacions i els seus titulars es beneficiaven de subvencions estatals, hom havia d�obtenir del govern el permís per a establir una nova congregació. Si no es desitjava tenir suport governamental, se n�establien sense aprovació, en la majoria dels casos.
Amb tot, hi havia unes poques restriccions jueves a l�hora d�establir una nova congregació. Les fonts tradicionals feien una distinció entre els individus no afiliats que es reunien per tal de formar una nova congregació i aquells que, per fer-ho, abandonaven una congregació preexistent. Calia encoratjar els no afiliats, encara que a la ciutat ja hi hagués una altra sinagoga, i ningú no podia interferir-se en el seu desig de complir aquesta mitsvà (J. M. K. 3.1; Itskhaq Bar Xeixet #253; Xulkhan Arukh Hoixen Mixpat 162.7). Ara bé, si els nous membres s�anaven a separar d�una sinagoga preexistent, no se�ls podia permetre que n�obrissin una de nova (Pitkhei T�xuvà, en el Xulkhan Arukh Khoixèn Mixpat 162.6; Maguen Avraham, en el Xulkhan Arukh Orakh Khaïm 154.23).
Això fou modificat per autoritats posteriors, que concediren permís als congregants per a fundar una nova sinagoga quan fos evident que si romanien a la mateixa congregació acabarien per barallar-se. Això va permetre que florissin múltiples sinagogues amb els seus minkhaguim particulars. Les nombroses edicions dels llibres de pregàries de Hodelheim, entre altres, reflecteixen aquesta diversitat. Curiosament, la literatura tradicional s�ocupa de manera més extensa pel que fa a l�abandó o al tancament de sinagogues.
D�aquestes discussions es desprèn que, mentre a la ciutat romangui una sola sinagoga que tingui minian, és possible disposar de les altres, amb certes condicions. Això s�aplica tant a les poblacions grans com a les petites, encara que existeixen unes restriccions particulars que s�apliquen a les poblacions grans (Meg. 26a; J. Meg. 3.1; Moses Trani, Responsa, Vol. 3 #143; Meier de Lubin, Responsa #59; Xulkhan Arukh Orakh Khaïm 153.7, etc.).
Aquestes discussions també indiquen que sempre hi ha hagut un bon nombre de comunitats amb múltiples sinagogues. En comparació a les discussions sobre el tancament d�una sinagoga, quasi bé no hi ha textos sobre l�establiment d�una de nova. Això demostra que la preocupació pel suport de la principal sinagoga de la ciutat no excloïa l�establiment de llocs de culte menors. Evidentment, hom no s�hauria de separar definitivament d�una congregació preexistent, d�acord amb l�advertència de Hil.lel: no us separeu de la congregació (M. Pirquei Avot 2:5).
En una gran comunitat com la de Pittsburg, no s�ha de fer res contra un intent d�establir una congregació nova, si això sembla oportú a una sèrie de membres de la comunitat jueva. La tradició afavoreix l�establiment de sinagogues que satisfacin les necessitats dels seus congregants.
Novembre 1983. Central Conference of American Rabbis. Contemporary American Reform Responsa #137.
III. Base històrica per als serveis socials jueus
PREGUNTA: Quina és la base històrica per als serveis socials tal com els coneixem actualment? (D. S. Busis, Pittsburgh, PA)
RESPOSTA: Si ens fixem en el període Bíblic, veiem que s�hi emfasitza l�alleujament de la pobresa, sia mitjançant la caritat directa (Deut. 15,10 ss), sia delmant en benefici dels pobres (Deut. 14,28 ss), fent-los partíceps de la collita i de la producció de l�any sabàtic (Lev.19,9; 23,22, etc.). A més, existia un intent de recerca de l�equitat econòmica cada cinquanta anys, gràcies a l�any del jubileu, quan tots els esclaus hebreus eren alliberats i tota la terra era tornada al seu propietari original (Lev. 25,8 ss).
Aquestes declaracions legislatives de la Torà foren constantment reforçades pel missatge dels profetes. Un èmfasi similar trobà continuïtat a la Mixnà i en el Talmud, que reflecteixen la situació en el període del Segon Temple i durant l�exili babilònic. Potser la declaració més important sobre els actes de caritat es troba al Iad Khazakà de Maimònides, que fa una llista de vuit graus de filantropia amb una forta insistència en el fet d�ajudar el pobre en vista a la seva pròpia independència (Iad. Hil. Matnat Aniïm 10.7 ss). "El grau més alt és assolit per aquells que li fan un donatiu o préstec, o que s�associen amb ell, oli troben una feina per enfortir-li les mans, a fi que ja no tingui més necessitat de demanar ajut".
Aquestes directrius de beneficència estaven dirigides a l�individu i es preocupaven més de les necessitats físiques de l�individu que de les seves necessitats psíquiques i emocionals. Com que aquestes primeres qüestions són ateses pels serveis governamentals seculars, potser l�èmfasi dels serveis socials jueus hauria d�apuntar cap a aquestes altres necessitats, cosa que també té una llarga tradició a la nostra història.
Les associacions per a l�assistència dels malalts amb una base comunal no apareixen fins al període judeo-espanyol. Podrien remuntar-se al Sefarad del segle XIII (A. A. Neuman, Jews in Spain, II, 161 ss). Tals societats eren responsables del benestar físic i espiritual dels m alalts, serveis funeraris i confortament dels parents. Associacions similars foren fundades a Alemanya el segle XVII, probablement sota la influència d�immigrants hispano-jueus (J. R. Marcus, Communal Sick- Care, p. 64). Al mateix temps assistim al sorgiment de grups similars a Itàlia. A l�Europa central, aquests grups agafen les formes de les societats cristianes afins i preexistents, tot i que continuen existint dues diferències fonamentals entre aquests grups i les organitzacions jueves. Les organitzacions cristianes també eren clubs socials i tendien a tenir cura només dels seus membres malalts. Les fraternitats jueves tenien poques activitats socials i treballaven pel benefici de tota la comunitat. Aquestes societats, anomenades sovint "santa fraternitat" o "fraternitat de misericòrdia" solien basar-se en fortes conviccions religioses. Llurs constitucions sovint citaven el Salm 41 o Pirquei Avot: "Damunt tres coses se sosté el món: la Torà, el servei diví i les obres de misericòrdia", o també versets com ara estimaràs el teu proïsme com a tu mateix (Lev. 19,18).
Aquestes fraternitats s�organitzaven i fundaven a l�interior de la comunitat. Tots els seus membres tenien el deure d�ajudar d�acord amb les seves capacitats. Hi havia una rígida agenda per a visitar malalts i consolar-ne els parents. Hom donava tanta importància a les necessitats emocionals i religioses com a les necessitats físiques del malalt. El sentiment bàsic d�aquests grups s definit clarament per Abraham Wallich, un metge del segle XVII, el qual en el seu Séfer Dimian Ha-refuot declara que la malaltia ha d�esser guarida no només amb mitjans físics, sinó també espirituals. Es varen escriure manuals per tal de guiar aquells que aconsellaven els malalts i parents. Molts d�aquests llibres, com el Séfer ha-khaïm i el Maané Laixon, foren molt populars i se�n feren moltes edicions.
També trobem hospitals com a institucions específicament jueves que sorgeixen a Alemanya el segle XIII. Per pressions de la comunitat, foren modernitzats alllarg del segle XVIII. Sovint eren dirigits en part per una Fraternitat i en part per la pròpia comunitat civil. Es veia una necessitat de tenir hospitals jueus com a contrapartida dels que eren específicament cristians i no seculars. A les comunitats de l�Europa Oriental, també hi trobem tant les fraternitats com els hospitals jueus. Encara que les fraternitats estaven presents tant a les comunitats petites com a les grans, els hospitals només s�establien en centres jueus importants.
Per tant, veiem que hi ha una llarga història de continuïtat en el servei social jueu per mitjà de grups organitzats, que pretenien resoldre les necessitats físiques, espirituals i emocionals dels membres de la comunitat en èpoques de crisi i de patiment personals.
Març 1974- Central Conference of American Rabbis - Contemporary American Reform Responsa #23.
FRANZ KAFKA diu:
* A partir d�un cert punt ja no hi ha retorn. Aquest és el punt que cal assolir.
* En teoria hi ha una possibilitat de felicitat ideal: creure en l�indestructible d�un mateix i no ambicionar-ho.
* Per què ens planyem a causa del pecat original? No és per culpa seva que hem estat expulsats del Paradís, sinó a causa de l�Arbre de la Vida, per tal que no en mengéssim.
* No tan sols som pecadors per haver menjat, per tant, de l�Arbre del Coneixement, sinó també per encara no haver menjat de l�Arbre de la Vida. L�estat en què ens trobem és pecaminós, independentment de la falta.
* Vàrem esser creats per viure al Paradís, el Paradís estava destinat a servir-nos. El nostre destí ha estat canviat; que el destí del Paradís també ho hagi estat, això no s�ha dit.
* Una fe com un tallant de guillotina, tan feixuga, tan lleugera.
* La humilitat li permet a cadascú, fins i tot a aquell que està desesperadament tot sol, d�establir una relació molt més forta amb el proïsme, i ho fa precisament d�una manera immediata, a condició que sigui, en efecte, una humilitat total i perdurable. Això li és possible perquè ella és el vertader llenguatge de la pregària, i perquè és alhora adoració i perfecta unió. La relació amb el proïsme és una relació de pregària, la relació amb un mateix és una relació d�ambició; és de la pregària que n�extraurem la força necessària per a l�ambició.
PAUL CELAN
(Del llibre "La rosa de ningú", 1963.)
"Salm"
Ningú no ens tornarà a pastar de terra i llim,
ningú no haurà de conjurar de nou la nostra pols.
Ningú.
Lloat sies tu, ningú.
Per amor a tu volem florir.
De cap
a tu.
Un no-
res fórem, som, serem
encara, en flor:
la rosa de no-
res, de ningú.
Amb
l�estigma ben clar d�ànima,
el filament del pol.len, desert de cel,
i tan vermella la corol.la
per la purpúria paraula que hem cantat
damunt, oh damunt
l�espina.
"Mandorla"
Dins l�ametla? Què s�hi està, dins l�ametla?
El no-res.
S�està el no-res dins l�ametla.
S�hi està i hi està.
Ris de jueu, no t�agrisaràs.
I el teu ull? Cap a on està el teu ull?
El teu ull està cap a l�ametla.
El teu ull cap al no-res està.
Cap al rei està.
I així s�està i hi està.
Ris d�home, no t�agrisaràs.
Ametla buida, blau reial.
(Traduccions d�Arnau Pons.)
Novetats llibresques
Sang Jueva. "Sangre judía" de Pere Bonnín. Editorial Flor del viento.
El nostre estimat amic Pere Bonnín (Sa Pobla, Mallorca) acaba de publicar un llibre força amè i interessant, fins i tot divertit, però sobretot ple de contingut, en el qual ens ofereix les claus per entendre l�antijudaisme que ha amarat la història política i social espanyola. Com a xuetó de Mallorca, el fet d�escriure aquest llibre li permeté de treure�s una espina que portava clavada des de la mateixa infància.
En primer lloc, ens explica en què consisteix la pràctica del judaisme avui en dia, per, tot seguit, repassar la història de l�antisemitisme cristià des dels evangelis fins a l�actualitat. De fet, el llibre pretén promoure la reflexió i contribuir a superar un odi injustificadament racial, tenint en compte que es tracta en aquest cas d�una religió i, per afegitó, del tronc monoteista més antic. L�autor hi ha inclòs un epíleg amb més de tres mil cognoms suspectes de tenir ascendència jueva, trets de les actes inquisitorials i de les llistes d�aljames jueves d�arreu de la geografia ibèrica.
"Moltes gràcies pel número d�EL CALL que heu tingut l�amabilitat d�enviar-me. És força interessant: més que pel seu contingut, ho és com a document testimonial de la renaixença de les comunitats jueves a l�àrea dels pobles de parla catalana. A Mallorca, on hi ha tants i tants de descendents de jueus amb genealogia indubitable, tardarem molts d�anys a tenir un butlletí semblant. Les circumstàncies no ajuden ni poc ni gens. Us demano que em feu arribar els números successius que aniran sortint, el seu valor bibliogràfic és evident. Una abraçada i Xalom."
Francesc Riera (Felanitx, Mallorca).
Què en sabem del cap a la nostra tradició?
A la Bíblia, el cap (roix) representa la dignitat d�una persona. Acotar el cap, cobrir-se�l, o posar-s�hi cendres són, totes elles, expressions de submissió o de lament; aixecar el cap és senyal d�exultació (1). Els homes jueus -i moltes dones- es cobreixen els caps, especialment quan participen a ceremònies religioses, com a senyal de submissió davant del Nom. Moltes dones tradicionals es cobreixen el cap un cop casades com a senyal de modèstia.
Com que s�instal.la en el lloc més alt del cos, el cap representa també el mestratge o el domini. Així, el guia del poble és anomenat el "cap" (roix). Fa dos mil anys, quan la terra d�Israel estava sota dominació romana, els rabins, contràriament a un proverbi popular romà, aconsellaren que era més savi esser "cua de lleó que cap de llop" (2). Similarment, la Corona (Kéter), perquè seu damunt del cap, representa el Reialme (Malkhut). El degà d�una acadèmia rabínica és anomenat "roix ieixivà": literalment, "el cap d�aquells que seuen més avall". L�expressió "La sang estarà damunt del teu cap", que apareix amb certa freqüència arreu de la Bíblia, fa referència a la consciència d�una persona, que estarà tacada de sang si se sent responsable de perversitat o d�injustícia, particularment en cas d�assassinat (3). A la Bíblia, l�expressió "el rostre d�Adonai" usualment al ludeix a la divina compassió, com és el cas de la benedicció sacerdotal que diu: "Que l�Etern faci resplendir el teu rostre i et doni la Seva gràcia" (4). Quan l�Etern està irritat, la Bíblia diu que el rostre d�Adonai és ocult (5). Moisès és lloat com a l�únic esser humà que va parlar amb l�Etern "cara a cara" (6).
El cap simbolitza també el començament (bereixit). És habitualment el primer que surt pel canal del naixement, i és l�origen de moltes de les sensacions. No obstant això, a la literatura rabínica i bíblica és el cor i no el cap el que és considerat com el lloc de la intel ligència. Així, el Nou Any Jueu és anomenat Roix ha-Xanà, Cap d�Any, i el començament de cada mes és anomenat Roix Khódeix, el cap del mes. Tanmateix, a la literatura cabalística el cos humà és vist com un microcosmos de les Sefirot, les deu divines emanacions del Nom. El cap representa les tres primeres -i més altes- Sefirot: Kéter (Corona), Binà (Intel ligència), i Khokhmà (Saviesa). D�acord amb la Càbala Luriana, el món material va sorgir del cap d�Adam Kadmon, l�Home Primordial, però les energies d�aquestes llums eren tan poderoses que esmicolaren l�ordre diví, dispersant espurnes per tot el món material. El mecanisme de reparació còsmica o tikkun serà acomplert mitjançant les estructures dels Partsufim (Rostres Divins), amb diverses combinacions d�energia santa, que reestabliran l�original unitat del Cap-de-Déu.
(1) Èxode 4,31; Isaïes 58,5; Salm 24,7-9. (2) Pirqué Avot 4,20. (3) 2 Samuel 1,16. (4) Nombres 6,24-26. (5) Isaïes 64,6. (6) Deuteronomi 34,10
*The Encyclopedia of Jewish Symbols" by Ellen Frankel and Betsy Platkin.
Traduït per Benjamí Etrog.
Fins aquí el nº 2 d'El Call. Esperem que us hagi agradat el contingut del nostre butlletí. Un cop més, us animem a participar en pròximes edicions, enviant-nos les vostres notícies, col.laboracions i idees. Si sabeu d'algú que no rep El Call i el vol rebre, envieu-nos-en l'adreça. El Call es financia (com pot) amb aportacions de particulars, sense rebre cap tipus de subvenció. Qualsevol aportació econòmica serà molt agraïda.
Feliç Pesakh
Adreça postal
El Call (MFC) Ap 24139 - 08080 Barcelona