|
|
Índex.
Termes bàsics en anatomia descriptiva: POSICIONS: Hi ha dos posicions principals: la bipedestació o posició erecta, i la posició gitada o decúbito, que pot ser supino (cap a dalt), prono (cap a baix), o lateral (dreta o esquerra). PLANS: Hi ha distints plans: el plànol coronal o frontal talla el cos en una secció anterior i una posterior, i és atravessat perpendicularment per l’eix anteroposterior o sagital. El plànol transvers, que talla al cos en dues meitats, una superior i una inferior, i que és atravessat per l’eix vertical o axial perpendicularment. Finalment el plànol sagital, que partix el cos en dues meitats, una esquerre i una dreta, i que és atravessat perpendicularment per l’eix transversal o horitzontal. MOVIMENTS: Rotació: és el moviment realitzat sobre l’eix axial (plànol transvers u horitzontal). Lateralització: és el moviment realitzat sobre l’eix anteroposterior (plànol coronal). Abducció-aducció (separació aproximació): és el moviment d’aproximació o separació de les extremitats sobre l’eix anteroposterior (plànol coronal). Flexoextensió: és el moviment d’aproximació o extensió de les extremitats i el cos en l’eix transvers o horitzontal (plànol sagital). El retrosoma està constituït per una part dura (raquis), i per una blanda (musculatura, nervis, lligaments, etc).
Raquis en conjunt: El raquis és l’eix del cos. És el responsable d’una de les majors característiques de l’esser humà, la posició de bipedestació. FUNCIONS DEL RAQUIS: Transmissió de forces als peus i als braços. Soport de càrregues. Protecció dels órgans (medul·la, etc.). Movilitat (és flexible per al moviment). CURVATURES DEL RAQUIS. El raquis seguirà les lleis físiques d’una columna flexible. Tindrà una sèrie de curvatures que permitiran la flexibilitat al moviment i altres funcions. En el fetus no estan presents i en el xiquet estan atenuades. Des de dalt cap a avall, presentarà: una lordosis cervical (curvatura cap a davant), una cifosis dorsal (curvatura cap a darrere), una lordosis lumbar i una cifosis sacra. Aquestes curvatures permetran que les funcions del raquis es desenvolupen totes a l’hora. PARTS DEL RAQUIS. Raquis cervical: Està format per la lordosis cervical, la qual està constituïda per 7 vértebres cervicals. La seua funció és la transmissió de forces des del cap, la transmissió de càrregues del cap i el moviment del cap (a més de la funció de protecció de la medul·la de tot el raquis). Raquis dorsal o toràcic: Està constituït per 12 vértebres dorsals o toràciques que formen la cifosis dorsal o toràcica. Té la funció del soport de càrregues i transmissió de forces (cap als braços). Protegeixen totes les vísceres toràciques a més de la medul·la). Raquis lumbar: Es troba en la cifosis lumbar. Està format per cinc vèrtebres lumbars. Té la funció de soportar càrregues. Soporta molt de pes ja que són les més inferiors. És una zona que presenta molta movilitat, i a més s’encarregarà de la protecció de les vísceres abdominals a més de la medul·la. Raquis sacre: Es situa en la cifosis sacra. És un ós format per la fusió de cinc peces. S’encarrega de la transmissió de forces als membres inferiors. Té una movilitat nula, excepte en les dones a l’hora del part. S’encarrega de la protecció de les vísceres pélviques. Coccix: Està format per dos o tres peces. No té cap funció. Són restes atrófics. Les vértebres estan formades per un cos vertebral, que es situa en la part més ventral, i un arc neural en la seua part més dorsal. Els punts d’unió entre el cos vertebral i l’arc neural són els pedículs. Aquests tres elements determinen el forat neural o vertebral. L’arc neural té una série de parts: El pedícul es continua amb dos tubercles cap amunt i cap avall anomenats apófisis articulars (superiors e inferiors). Hi haurà dos de cada en cada costat de l’arc neural. En la cara interna i externa de les apófisis articulars trobarem les carilles articulars, que articularan amb la següent vértebra. L’arc continuarà en dues làmines que s’uniran per darrere en una apófisis espinosa. Lateralment a tot el conjunt tindrem les apófisis transverses. Funcionalment parlant, tindrem dos columnes: una anterior o ventral formada per l’articulació desl cossos, que s’ocuparà de la transmissió de forces i subjecció del pes, i una altra posterior o dorsal que tindrà la funció del moviment i protecció de la medul·la. Una volta articulades les peces, a nivell del pedícul apareixen uns forats que són els forats de conjunció, per on eixiran els nervis raquidis o metamérics. La primera i la segona són dos vértebres especials: atles i axis. La resta són vértebres cervicals tipus, encara que la C6 i la C7 presenten característiques especials per estar en transició cap a les vértebres dorsals. LA VÉRTEBRA TIPUS C3-C5. Aquesta vértebra té un cos cervical xicotet, perque suporta poc pes. Hi ha un predomini del diàmetre transvers front a l’anteroposterior del cos vertebral. El cos és un cos prou prim. Paral·lelament al cos hi haurà dos tubercles laterals anomenats apófisis de Lüschka, que articularan amb les vértebres superiors facilitant el moviment. El pedícul és un pedícul gran, bituberós, del qual ixen dos tubercles (anterior i posterior). Entre ells trobem un forat anomenat forat transvers, per el qual passa l’artèria vertebral. Les apófisis articulars tindran les seues carilles articulars en angle diagonal, quasi horitzontal. L’arc neural acabarà en unes apófisis espinoses bituberoses molt robustes, en les que aniran agarrats ligaments i forts músculs. El forat neural és un forat molt gran. ATLES: PRIMERA CERVICAL. Té una funció especial: s’encarrega del moviment del cap. Aquesta vértebra cervical no té cos vertebral en la seua part anterior, si no que sols hi ha un arc anterior. En la part més ventral de l’arc estarà el tubèrcul anterior, on s’insertaran músculs molt potents. En la cara posterior de l’arc anterior trobarem una careta articular que articularà amb l’apófisis odontoides de l’axis. Trobarem unes masses laterals en les que hi haurà una careta articular, anomenada cavitat glenoidea, que articularà amb la base del crani. Hi ha unes altres carilles articulars just per davall de la cavitat glenoidea, que articularan amb el axis. Als costats de la vértebra hi haurà una apófisis transversa monotubedosa, amb un forat transvers per a que passe l’artéria vertebral. La part posterior no acaba ni en làmines ni en apófisis espinosa, si no en un tubércul posterior. Els arcs vertebrals formaran els arcs posteriors. L’AXIS: SEGONA CERVICAL: El cos de l’axis és un cos molt especial. En la seua part superior apareix una apòfisis anomenada odontoides (en forma de dent), en direcció vertical cap a damunt). Aquesta articularà amb la careta articular del tubercle anterior de l’atles. Lateralment tindrem dos masses òssies, en les quals tenim unes carilles articulars superiors que articulen amb les carilles articulars de l’atles. També tindrem carilles articulars inferiors. Les darreres masses laterals acaben amb dues apófisis laterals monotubedoses amb un forat transvers per on passarà l’artèria vertebral. En l’arc neural trobarem dos làmines que acabaran en una apòfisis espinosa bitubedosa. C6. A nivell de les apófisis transverses, el tubèrcul anterior està molt desenvolupat. S’anomena tubercle carotideo, ja que pel seu costat passa l’artéria carótida. C7. Adquireix morfologia dorsal. És una vértebra molt prominent. El seu cos és el més gran de totes les cervicals. Les apófisis articulars van fent-se verticals (ja que en les cervicals estaven en un planol diagonal). L’apófisis espinosa és monotubedosa i la més prominent de totes les cervicals. En el cos, el diàmetre anteroposterior és igual al transvers. VÉRTEBRA TIPUS. El cos vertebral és més robust que en el raquis cervical perque ha de suportar més pes. Aquest cos tindrà un predomini del diàmetre anteroposterior front al diàmetre transvers. Lateralment al cos vertebral, dalt i baix, tindrem dues carilles articulars, una a cada costat (sumant un total de quatre a cada cos vertebral). Ací articularan les costelles. Les apófisis articulars seran molt verticals, ja que no tenen pràcticament movilitat. Les apófisis transverses seran bitubedoses, i tindran també una careta articular per a cada costella. Les làmines de l’arc neural seran grrans, qualsi verticals, i acabaran en una apófisis gran i molt vertical, però que és monotubedosa. El forat neural és més xicotet que en les cervicals. D10: Sols trobarem una careta articular en els laterals del cos vertebral (la que està situada més superiorment. D11 i D12: Sols trobarem una careta articular en els laterals del cos vertebral (la que està situada més superiorment. Les apófisis transverses tampoc tindran caretes articulars per a l’angul de la costella (costelles flotants). Perdran la morfologia dorsal aproximant-se a la lumbar. Tindran un cos robust, i les apófisis espinoses horitzontals i robustes. VÉRTEBRA TIPUS. Predomina el diàmetre transvers del cos vertebral sobre l’anteroposterior. El cos és molt més gros i molt més gran. Els pedículs són més forts encara que en les vértebres dorsals. Té apófisis transverses monotubedoses anomenades costiformes perque són molt robustes i ixen horitzontalment. Tenen unes apófisis articulars superiors e inferiors amb carilles articulars per a articular amb la vèrtebra anterior i posterior, les quals seran verticals i tindran molta movilitat. En les apófisis articulars superiors trobem un xicotet tubèrcul anomenat tubèrcul mamilar. Entre el tubèrcul mamilar i l’apófisi costiforme tindrem un altre tubèrcul anomenat accessori. Les làmines ababaran en una apòfisi espinosa molt robusta i horitzontal, que és molt ampla. Aquestes apòfisis serveixen per a que s’agarren els músculs lumbars, de gran potència. Hi haurà uns forats de conjunció molt grans per a la eixida dels nervis raquidis. L5: Aquesta vértebra articularà amb el sacre. Aquesta articulació s’anomena promontorio, i té certa inclinació, de tal forma que la vértebra no és igual de grossa per davant que per darrere. És una vértebra amb un cos molt gran. És un únic ós format per la fusió de cinc peces óssies. Té forma de mitra invertida. CARA ANTERIOR. Veem dos masses laterals que formen les ales del sacre, i quatre forats a cada costat, anomenats forats de conjunció (per ells eixiran les arrels anteriors presomátiques. Entre cada forat quedaran unes línies que són les restes de la fusió de les vértebres. CARA POSTERIOR. És molt més rugosa. Trobem en el centre una cresta anomenada cresta mitja. El seu origen està en la fusió de les apòfisis espinoses. Lateralment a ella trobem també els forats de conjunció dorsals per els que eixiran els nervis raquidis retrosomàtics. Entre els forats i la cresta trobem uns altres tubèrculs que donaran lloc a la cresta intermitja, fruït de la fusió de les apòfisis articulars. Per fora dels forats trobarem la cresta lateral o externa, fruït de la fusió de les apòfisis transverses. El sacre tindrà un conducte que equival al conducte raquidi, i que s’anomena conducte sacre. Acabarà en la part externa en forma de ferradura denominant-se hiat del sacre. VISIÓ SAGITAL. En la part corresponent a les ales del sacre hi ha una superfície articular per a articular amb el coxal, formant l’articulació sacroilíaca. El cóccix s’articula en el vértex cel sacre. Careix d’importància. Una articulació és qualsevol part del cos que s’encarregue d’unir dos ossos. Estan formades per la própia articulació i els lligaments extrínsecs de l’articulació. ELS FORATS DE CONJUNCIÓ: Els límits per la part ventral seran els cossos vertebrals. Els límits per dalt i per baix seran els peduncles de la vértebra superior i l’inferior. El límit dorsal seran les apófisis articulars de la vértebra superior e inferior. ANFIARTRÓSIS DELS COSSOS VERTEBRALS: No són una articulació verdadera, ja que no tenen tots els elements d’una articulació, però si que tenen uns elements fibrosos que unixen els dos elements ossis (disc intervertebral). El disc intervertebral té dues parts: El nucli pulpós i l’anell fibrós. El nucli pulpós és dur. L’anell fibrós està format per capes fibroses concéntriques, de forma que les fibres de cada capa tenen direccions alternants, formant un emmaranyat que augmenta la resistència per a impedir que se’n isca el nucli pulpós. El disc intervertebral s’adapta perfectament al cos vertebral. El disc vertebral té la funció d’amortiguar càrregues i transmetre les forces. Es comportarà com una rótula. Actuarà de distinta forma depenint del tipus de força que actue: Axials (longitudinals): Simétriques (per igual en tot el disc): provocaran la compresió axial o l’elongació axial. Asimétriques: si són posteriors provocaran l’extensió del raquis. Si són anteriors provocaran la flexió del raquis i si són laterals la lateralització del raquis. Tangencials (transversals): provocaran el cisallament i la rotació del raquis.
Actuació del nucli pulpós: El nucli pulpós té un gran contingut d’aigua. Quan fem una compressió axial, l’aigua passa al cos vertebral (porós). Al llarg del dia, el disc anirà perdent aigua. Pel matí medim dos centímetres més que per la nit. Quan le cos està en repós, eixa aigua torna al nucli pulpós. Quan les forces axials actuen simétriques sobre el disc vertebral, actuen les forces d’imbibició. Quan les forces asimétriques actuen sobre el disc vertebral, aquest es comporta com una rótula. Quan aquestes forces actuen per davant, el nucli pulpós es desplaça cap a darrere, produïnt la flexió. Quan les forces actuen per davant, el nucli anirà cap a darrere (efecte de rótula).
Si les forces axials asimétriques són massa fortes, el nucli pulpós es deteriora, degenera, i se’n ix de l’anell, produïnt una hérnia discal. Les hérnies poden produïr-se per postures inadequades (flexions contínues).
ARTRÓDIES DE LA COLUMNA POSTERIOR. Són les articulacions formades per les apófisis articulars. Sols permiteixen un moviment de relliscament.
Són uns elements fibrosos que reforçaran i juntaran les articulacions. Formen part de l’articulació. Hi ha varios: Lligament interlaminar o groc: unirà les làmines vertebrals. S’inserta en les làmines de les vértebres, formant un tapissat groc. Lligamens interespinós i supraespinós: uniran els apófisis espinoses. Lligament interespinós: Anirà unint les apófisis espinoses, situant-se entre cada apófisis. Lligament supraespinós: Va com una cinta per damunt de les apófisis espinoses, insertant-se en elles. A nivell cervical és molt important perquè adquirix unes dimensions i unes formes molt grans. A nivell cervical eixirà de la base del crani i de cada una de les apófisis espinoses per a anar a insertar-se en l’apófisis espinosa de C7. Fins ací s’anomena lligament cervical posterior. Lligaments vertebrals comuns anterior i posterior: uniran els cossos vertebrals per davant i per darrere. Lligament vertebral comú anterior: Va per tota la cara anterior dels cossos vertebrals, insertant-se en els discs i en els cossos vertebrals. Lligament vertebral comú posterior: Anirà per la cara posterior dels cossos vertebrals, per dins del canal raquidi. S’inserta en els cossos vertebrals de tal forma que dona una imatge fenedurada. Lligaments intertransversos: uniran les apófisis transverses. S’insertaran en les apófisis transverses al llarg de tot el raquis. Moviments de les artródies i el disc: Forces asimétriques posteriors: Les apófisis articulars s’ajunten, comprimint-se. Es produeix l’extensió. Forces asimétriques anteriors: Es separen les articulacions de les apófisis articulars. Es produeix la flexió. Forces asimétriques laterals: Per una part es separen les apófisis articulars mentres que per l’altra s’aproximen. Es produeix la lateralització. Forces tangencials: Es produeix un cisallament per relliscament tangencial. ARTICULACIÓ SACRO-COXÍGEA: És una anfiartrosis amb una série de lligaments: Sacrocoxígeos anteriors: Van des de la cara anterior del sacre (segon o tercer forat), creuant-se, fins a la segon o tercera peça coxígea. Sacrocoxígeos anteriors laterals: Van des de la part lateral del sacre fins a l’espina transversal de la segona o tercera peça coxígea. Sacrocoxígeos posteriors: Van des de la cara posterior del sacre (tercer o quart forat, a nivell del hiato), fins a la cara posterior de la segon vértebra coxígea, sense creuar-se. Hi ha uns altres que tenen la mateixa inserció en el sacre i van a la espina de la segon vértebra coxígea. ARTICULACIÓ OCCIPITO-ATLO-AXOIDEA: Està formada per varies articulacions: Una articulació occipito-atloidea entre l’occipital i l’atles. És una articulació bicondílea. S’encarrega dels moviments de flexo-extensió del cap. Una articulació atlo-axoidea entre l’atles i l’axis, que és una artródia i fa moviments de relliscament. Una articulació odonto-atloidea, entre la odontoides de l’axis i l’atles. És una articulació de tipus trocoide, de forma que permiteix els moviments de rotació del cap. Morfológicament són tres articulacions però funcionalment sols és una (enartrosis). Cara anterior: Lligament occipitoatloideo anterior. S’inserta en la part inferior de la làmina basilar i en el cos de l’atles. Hi ha dos fibres: Profund. Superficial. Lligament atloaxoideo anterior. S’inserta en el cos de l’atles i en la cara anterior del cos de l’axis. Lligament vertebral comú anterior. S’inserta en una regió superior a on s’inserta l’occipitoatloideo de la llàmina basilar i en la cara anterior del cos de l’axis (en la seua part inferior), el disc intervertebral entre C2 i C3 i la part superior de C3. Continuarà cap avall com a vertebral comú anterior. Interns o mitjos: Lligament apical o basiodontoideo. S’inserta en la base de la llàmina basilar i en la punta de l’apófisis odontoidea. Lligament occipitoodontoideo lateral o alar. S’inserta en els cóndilos de l’articulació occípitoatloidea i a l’apòfisis odontoides. Lligaments creuats: són tres lligaments: Lligament transvers. S’inserta en la cara posterior del cos de l’atles, envoltant a l’apòfisis odontoides. Lligament occipital transvers o transvers atloideo. S’inserta en la llàmina basilar i en el lligament transvers. Lligament transversaxoideo. S’inserta en el lligament transvers i en la base de l’apòfisis odontoides. Lligament occipitoaxoideo mig. S’inserta en la punta de la llàmina basilar i en la punta inferior de la cara posterior de l’axis. Recobrix els lligaments creuats. Lligament occipitoaxoideo lateral. S’inserta en la làmina basilar i en la punta inferior de la cara posterior de l’axis. Recobreix els lligaments creuats. Lligament vertebral comú posterior. S’inserta en la làmina basilar per la cara interna (dins de la bòveda craneana) i en el disc intervertebral de C2 i C3. A partir d’ací continuarà com a vertebral comú posterior. Posteriors: Lligament occipitoatloideo posterior o groc. S’inserta en la part més anterior de l’occipital i en l’arc neural de l’atles. Lligament atloaxoideo posterior. S’inserta en l’arc neural posterior de l’atles i en l’arc neural posterior de l’axis. Lligament occipitoatloideo lateral. S’inserta en els condils craneals i en els arcs neurals posteriors de l’atles. Lligament interespinós. S’inserta en l’apòfisis espinosa de l’atles i en l’apófisis espinosa de l’axis, per fora del lligament atloaxoideo posterior. Lligament epiespinós de la nuca o lligament suspensori de la nuca o lligament cervical posterior. Va per damunt de tots els anteriors. Luxació: L’apófisis odontoides pot eixir-se’n del seu lloc. És derivada d’un traumatisme que fa que l’odontoides trenque els lligaments que la contenen. Es produeix la mort instantània, ja que darrere de l’odontoides es troba el romboencèfal, on es troben els punts de regulació vital de l’organisme (es produeix una descerebració, ja que es trenca la comunicació de l’encéfal amb la resta del cos). Açò es produeix en l’ahorcament. En els traumatismes d’accident de cotxe també és freqüent. Flexo-extensió:Lateralització: Total 75 graus:20 graus lumbar. 20 graus dorsal. 35 graus cervical. Flexió total 110 graus (més de 110 per a gent entrenada). 40 graus cervicals. 10 graus dorsal. 60 graus lumbar. Extensió total 140 graus. 75 graus cervical. 30 graus dorsal. 35 graus lumbar. Rotació: Total 85-90 graus. 45-50 graus cervica. 35 graus dorsal. 5 graus lumbar. Contant també el crani i la pélvis: 5 graus més. En l’evolució de l’embri´ó el miotomo dona lloc a l’epímer i l’hipòmer. L’epímer donarà lloc a la musculatura retrosomàtica extensora de la part posterior o dorsal del cos. L’hipòmer donarà lloc a una musculatura presomàtica flexora. Aquesta musculatura emigrarà arrastrant les arrels nervioses i la vascularització que naix en el mateix lloc on es forma la musculatura. Per aquesta raó els nervis tindran dos arrels, una dorsal i una ventral, i depenint del tipus de musculatura de l’esquena, aquesta vindrà innervada per una o per l’altra arrel. Així la musculatura retrosomàtica estarà formada per la musculatrua emigrada o intrínseca, d’innervació emigrada, i la musculatura intrínseca, que tindrà innervació metamérica. MONOMETAMÉRICA: La musculatura retrosomàtica intrínseca monometamérica és la més interna. Els músculs segueixen la divisió metamérica. Veure quadre. MULTIMETAMÉRICA: És més llarga que la monometamérica. Es troba en un plànol més superior. Ve innervada per innervació metamérica, però cada múscul està innervat per molts nérvis metamérics (5-10). Musculatura extrínseca o emigrada: Aquests músculs conformen la capa més superficial. Estan innervats per nervis especials (emigrats). També estan vascularitzats per artèries especials. Veure quadre. Nervis sensibles cutanis. Les rames cutànees arreplegaran la sensibilitat dividides en metàmers. L’esquena quedarà dividida en una sèrie de regions: De dalt a baix, regió cervical, dorsal, lumbar i sacra o sacrolumbar. LÍMITS. Els límits de la regió cervical estan compresos per la part superior en la línia entre les apófisis mastóides i la curvatura occipital; per la part inferior en la línia imaginària que va de l’acrómion a l’apófisis espinosa de la sèptima cervical; el límit lateral serà el borde lateral extern. CAPES: La capa més profunda serà la capa de musculatura intrínseca monometamèrica, que compren als músculs interespinosos, transversospinosos i intertransversos. Aquests estaran envoltats per l’aponeurosis profunda del retrosoma, que envoltarà a tot el grup muscular i separarà aquest plànol del següent. Cada un d’ell anirà envoltat per la seua aponeurosis. La capa intermitja estarà formada per musculatura intrínseca multimetamérica, i a l’altura cervical tindrem als músculs digàstric, longísim major i menor del cap, longísim del coll, la porció costocervical del múscul ílio-costo-cervical i els músculs esplenios del coll i del cap. Tot aquest conjunt vindrà innervat per el nervi de arnold i irrigat per l’artéria occipital. Tot el conjunt estarà envoltat per l’aponeurosis profunda de l’esquena. En la capa muscular superficial trobarem la musculatura extrínseca o emigrada. En la regió cervical trobarem el trapeci, irrigat per l’artéria cervical profunda e innervat per l’ansa de l’espinal i part de l’angular, innervat pel nervi de l’angular (branca del nervi del romboides, quinta arrel presomàtica cervical del plexe braquial). Tot aquest conjunt de músculs estarà envoltat per l’aponeurosis superficial de l’esquena. Per damunt de tot el conjunt muscular trobarem una capa de teixit adipós que constitueix el teixit cel·lular subcutani i finalment la capa de pell, la qual contindrà les arrels nervioses sensitives cutànees. LÍMITS: El límit superior quedarà definit pel límit de la regió cervical. El límit lateral quedarà definit per la línia vertical que passa per la vorera espinal de l’escàpula i els angles de les costelles. El límit inferior estarà format per la línia horitzontal tangent que passa per la primera lumbar. CAPES: La capa més profunda estarà formada per la musculatura intrínseca monometamérica, la qual estarà envoltada per l’aponeurosis profunda del retrosoma. La capa muscular intermitja estarà formada per musculatura intrínseca multimetamérica, i a nivell dorsal trobarem el tríceps espinal. Aquesta capa quedarà coberta per l’aponeurosis profunda de l’esquena. La capa muscular superficial estarà formada per la musculatura extrínseca o emigrada. A nivell dorsal trobarem els serratos, els músculs romboides major i menor, el trapeci i el gran dorsal. Els serratos estaran envoltats per una aponeurosis comú per als dos, de tal forma que en la regió on no hi ha serratos, les aponeurosis es fusionaran i formaran una única aponeurosis interserràtica. Per damunt d’aquesta capa muscular trobarem l’aponeurosis superficial de l’esquena, el teixit cel·lular subcutani i finalment la pell. LÍMITS. El límit superior serà el límit inferior dorsal. El límit inferior serà la línia que passa per les espines ilíaques. Els límits laterals seran els bordes de la massa comú sacrolumbar. CAPES: La capa més profunda estarà formada per músculs intrínsecs monometamérics, envoltats per l’aponeurosis profunda del retrosoma. La capa muscular intermitja estarà formada per músculs intrínsecs multimetamérics. A nivell lumbar trobarem el tríceps espinal. Si el tall és molt caudal, trobarem que no hi haurà tres fàscies sino una única massa comú sacrolumbar. Tota aquesta capa estarà coberta per l’aponeurosis profunda de l’esquena. La capa muscular més superficial estarà formada per la musculatura extrínseca o emigrada. En la regió lumbar trobarem al serrato inferior i al gran dorsal. La innervació d’aquest últim sera les rames intercostals IX, X, XI, i XII. Estarà irrigat per l’artéria subescapular. Tota aquesta capa estarà envoltada per l’aponeurosis superficial de l’esquena. Finalment trobarem la capa cel·lular subcutànea i la pell. LÍMITS: El límit superior vindrà marcat per el final de la regió lumbar. El límit inferior vindrà donat per la punta del coccix, on conflueixen els glúteos. CAPES: La capa més profunda estarà formada per la musculatura intrínseca monometamérica. Aquesta estarà coberta per l’aponeurosis profunda del retrosoma. La capa intermitja estarà formada per la musculatura intrínseca multimetamérica. A nivell del sacre sols trobarem la massa comú sacrolumbar, i algunes fibres del glúteo. Aquesta capa estarà recoberta per l’aponeurosis lumbar. La capa superficial estarà formada per la musculatura extrínseca o emigrada, i a nivell sacre sols trobarem al gran dorsal. L’aponeurosis superficial de l’esquena s’apegarà amb l’aponeurosis lumbar i amb la pròpia apòneurosis del gran dorsal per a formar l’aponeurosis lumbar propiament dita o aponeurosis lumbosacra.
Trobarem diversos espais topogràfics d’especial interés al llarg de tota l’esquena. [Tornar a l'índex]En primer lloc, el triangle dels oblicus, situat a la nuca, el qual estarà limitat per els oblicus major i menor i el recte posterior major del cap. En ell podrem trobar l’artèria vertebral a la seua eixida de l’atles. Triangle de petit: És un espai topogràfic situat en la regió dorsal. Aquesta regió estarà limitada per un costat per el gran dorsal i per altra per els músculs oblícus de l’abdomen. El triangle de grinfelt: És un espai topogràfic situat en la regió lumbar. Membre
inferior:
Osteoartrologia.
El
peu:
Els arcs plantars.Tot el pes del cos descansa sobre la planta del membre inferior. És
precís diversificar els distints punts de contacte, i és necessari un soport
elàstic. Per a açò estan les hemibóvedes plantars. El punt d’equilibri del cos cau en el centre de les dues hemibóvedes
plantars, que en conjunt formen una única bóveda (situació estàtica). Però
a més el peu ha d’estar preparat per al moviment dinàmic. Aquest repartix el
pes en distints punts consecutivament durant el moviment, solucionant aquest
problema. Descripció dels arcs plantars: ·
Hi ha un arc longitudinal
intern, que anirà seguint la línia traçada per el segon dit, tocant terra en
el metatarsià i en el taló. ·
Hi ha un hemiarc
transversal, que va des de la base del metatarsià del quint dit fins a la part
més alta de la bóveda plantar. ·
També es pot definir un
arc transversal anterior, que va del cap del primer al quint metatarsià, però
aquest s’eleva molt poc. Ossos del peu.·
Autópod (multípod):
format per les falanges, dos per al primer dit i tres
per a la resta. ·
Metàpod: format per els
metatarsians. Aquests tenen un engruixament proximal (base) i un engruixament
distal (cap). ·
Basípod: És un conjunt
d’ossos en dues files. Una fila distal formada per cinc ossos (les tres cunyes,
el cuboides i l’escafoides. Les tres cunyes reben als metatarsians 1,2 i 3. El
cuboides rep als metatarsians 4 i 5. L’escafoides rep a les tres cunyes. En la
fila proximal sols hi ha dos ossos: l’astràgal i el calcani. Línies de força.El pes del cos descansa sobre l’astràgal. D’ell, ixen totes les línies
de força del peu. La primera línia de força va cap a darrere, a la
tuberositat calcània (taló), que té tres punts de recolzament. La segona línia
de força va cap a davant, i arriba fins al cap del primer metatarsià. La
tercera línia de força va cap a fora i cap a davant, fins a la base de l’últim
metatarsià, el qual contacta amb terra en tota la seua longitud. Elements
elàstics: articulacions i lligaments:
Articulacions dels dits:
Lligaments dels dits.
Articulacions de la base del peu.Hi ha una sèrie d’articulacions tarsianes entre els cunys i el cuboides,
entre els cunys i l’escafoides i entre l’escafoides i el cuboides. La
primera fila del tars articularà amb la segona fila. Aquestes articulacions
estarana reforçades per una sèrie de lligaments intercuneals, cuneoescafoideos,
cuneocuboideos i escafocuboideos. Articulació
calcàneo-cuboidea.
Es formarà una primera articulació calcàneo-cuboidea d’encarament recíproc,
entre el cuboides i l’apòfisis major del calcani. Aquesta articulació té càpsula
articular i varios ligaments accessoris: ·
Plantar llarg: Format
per dos fascículs. Un d’ells anirà des del vértex anterior de la
tuberositat calcànea fins a la cresta cuboidea (calcàneo-cuboideo plantar). El
segon anirà des de la part més posterior de la tuberositat calcànea fins als
quatre últims metatarsians (calcàneo-metatarsià). ·
Lligament calcàneo-cuboideo
extern o dorsal: Va del calcani al cuboides per la cara externa dorsal del peu. ·
Lligament bifurcat o
en Y: Ix de la part superior del calcani i es bifurca donant lloc a una branca
que va al cuboides i una que va a l’escafoides. Articulació astràgalo-calcàneo-escafoidea.
L’astràgal participa amb el seu “cap”, que és una part de l’os en
forma d’esfera. En la part anterior articula amb l’escafoides (al front). En
la part inferior articula amb un lligament que unix el sustentàculum tali del
calcani i l’escafoides (el lligament s’anomena lligament triangular).
Aquesta articulació és una enartrosis. La línia articular que unix el cuboides i el calcani, per una banda, i
l’escafoides amb l’astragal, per altra, es crida línia articular
mediotarsiana o articulació de Chopart. Articulació astragalo-calcània.
En la part inferior del cos de l’astràgal hi ha un cilindre buit, que
formarà l’articulació subastragalina amb el calcani. Aquesta articulació és
de tipus trocoide. Hi haurà un lligament que anirà de l’astragal al calcani,
anomenat lligament interossi astragalo-calcani. Aquest lligament es troba en el
sinus tarsi. El sinuls tarsi està format per un canal que es forma en el coll
de l’astragal, que es correspon amb un altre canal entre l’apófisi menor
subastragalina (sustentàculum tali) i la superfície mediotarsiana. Tot aquest
sistema permet l’amortiguament del pes. És una articulació amb poca
movilitat. Articulació
tibio-tarsiana.
Entre la cara inferior del cap inferior de la tibia i la cara superior del
cos de l’astragal. És una articulació de tipus troclear-helicoidal. Per a
encaixar l’articulació hi ha dos superfícies articulars: una tibial (maleol
intern) i una al peroné (superfície articular inferior del peroné). Es formarà
una articulació entre la tíbia i el peroné del tipus anfiartrosis (articulació
tibio-peronea distal). Té càpsula articular i lligaments accessoris. D’aquesta
forma l’astràgal està amortallat entre la tíbia i el peroné (mortalla
astragalina). Cubrint tota l’articulació tibio-tarsiana hi haurà una càpsula
articular fibrosa, que interiorment tindrà un recobriment sinovial, i que
presentarà lligaments accessoris de reforçament.
 Lligament
lateral extern. Està format per tres lligaments: |
Per darrere hi haurà un feix fibrós que unirà la tibia i el peroné (en
els caps inferiors). Moviments:
Tots aquests lligaments permetran la movilitat del peu. El peu podrà
realitzar moviments de flexió dorsal (o extensió plantar), movent el peu cap
amunt, i extensió dorsal (o flexió plantar), movent el peu cap avall. Aquests
moviments seran transmesos a l’articulació peroneo-tibial distal, en primer
lloc, (mortalla astragalina), i peroneo-tibial proximal, en segon lloc, de tal
forma que al fer una flexió dorsal del peu, el peroné pujarà cap amunt. Açò
es produeix perquè l’astràgal és un poc més ample per davant, i al
ascendir el peu, aquest obri la mortalla astragalina, impulsant el peroné cap
amunt. L’angle dels dos moviments en conjunt és de 90 graus, dels quals 35 són
per a la flexió dorsal i 55 per a la flexió plantar. També es poden realitzar els moviments d’inversió i eversió del peu
(planta del peu cap a dins i cap a fora). També poden anomenar-se supinació i
pronació. En conjunt, formen un angle de 80 graus, dels quals 50 són per a la
inversió i 30 per a l’eversió. La lateralització (punta del peu cap a dins i cap a fora) permet un
moviment de 40 graus en total, dels quals 20 són per a la lateralització del
peu cap a dins, i 20 cap a fora. El
genoll:
Introducció:És l’articulació en la que participen la tíbia, el fèmur i la ròtula.
En l’extrem distal del fèmur es reconeixen dos cóndils. El cap de la tíbia
és pla, i s’anomena meseta tibial. Per baix, per fora i per darrere de la
meseta tibial tenim l’articulació
de la tíbia i el peroné. Aquesta articulació és una anfiartrosis. El peroné
no suporta cap pes, ja que la seua funció és sostindre el turmell al
contribuir en la mortalla astragalina. El fèmur.Si mirem el fèmur des del front, podem observar com baixa amb una certa
inclinació. Si mirem el fèmur de perfil, podem observar com en el seu cap hi ha una curvatura pronunciada en la part posterior mentres que l’anterior és quasi plana. En la cara anterior hi ha una escotadura circunscrita entre dos superfícies oblíques que convergeixen en l’escotadura (ranures). Es coneixen com ranures trocleo-condilars. La tróclea és on encaixa la rótula. Per darrere la suferfície única de davant es divideix en dos boles que són els cóndils femorals (intern i extern), entre els quals hi ha una escotadura intercondílea. La tíbia.La superfície articular de la tíbia està en la cara superior, la qual és
plana, i s’anomena meseta tibial. Aquesta es troba sobre dos bultos, anomenats
tuberositats de la tíbia. Hi ha una tuberositat interna i una externa, que són
els cóndils intern i extern. Sobre la tíbia existeixen dos superfícies
articulars concaves, anomenades cavitats glenoidees. L’espai entre les
cavitats no és articular, i s’anomena espai interglenoideo. En l’espai
interglenoideo hi ha una espina anomenada espina tibial, la qual divideix l’espai
interglenoideo en espai preespinal i espai retroespinal. Els meniscs.Per tal de fer coincidir les curvatures de les superfícies articulars de la
tíbia i el fèmur, existeixen uns rodets o cunys anomenats meniscs articulars.
Hi ha dos, un intern i un extern. Són de material fibrocartilaginós, i tenen
forma de galló te taronja. Cada menisc té dues cares, una tibial i una
femoral, i dos voreres, una profunda i una superficial. La vorera superficial
sol ser ampla i la profunda afilada. El menisc intern té forma de C i l’extern
forma de O. Els meniscs han d’estar fixes però tindre movilitat. Estan fixats
mitjançant fibres que ixen de les astes dels meniscs (puntes de l’interior)i
s’inserten en la base de l’espina (fonamentalment) (lligaments
meniscoespinals). Per la part de davant existeix un
lligament que unix un menisc amb l’altre, i s’anomena lligament yugal
o transvers. En la part posterior existeixen unes fibres que fixen el menisc
extern, les quals acompanyen al lligament creuat posterior (per davant d’aquest
el lligament menisco-femoral anterior, i per darrere el lligament
menisco-femoral posterior. De la part anterior dels meniscs es desprenen uns
lligaments que els unixen amb la part inferior de la ròtula, anomenats
lligaments menisco-rotulians. La càpsula articular.La càpsula articular són tractes de fibres que ocupen tota la superfície
articular. S’inserten per fora de les superfícies articulars, deixant un
espai entre la superfície articular i la càpsula articular. La càpsula
articular tanca totalment l’espai articular. Per davant s’ha de fixar en els
bordes de la ròtula, de forma que aquesta quede encaixada en la càpsula. D’aquesta
forma la ròtula es veu des de fora de la càpsula. El líquid sinovial es troba
per fora i per dins de la càpsula. La càpsula rodeja cap a darrere, i en la
part posterior els elements d’inserció fan que els lligaments creuats es
queden per darrere de la càpsula. Els lligaments creuats perforen la càpsula
per dalt i per baix. La ranura intercondílea s’enfronta amb l’espai
glenoideo, en el qual està l’espina, que és on es situa la inserció dels
lligaments creuats. La càpsula passa per davant dels lligaments creuats. Bosses sinovials.Tapissen internament la càpsula articular. Apareixen una sèrie de fons de
sac per on no passa res perquè la bossa es reflexa. La membrana sinovial
s’inserta en la vorera de la superfície articular, des d’on revestix l’os
fins que no pot continuar avançant perquè es troba amb la càpsula articular.
Aleshores es reflexa i arriba fins a la superficie del menisc, on s’inserta en
la vorera externa. Hi ha un fons de sac retrorrotulià, el qual arriba molt cap
a dalt, i deu estar superestirat cap a dalt. Existeix ací un múscul anomenat múscul
subcrural. Lligaments.Com en totes les tróclees, els lligaments més importants són els
lligaments laterals. Hi ha dos lligaments colaterals (un intern, anomenat
femorotibià, i un extern anomenat peroneofemoral). Mantenen l’articulació al
seu lloc. A banda d’aquests dos hi ha altres més, encarregats de reforçar la
càpsula. Lligaments
a distància (depenen d’altres estructures).
Panorama
posterior. Plànol
superficial.
Plànol
profund. Lligaments dorsals profunds.
El
pes del cos recau sobre el menisc intern, mentres que el menisc extern ha de ser
més móvil, per la qual cosa l’intern té
forma de C i l’extern forma de O. Panorama
anterior. Els lligaments depenen de la ròtula.
L’articulació del genoll permet moviments de flexo-extensió, els quals
comprenen 120 graus quan la cadera està recta i 140 quan la cadera està
doblegada. Amb el genoll recte no hi ha rotació. Però amb el genoll flexionat
la rotació és de 40 graus, utilitzant com a eix de gir el cóndil intern. El
maluc:
Introducció:El maluc està format per els coxals, el sacre i la part proximal del fèmur.
El sacre i els coxals formen la pélvis. El fèmur:En la part proximal està constituït per la epífisis (3/4 d’esfera).
També s’anomena cap del fèmur. Està unit a la resta del fèmur mitjançant
el coll anatómic, d’uns 1-2 centímetres de llarg. El coll s’unix a dos
tuberositats, una major anomenada trocànter major i una menor anomenada trocànter
menor. Entre els dos trocànters hi ha dues línies, intertrocantèrea anterior
i posterior. Hi ha un coll quirúrgic, que està per davall del trocànter
menor. És una zona de calcificació deficient, per on es solen produir les
fractures de fèmur. El fèmur baixa en un angle de 130 graus. El coxal:El coxal resulta de la unió de 3 ossos: el ilion, el pubis i el isquion. Els tres ossos convergeixen en una cavitat on s’acobla el cap del fèmur, anomenada cavitat acetabular. En la part inferior del coxal hi ha un forat anomenat forat obturador. El forat està tapat per una membrana anomenada membrana obturatriu. Hi ha dos cares, una externa i una interna, però el més important del coxal són els segments i les vores. Segments:· El segment superior seria l’ílion, que tindrà dos fosses, una fossa ilíaca externa i una interna. Les dues fosses són superfícies d’inserció de músculs. · En el segment inferior tindrem el pubis i el isquion. En el pubis tenim una branca ileopubiana, una branca isquiopubiana i una llàmina quadrada on convergeixen les dues (llàmina quadrilàtera del pubis. · El isquion tindrà una part inferior robusta que és la tuberositat isquiàtica (és on reposa el cos quan ens sentem). D’ací ix una branca cap a davall que conecta amb la rama isquiopubiana i una altra cap a damunt que es continua amb la branca ilio-isquiàtica. Vores.Al voltant de les vores del coxal hi ha una sèrie d’espines on s’inserten els músculs i lligaments. Partim de la part posterior superior de l’ílion. Hi ha una espina anomenada espina ilíaca posterosuperior. Si anem cap a davant, rodejant la pala de l’ílion, trobem la cresta ilíaca. En l’extrem d’aquesta trobem l’espina ilíaca anterosuperior. Després hi ha una escotadura, i posteriorment ve l’espina ilíaca anteroinferior. A continuació existeix una altra escotadura i apareix l’eminència pectínea, a continuació d’ella una altra escotadura i després l’espina pectínea. Si tornem a l’espina posterosuperior de l’ílion, i prenim l’altra direcció, observem en primer lloc una escotadura, després de la qual apareix l’espina posteroinferior de l’ílion. A continuació trobem una escotadura molt profunda anomenada escotadura ciàtica major, després de la qual apareix l’espina ciàtica. A continuació observem l’escotadura ciàtica menor i després la tuberositat isquiàtica. Si mirem el coxal des de darrere, podem observar una línia anomenada línia innominada, que va des de l’articulació sacroilíaca, vorejant la pala ilíaca per la vorera inferior i acabant en l’eminència pectínea. Articulacions.El maluc està format per tres articulacions, destinades totes elles a transmetre el pes del cos des de la columna vertebral fins al fèmur. Són l’articulació coxo-femoral, la sínfisis pubiana i l’articulació sacro-ilíaca. Coxo-femoral.· La cavitat acetabular. Està formada per 3 ossos, cadascun dels quals dona lloc a una escotadura, una d’elles molt profunda (isquio-pubiana). La cavitat acetabular tindrà una part articular, en forma de mitja lluna, situada en la periferia, i una part no articular i rugosa situada en el centre (trasfons de la cavitat acetabular). La vora de la cavitat forma una espècie de cella incompleta (prominència o revora), al voltant de l’escotadura isquiopubiana. Per damunt de la cella acetabular es situa un rodet fibrocartilaginós que prolonga la cella. Aquest rodet si que és complet, i s’anomena lligament transvers de l’acetàbul. Transforma l’escotadura isquiopubiana en una espècie de tunel per on entren vasos i nervis rodejats per una càpsula fibrosa cap al cap del fèmur. Aquest conjunt de vasos, nervis i càpsula composa el lligament redó del cap del fèmur. La membrana obturatriu que tapava el forat obturador no el tapona completament, si no que deixa petits forats per a que passen elements vasculonerviosos: el lligament redó, l’artèria obturatriu i el nervi obturatriu. · Superfície articular del cap del femur. Encaixa dintre de la cavitat acetabular. La càpsula articular de l’articulació coxo-femoral ix de la rodet glenoideo i arriba fins al coll anatómic. La part davantera de la càpsula cobrix tot el coll anatòmic fins la línia intertrocantérea. Per la part posterior de la càpsula es recobriran dos terços del coll anatómic. L’interior estarà recobert per una bossa sinovial, des del rodet glenoideo fins a la inserció de la càpsula articular al coll anatòmic del fèmur, on fa un cul de sac, donant la volta i recobrint el cap del fèmur. · Lligaments de reforçament de la càpsula articular. Són importants en quant a la direcció de les seues fibres. Ixen de les vores del rodet glenoideo i la cella acetabular i arriben fins a la vora d’inserció de la càpsula articular en el fèmur. Hi ha tres grups de lligaments: o Isquio-femorals (per darrere). La seua direcció és cap amunt i cap a fora. Permet el moviment de flexió però impossibilita el d’extensió. o Ilio-femorals (per davant) o lligament de Bertín. Ix de la part alta de l’ílion i es bifurca en dos feixos de fibres. Un grup va cap al coll anatòmic directament, insertant-se sota el trocànter major, en la línia intertrocantérea (tracte pertrocantéreo). Un altre es dirigeix oblíquament cap a la línia intertrocantérea per dalt del trocànter menor, i s’anomena tracte pertrocantiano. o Pubo-femorals (per davant). Es situa sota el pertrocantiano. En conjunt aquests tres lligaments formen una espècie de Z. Els punts on els lligaments són més dèbils i per tant és més fàcil accedir a l’articulació són els límits d’aquests lligaments. Sinfisis pubiana.És una articulació del tipus anfiartrosis. Està situada en els segments interns del pubis. Els dos segments que articulen estan coberts de cartílag i de tractes que van d’un pubis a l’altre. En aquesta articulació no hi ha càpsula articular ni sinovial. Sols existeix una petita cavitat interna que li dona característiques de diartroanfiartrosis. Els lligaments que mantenen unit el pubis són el superior del pubis (dalt) i l’arquejat del pubis (baix). Sacro-ilíaca.És una anfiartrósis amb nucli intern que li dona carácter diartroanfiartrósic.
Està composada per dos superfícies articulars anomenades superfícies
auriculars, ja que tenen forma d’orella. La superfície auricular ilíaca es
situa per davant de la tuberositat ilíaca (una superfície rugosa amb forma de
pic). Aquesta tuberositat es troba circumscrita per superfície auricular. La
superfície auricular del sacre és l’altra superfície articular que forma
part de l’articulació. Ambdues formen uns entrants que encaixen els uns amb
els altres (per exemple, la prominència de l’ílion correspon amb un entrant
en el sacre. També participen les dues primeres vèrtebres, formant part de la
superfície articular sacra. Ambdues superfícies estan cobertes per fibrocartílag
i cartílag, i assegurades per tres grups de lligaments intrínsecs, al mateix
temps que també hi ha lligaments a distància.
Lligaments
a distància: |
L’articulació sacro-ilíaca sols té moviment en la dona, durant el part (moviment de nutació i contranutació). És un moviment de rotació del sacre sobre l’eix de les piràmides de la base articular del sacre. Sistemes
neuromusculars.
Un sistema neuromuscular és un conjunt de músculs i un nervi que desenvolupen una funció (a voltes també s’inclou una irrigació). Nervis:Sistema neuromuscular del plexe lumbosacre. El membre inferior està innervat per dos plexos, el lumbar i el sacre. Aquestes arrels van des de L1 fins a S3. El plexe lumbar està comprés per L1-L4. Del plexe lumbar ixen dos nervis: · Nervi crural: Passa per davant i per damunt de la branca ileopubiana i innerva els músculs més superficials del panorama anterior de la cama. · Nervi obturador. Passa per davall de la branca ileopubiana i passa per damunt de la membrana obturatriu, atravessant-la. Innerva els músculs profunds de la part anterior de la cama. El plexe sacre està format per una branca anastomótica anomenada tronc lumbosacre que prové de L4, i la resta de nervis que venen de L5-S3. El plexe lumbosacre emet unes branques colaterals que innerven el panorama posterior del maluc (glúteos). Totes les demés branques formen un gran nervi que ix per la part inferior del forat ciàtic major i va per darrere (nervi ciàtic major). · Ciàtic major. Ix pel forat ciàtic major i va per la part posterior de la cama. Després voreja per damunt del lligament sacrociàtic. Després, el ciàtic major envia unes branques colaterals que innerven la musculatura del panorama posterior de la cuixa (a la dreta, per una banda, i a l’esquerra, per altra). Si continuem el ciàtic major, arribem fins a la part posterior del genoll, on cànvia de nom i es divideix. Darrere del genoll és ciàtic poplíteo, i quan es divideix es diu ciàtic poplíteo extern o anterior e intern o posterior. o Ciàtic poplíteo extern o anterior: Gira cap a davant i es divideix donant lloc al peroneu superficial o nervi múscul cutàni i al peroneu profund o nervi tibial anterior. § Peroneu superficial: el seu sistema neuromuscular és el dels peroneus § El peroneu profund innerva el sistema neuromuscular del tibial anterior. o El ciàtic poplíteo intern o posterior canvia de nom després del genoll, i passa a dir-se tibial posterior. Innerva el panxell (sistema neuromuscular tibial posterior) de la cama. Arriba al peu per darrere del maleol intern, i darrere del maleol intern es divideix, i passa a la planta del peu. Dona lloc a dos nervis, el nervi plantar extern o lateral i el nervi plantar intern o mitjal. Músculs.Reafirmament elàstic de la bóveda plantar. Els sistemes neuromusculars plantars interns i externs estan organitzats de profund a superficial. Profund.· Músculs interossis. Són els més profunds. Omplin l’espai entre els metatarsians. S’organitzen en dos plànols. En el plànol profund es troben els interossis dorsals i en el plànol superficial els interossis plantars. o Interossis dorsals: S’inserten proximalment en les cares laterals dels metarsians. Des d’ací es dirigeixen cap a davant per a insertar-se distalment en els cares laterals de la primera falange i a més emetre un tendonet que anirà a insertar-se en un tendó que està en el dors i que correspon als músculs extensors llargs del peu. Aquest tendó permetrà que els músculs interossis dorsals flexionen la primera falange, però estenguen les altres dos falanges. Açò permet apegar els dits a terra per a millorar la tracció. S’insertaran dos en el segon dit, un en el tercer i un en el quart. o Interossis plantars: S’inserten en els llocs que queden lliures i van de la part lateral d’un metatarsià fins a la falange proximal d’eixe mateix dit. Els plantars també pugen fins al tendó de l’extensor llarg. Els plantars s’insertaran en el forat lliure del segon-tercer, en el del tercer-quart i en el del quart-quint. Es diferèncien dels interossis dorsals en que estan per davall i en que s’inserten en la part oposada de cada primera falange a la que estava insertat l’interossi dorsal, de tal forma que sols tenen insertats el tercer dit, el quart i el quint. Acció conjunta: Els interossis (en general) apliquen els dits contra terra. A més, els dorsals separen les falanges i ajunten els metatarsians, i els plantars separen les falanges en direcció contrària als dorsals. Ambdós conjuntament augmenten la tensió entre els dits, augmentant el contacte amb terra per a millorar la tracció. · Músculs que actuen sobre el quint dit. S’encarreguen d’aproximar i separar el dit respecte de l’eix del peu. Hi ha tres. Els tres partixen de la part inferior externa de la primera falange. o Separador. És el més extern i té una extensió a la base del cinqué metatarsià. Després continua cap a la cara externa de la tuberositat calcània. És separador o abductor perquè separa al dit dels demés. o Flexor. Va per dins de l’anterior. S’inserta en la cresta del cuboides. S’encarrega de flexionar el dit. o Oponent o aproximador. És el més profund dels tres. S’inserta en la cresta del cuboides i a totes les expansions lligamentoses i tendinoses de l’àrea. S’encarrega d’aproximar el dit (acció contrària al separador). · Músculs que actuen sobre el primer dit. En el primer dit hi ha dos ossets sesamoideos entre el metatarsià i la primera falange. L’expansió tendinosa va del sesamoideo a la primera falange. Els músculs s’insertaran en els sesamoideos. o Separador. El separador intern anirà des del sesamoideo intern fins a la tuberositat interna del calcani. En la zona pròxima al calcani dona lloc a un ventre carnós. o Flexors. Hi ha dos. § Flexor curt. Té dos fascicles, intern i extern. L’intern s’inserta en el sesamoideo intern, i l’extern en el sesamoideo extern. Proximalment els dos s’ajunten i s’inserten en el primer cuny i en l’escafoides. Entre els dos fascicles es troba el tendó del flexor llarg. § Flexor llarg. El tendó s’inserta en la falange distal. El flexor llarg no es de la planta del peu. o Aproximador. Té dos ventres musculars. Un fascícul oblicu, que va des del sesamoideo extern fins a un àrea compresa entre l’escafoides, el cuboides i el primer cuny, i un fascícul transvers que arriba fins els metatarsians tercer, quart i quint, i el lligament intermetatarsià profund. Per davant de la cresta del cuboides i per damunt de tots els músculs, passa el tendó del peroneu lateral. Tot el panorama muscular anterior està innervat per el plantar extern. Aquest s’endinsa pel mig de la massa dels músculs oponent i flexor del cinqué dit. Ací es divideix en dues branques. La superficial innerva als músculs del cinquè dit, mentres que la profunda dona una branca que forma un arc que va innervant successivament els músculs interossis, els fascículs oblicu i transvers de l’aproximador del primer dit iel fascicle extern del flexor curt. També donarà lloc a les branques que innervaran alguns músculs més superficials (lumbricals). Per damunt d’aquest panorama tindrem els tendons dels flexors llargs i els propis músculs superficials. Superficial.· Flexor llarg comú dels dits. S’inserta del segon al quint dit. Els tendons d’aquest múscul s’inserten en la falange distal, i des d’aquesta inserció ixen tendons que van reunint-se. Els tendons estan distribuïts per tota la planta del peu fins que s’ajunten en una sola fibra. Aquesta passa a la cama pel costat del maleol intern, passant per davall del separador propi del dit gros (túnel). El flexor llarg passa des del maleol intern fins al panxell de la cama. Entre la tíbia i el peroné existirà una membrana interossia. El tendó del flexor llarg puja pel panxell i ací conecta amb el ventre muscular. El múscul s’inserta al llarg de la tíbia fins a la línia oblíqua d’aquesta (línia del sóleo). · Múscul tibial posterior. És un flexor de la planta del peu (no dels dits). S’insertarà en la cúpula de la bóveda plantar (escafoides, cuboides i cunys), passa per davall del tendó del flexor comú i va per darrere d’ell quan passen pel costat del maleol intern. Aleshores donarà lloc a un ventre muscular que s’insertarà paral·lelament al flexor comú dels dits en la membrana interossia, part del peroné i part de la tíbia. · El tendó del flexor llarg del dit gros, s’insertava en la falange distal, i creua al flexor comú i al tibial posterior, eixint per darrere d’ells al atravessar pel costat del maleol intern. Finalment s’insertarà en la part interna del peroné i en la membrana interossia. · Per a que aquests tendons del flexor comú llarg dels dits estiguen fixes és necessaria alguna subjecció. Existeix un múscul anomenat quadrat carnós, quadrat plantar o múscul de Silvi. Va des dels tendons fins a la part anterior de la tuberositat calcània. · Els músculs lumbricals també contribuiran a subjectar els tendons del flexor comú llarg dels dits. Aniran des de la part anterior de cada tendó fins a la part interna de la falange proximal, confundint-se amb la inserció dels interossis. Hi ha quatre, per als quatre tendons. El primer lumbrical serà el corresponent al segon dit. S’inserten en el tendó corresponent al del seu dit i en el del costat, excepte el primer que sols s’inserta en el seu tendó. Nervis.Per damunt d’aquest panorama van tots els nervis. El tibial posterior es dividia darrere del maleol intern en plantar extern i plantar intern. El plantar extern creua lateralment per damunt del quadrat de Silvi (innervant-lo). Aquest s’endinsa pel mig de la massa dels músculs oponent i flexor del cinqué dit. Ací es divideix en dues branques. La superficial innerva als músculs del cinquè dit, mentres que la profunda dona una branca que forma un arc que va innervant successivament els músculs interossis, els fascículs oblicu i transvers de l’aproximador del primer dit i el fascicle extern del flexor curt. També donarà lloc a les branques que innervaran alguns músculs més superficials (lumbricals). El plantar intern innervarà al separador del primer dit i al flexor curt intern. Donarà lloc als nervis digitals comuns.
|
