|
|
Mecanismes
de comunicació entre les cèl·lules del cos. Característiques
cel·lulars dels éssers humans: -Pérdua
de la pluripotencialitat (capacitat d’evolucionar en distints tipus de cèl·lules. -Diferenciació i especialització de funcions.
Organització
morfològica del cos humà. Hi ha diversos nivells d’organització
morfofuncional: ·
A nivell cel·lular podem trobar especialització dintre d’un teixit.
·
A nivell dels teixits, trobem especialització de funcions dintre d’un
órgan:
·
A nivell dels órgans, trobem especialització dintre d’un sistema.
·
A nivell dels aparells i sistemes trobem especialització dintre del cos
humà.
Funcionament
coordinat de tot el cos: Per tal de coordinar totes les funcions
corporals és necessària la comunicació intercel·lular, mitjançant el
intercanvi de substàncies i d’informació a tots els nivells, tant entre cèl·lules
del mateix teixit, com de distint teixit, de distint órgan o de distint
sistema. D’aquesta forma es produeix la integració del funcionament de l’organisme,
necessari per al funcionament adequat i la supervivència. Cèl·lules, órgans i sistemes especialitzats en funcions d’informació. Els sistemes informadors cumplixen les
funcions de regulació i control de l’organisme perque regulen o modulen les
funcions de la resta de sistemes. Açò ho fan generant i vehiculant la
informació adequada, és a dir, les ordres necessaries per al funcionament
adequat de la resta de sistemes (efectors). Per tant aporten una contribució
esencial a l’homeostasi.
Mecanismes
de comunicació extracel·lular. Els mecanismes de comunicació utilitzats per
les cèl·lules es basen en el bescanvi d’informació i substàncies. Els
tipus de senyals informadors poden ser bioelèctrics (mitjançant potencials
d’acció), o químics (mitjançant molècules especialitzades). Els senyals
bioelèctrics utilitzen les membranes de les cèl·lules excitables, mentres que
els senyals químics utilitzen els líquids orgànics. Tipus
de comunicació química entre cèl·lules. ·
Comunicació via intracel·lular: Mitjançant missatgers intracel·lulars,
que passen d’una cèl·lula a la seguent establint un contacte directe entre
les dues cèl·lules (el missatger no passa al LEC perque utilitza les unions
tipus GAP, i solen ser ions o metabòlits). ·
Comunicació via extracel·lular: 1.
Mitjançant missatgers no secretats: El missatger es queda en la cara
externa de la membrana, al quedar unides les molècules de la membrana amb el
missatger, de forma que el missatger passa al LEC però no es desplaça. El
missatger té que actuar diréctament sobre la cèl·lula veïna. 2.
Mitjançant missatgers secretats: El missatger passa al LEC i es desplaça
a distància. La distància i el desplaçament és variable. El missatger és un
producte de secreció, i pot ser o bé un neurotransmissor, o un mediador local,
o una hormona. Comunicació química entre cèl·lules via extracel·lular: (mitjançant
missatgers secretats). La comunicació química entre dues cèl·lules
es basa en el pas d’informació d’una cèl·lula a l’altra. Hi ha distints
elements que componen aquest tipus de comunicació química: ·
El mediador químic: És una molècula química funcional especialitzada
en el transport d’un senyal químic informador. ·
El receptor: És també una molècula química funcional especialitzada
en la recepció i reconeixement del senyal químic informador. El mecanisme utilitzat és la interacció química
entre les dos molècules. La primera molècula és alliberada per la cèl·lula
informadora, mentres que la molècula receptora forma part de la cèl·lula. Té
estructura protèica i pot estar localitzada en diverses zones cel·lulars. La recepció de la informació implica una
resposta de la cèl·lula receptora, que estarà especialitzada en alguna funció,
possibilitant una funció fisiològica determinada i completant la comunicació
cel·lular. Relacions
cel·lulars a través de productes de secreció cel·lulars. S’establixen relacions de tipus funcional,
fruit del pas de l’informació d’una cèl·lula a la seguent, mitjançant
els mediadors químics (productes de la secreció cel·lular), que poden ser
hormones ,mediadors locals, neurotransmissors o neurohormones. Tipus de relacions: ·
Autocrina: la cèl·lula s’excita a si mateixa. ·
Paracrina: acció a curta distància. ·
Endocrina: acció a llarga distància. ·
Neurocrina: neurohormona. ·
Neural: (nerviosa, neurotransmissor).
Neurofisiologia:
fisiologia de les cèl·lules excitables. Introducció: L’organisme humà és un organisme pluricel·lular.
Per tant és necessària la coordinació de les funcions realitzades per totes
les seues cèl·lules i la integració d’aquestes funcions, mitjançant
mecanismes de comunicació cel·lular. La comunicació cel·lular està per tant
relacionada dirèctament amb la coordinació funcional, de tal forma que mitjançant
els sistemes informadors l’organisme pot regular l’homeostasi, fí últim de
la coordinació i integració de funcions. Aquesta, com sabem, és una condició
necessària per a la vida de les cèl·lules i per tant per a la supervivència
de l’organisme. D’aquesta forma la constància de les
condicions del medi interior depén de tots els sistemes, organs, teixits i cèl·lules
de l’organisme, i tots contribueixen a mantíndre-les, mantenint les seues
funcions homeostàtiques pròpies. En el cas dels sistemes de regulació, la
funció homeostàtica que desenvolupen el sistema endocrí i el sistema nerviós
és la funció informadora, donant ordres de funcionament a la resta d’organismes,
de forma que promocionen la coordinació de funcions i possibiliten el
funcionament integrat de l’organisme. Sistema
nerviós: sistema de regulació i control a l’organisme. El sistema nerviós compleix una funció
homeostàtica essencial, donat que dirigeix les activitats funcionals de la
resta d’aparells i sistemes. És un sistema regulador, i per tant, informador, és a dir, generador i propagador de
la pròpia informació nerviosa. Mitjançant aquesta informació dona ordres a
la resta de l’organisme (órgans efectors), els quals són també altres tipus
de cèl·lules excitables que en rebre la informació realitzen o modulen les
seues funcions. Components
cel·lulars del sistema nerviós, funcions. El teixit nerviós està compost per distints
tipus de cèl·lules, que tenen distintes funcions: ·
Les neurones: són cèl·lules excitables. Són les unitats funcionals
del sistema nerviós. Estan especialitzades per a generar la informació
nerviosa en forma d’impulsos bioelèctrics i senyals químics. També estan
especialitzades en trasmetre-la, donat que són les propies vies de propagació,
i són capaçes de transmetre la informació a altres cèl·lules. ·
La glia: Són les cèl·lules no excitables del sistema nerviós. No
generen senyals bioelèctrics. La seua funció és el suport estructural i
funcional de les neurones. Organització
del sistema nerviós. La unitat funcional del sistema nerviós és
la neurona. Les neurones s’organitzen morfo-funcionalment en xàrcies i
circuits que establixen una multiplicitat de conexions que possibiliten la
intercomunicació neuronal. Les conexions es produeixen mitjançant el sistema
de transmissions sinàptiques. ·
MECANISME DE COMUNICACIÓ INTERCEL·LULAR: Les transmissions sinàptiques:
les transmissions sinàptiques fonamenten la funcionalitat
del sistema nerviós. L’estructura morfològica de circuits neuronals
és permanent, per la qual cosa l’existència o no de la transmissió sinàptica
és la responsable de que es realitze l’intercanvi d’informació. Les
transmissions sinàptiques poden realitzar-se de neurona a neurona o entre una
neurona i una cèl·lula efectora (també excitable). Les transmissions sinàptiques
modularàn el pas de la informació facilitant o inhibint el pas de la informació.
·
FUNCIÓ REGULADORA: El sistema nerviós s’encarrega de regular les
funcions de la resta de l’organisme (órgans efectors), i possibilita el
funcionament integrat. Fisiologia
cel·lular de la neurona: La neurona es manté i funciona com qualsevol
altra cèl·lula. Però té una característica especial. Està especialitzada
en la transmissió de la informació nerviosa: ·
Activitat bioelèctrica: Possibilita la comunicació ràpida en l’organisme
(en comparació amb el sistema endocrí, p.e.). ·
Especialització morfo-funcional dins de la neurona, per territoris: -Zona
receptora: La zona receptora s’encarrega de la recepció de la informació en
forma de senyal químic, físic o altres i la transformació d’aquest senyal
en un senyal bioelèctric (transducció), anomenat Potencial Local. Els
receptors són especialistes en transformar l’energia de la informació rebuda
(bé mecánica, calorífica, lluminosa, etc.) en energia bioelèctrica. Els receptors estan especialitzats per a distints tipus d’estimuls. Quan
arriba l’estimul “útil”, es produeix el potencial local, el qual provocarà,
o no, el potencial d’acció, en funció de la seua intensitat. -Zona
de descàrrega: És la zona on es genera el potencial d’acció (senyal nerviós
conductor i funcional). No sempre que es genere un potencial local apareixerà
un potencial d’acció. Sols passarà açò en els casos en els que el
potencial local siga suficientment gran. -Zona
conductora: És la zona per la que pròpiament es condueix le potencial d’acció
(axó). És capaç de transmetre la informació a llarga distància i ràpidament.
És un mecanisme de propagació intracel·lular d’informació. -Zona
secretora: Es situa al terminal axónic. Quan arriba el senyal bioelèctric es
produeix l’alliberament del neurotransmissor, el qual transmitix la informació
a la cèl·lula següent. És un mecanisme de transmissió intercel·lular. ·
Especialització funcional per tipus de neurones: -Neurones sensorials: La zona més característica de les neurones sensorials és la zona receptora. En ella els receptors s’anomenen receptors sensorials o Sensors. Els sensors reaccionen davant de l’estímul, que pot ser una variació energètica del medi, i provoca l’obertura dels canals iónics que no depenen del voltatge (no-voltatge-depenents). La zona de descàrrega està formada per la regió de la dendrita llarga pròxima al receptor. L’estímul provoca l’obertura de canals iónics Voltatge-depenents. La zona conductora transmiteix el potencial d’acció generat per la zona de descàrrega. L’impuls nerviós es transimitix per l’autogeneració successiva del potencial d’acció, al obrir-se progressivament els canals iónics Voltatge-depenents. El senyal bioelèctric arriba al terminal axónic i produeix l’entrada massiva de calic pels canals Voltatge-depenents. Aquesta senyal inícial la secreció de neurotransmissors, que transmiteixen l’impuls nerviós a la cèl·lula següent. -Neurona motora i/o central: La zona receptora es situa en les dendrites o en el cos neuronal. Sols pot ser estimulada mitjançant neurotransmissors, a diferència del receptor sensorial de les neurones sensorials. Ací es produeix la transducció del senyal químic en senyal bioelèctric. Aleshores s’obrin els canals iónics lligam-dependents, produïnt el potencial postsinàptic local. La zona de descàrrega, situada en el con axònic, transforma el potencial local en potencial d’acció, obrint els canals de sodi voltatge-depenents. La zona conductora autogenera successivament el potencial d’acció mitjançant l’obertura dels canals de sodi voltatge-depenents. El potencial d’acció arriba a la zona secretora, on produeix l’obertura dels canals de sodi voltatge-depenents, i aquest estímul provoca la secreció de neurotransmissors, que transmetran la informació a les cèl·lules següents. Naturalesa de la informació nerviosa. · Naturalesa dels senyals bioelèctrics: Els senyals bioelèctrics són canvis ràpids i transitoris en el potencial de repós. Hi ha dos tipus de senyals bioelèctrics: el potencial local i el potencial d’acció. El primer complix la funció de generar al segon, i el segon de transmetre la informació nerviosa, provocant l’alliberament del neurotransmissor.
· Naturalesa dels senyals químics: Els senyals químics són els neruotransmissors. Hi ha distints tipus. Són els generadors del potencial local. · Relacions funcionals entre senyals nerviosos: Es produeix un estímul que es captat per una primera neurona. L’estimul provoca la producció del senyal bioelèctric (potencial local), i desencadena la funció, que és l’activació cel·lular. El potencial local produeix al mateix temps la generació del potencial d’acció, desencadenant una altra funció, que és l’excitació cel·lular. El potencial d’acció es propaga responent a la funció de conducció intracel·lular de la informació. Finalment el potencial d’acció provoca l’eixida dels neurotransmissors, desencadenant la funció de secreció i comunicació intercel·lular. El neurotransmissor estimularà a una segona neurona, produïnt el potencial post-sinàptic, i desencadenant una altra volta el procés. Organització funcional “general” del sistema nerviós: · Sistema nerviós central (SNC): Centres i nuclis d’integració de l’informació. · Sistema nerviós periféric (SNP): Està format per els nervis (mixtos). Són conjunts d’axons de distitns tipus de neurones. Les neurones poden ser: -Neurones perifériques aferents: Són les vies de comunicació del medi amb el SNC. (sensorials o sensitives). -Neurones perifériques eferents: Són les vies de comunicació entre el SNC i les órgans efectors. (motores).
Circuits i mecanismes de flux de la informació: · L’arc reflex: És el model bàsic d’organització funcional del sistema nerviós. Posa en evidència l’existència d’estructures morfològiques constants que són funcionals gràcies a l’existència dels senyals nerviosos, tant bioelèctrics com químics. Mecanismes d’elaboració d’informació nerviosa: Les sinapsis són zones estructurals de control del pas de la informació. Tenen una importància capital en l’elaboració de la informació nerviosa. Les principals característiques de la sinapsi química són la unidireccionalitat, i l’acció selectiva. L’acció selectiva consisteix en la facilitació o inhibició del pas de la informació, afavorint-lo, detenint-lo o modulant-lo. El principi bàsic de l’elaboració de la informació són les relacions sinàptiques, referint-nos per un costat als mecanismes d’inhibició presinàptica i postsinàptica i per altre a les xàrcies d’intercomunicació multineuronal.
Nivells d’actuació funcional de sistema nerviós
central: El sistema nerviós és un sistema jerarquitzat. Quant més dalt pujem, més complexes són les funcions de regulació realitzades. · Nivell perifèric: ganglionar. · Nivell central medul·lar. · Nivell central encefàlic baix. · Nivell central encefàlic alt o cortical ( telencefalització: possibilitat d’interpretar els mecanismes de regulació funcional a l’organisme)
Neurofisiologia:
Sistema nerviós: S.
nerviós i S. endocrí: El sistema nerviós està format per circuits de vehiculització de l’informació per a la regulació i control de l’organisme. És una estructura morfològica. La seua funcionalitat quedarà definida per funcionament o no dels mecanismes fisiològics de regulació i control. Hi ha dos sistemes principals de control de l’organisme: El sistema endocrí i el sistema nerviós. Els dos són les vies de propagació de la informació i complixen la funció de donar les ordres adequades als organs efectors, la qual cosa proporciona la coordinació de funcions i el funcionament integrat de l’organisme. Hi ha distintes diferències entre els dos sistemes en funció de la forma d’actuació i els efectes en l’órgan efector que cause cada un d’ells. Però han de funcionar coordinadament per a que l’organisme funcione correctament.
Funcions
del sistema nerviós. Hi ha dos parts principals en el sistema nerviós:
el sistema nerviós central i el sistema nerviós periféric. El perifèric
estarà format per gànglis i nervis. Els nervis són un conjunt d’axons de
distintes neurones. Són les vies de comunicació del medi exterior amb el SNC (neurones
perifériques sensorials) i les vies de comunicació del SNC amb els órgans
efectors (neurones perifèriques motores). Tipus
de senyals nerviosos. Hi ha dos tipus de senyals nerviosos: Els bioelèctrics i els químics. Els químics són els neurotransmissors, i les bioelèctrics poden ser els potencials locals i els potencials d’acció. Organització funcional del SNP. Circuits de vehicularització de la informació nerviosa. Arc reflex. L’arc reflex està format per una neurona
sensorial que arreplega la informació dels receptors sensorials i que és la
via sensorial aferent (entrada d’informació), i per una neurona motora que
envia l’informació als organs efectors, i que és la via motora eferent (eixida
d’informació). Organització funcional general del SN. Sistemes sensorials.
Sistemes d’integració.
Sistemes motors.
Mecanismes
d’elaboració de l’informació propagada. El fonament de l’elaboració de la informació propagada no es troba en els sistemes morfològics (conductors), ja que aquests són únicament les víes de pas d’aquesta informació, si no que es troba en els sistemes funcionals, dels quals depén el pas o no d’eixa informació i l’elaboració d’ella, en definitiva, és a dir les transmissions sinàptiques. La sinàpsis és la zona morfològica de control del pas de la informació. El sistema funcional és la transmissió sinàptica, i de ella depenen els mecanismes d’elaboració de la informació. La transmissió sinàptica és unidireccional i és selectiva (modula el pas de la informació). Influïran en el pas de la informació els aspectes qualitatius, quantitatius i temporals. D’ells dependrà el pas de l’informació, el no pas de l’informació o la modulació d’aquesta. A través de les transmissions sinàptiques, vàries neurones seran capaces d’interactuar i modular la informació, mitjançant la inhibició o la facilitació de la transmissió sinàptica, utilitzant per exemple inhibidors directes o indirectes, inhibidors o facilitadors presinàptics i postsinàptics, o mitjançant la inhibició per retroalimentació. Quan en volta de vàries neurones, tinguem una xàrcia complexa, el mecanisme anirà complicant-se. S’establiran relacions funcionals multineuronals, que donaran lloc a mecanismes de convergència i divergència d’informació, sumació o oclusió, i reverberació. Nivells
d’actuació del sistema nerviós. El sistema nerviós és un sistema jeràrquic. Hi haurà diversos nivells jeràrquics dins del sistema nerviós central en funció de la funció desenvolupada per cada part. Tindrem un nivell medular, després un nivell encefàlic baix i després un nivell encefàlic alt o cortical, on es desenvoluparà la telencefalització. Neurofisiologia:
Sistema nerviós autònom. Sistema
nerviós. Està format per el sistema nerviós somàtic i el sistma nerviós visceral. Hi ha diverses diferències morfològiques i funcionals entre ells, al mateix temps que també mantenen relacions. En els components centrals, la separació morfofuncional no éstà tan clara, mentres que als perifèrics, la separació funcional és evident, i per tant la funcional també. Hi haurà unes vies sensorials perifèriques somàtiques, i unes altres viscerals, cada una independent, com també hi haurà unes vies sensorials perifèriques motores somàtiques, i unes altres viscerals, també independents. Tindran algunes agrupacions morfològiques comunes (nervis mixtos), però l’activitat funcional continuarà separada en ells. Però també es produïran interaccions funcionals entre els dos sistemes, per la qual cosa també es posarà en dubte la independència dels dos sistemes. El
sistema nerviós autònom SNA. El sistema nerviós autònom complix una funció important de regulació de l’homeostàsi. S’encarrega de la regulació del funcionalisme visceral. Modularà les funcions dels órgans efectors viscerals, que són musculars, glandulars, etc. Estarà present la col·laboració esencial del sistema endocrí, i en particular de la medul·la suprarrenal. Per exemple, la medul·la suprarrenal activarà la resposta simpàtica central, la qual emetrà l’informació per les vies simpàtiques eferents fins arribar al cor (organ efector visceral), on l’informació tindrà efectes sobre l’activitat d’aquest, ja que el simpàtic secretarà noradrenalina, i per tant accelerarà el ritme cardíac. Nomenclatura: Es pot anomenar sistema nerviós autònom, vegetatiu o visceral. Té una sèrie de divisions: el SNA simpàtic, el parasimpàtic i l’entèric. Els nèrvis simpàtics eixiran de la zona bulbo sacra, i tindran neurotransmissors colinèrgics i catecolaminèrgics. Els nèrvis simpàtics eixiran de la zona toraco lumbar, i tindran receptors catecolaminèrgics. La divisió entèrica tindrà una formació complexa i estarà especialitzada en el sistema digestiu. S’encarregarà de les funcions automàtiques digestives. De les relacions entre les tres divisions apareixerà la regulació de l’activitat de l’entèric, i en conseqüència la modulació de les activitats digestives que regula l’entèric. Organització
morfofuncional. El SNA tindrà un component central i un component periféric. En el component central existirà una separació difícil entre el simpàtic i el parasimpàtic. El perifèric tindrà una separació real, morfològica i funcional, entre el simpàtic i el parasimpàtic. El sistema perifèric estarà format per els nervis motors i sensorials i els gànglis perifèrics. L’organització funcional estàndar serà l’arc reflex, de tal forma que s’organitzarà en en circuits de vehicularització de l’informació, utilitzant també senyals químics i bioelèctrics. Components
perifèrics del SNA. Sensorials: aferents periférics viscerals. Tindrem un receptor sensorial perifèric i una neurona sensorial. Motors: eferents periférics viscerals. Tindrà dues neurones. Per una banda la neurona motora preganglionar, que tindrà el cos ganglionar en el sistema nerviós central i la terminació axònica que arribarà al gangli autònom, on farà sinàpsi. Per altra banda la neurona motora postganglionar, que farà sinàpsi amb la preganglionar en el gangli autònom i que tindrà una terminació axónica que arribarà a l’organ efector, i farà sinàpsi amb ell. Morfologia
del simpàtic i parasimpàtic. La principal diferència morfològica entre el SNVsimpàtic i el SNVparasimpàtic és que els ganglis del simpàtic es trobaran molt més próxims al SNC (cadena ganglionar simpàtica), mentres que els parasimpàtics es trobaran més próxims als órgans efectors. La
transmissió sinàptica autònoma. NEUROTRANSMISSORS
I RECEPTORS: · Transmissió sinàptica nerviosa (neurona-neurona). Es dona en la transmissió sinàptica de la neurona motora a la primera neurona sensorial, i de la primera neurona sensorial a la segona. Es realitza sempre mitjançant l’acetilcolina, tant al simpàtic com al parasimpàtic. Els receptors postsinàptics són sempre els colinèrgics nicotínics. · Transmissió sinàptica neuro-muscular i neuro-secretora. Es dona entre la neurona i la cèl·lula efectora. o Simpàtic: utilitza els neurotransmissors catecolamines (norepinefrina (neurotransmissor) i adrenalina (hormona)). Utilitza els receptors alfa i beta (subtípus). Segons el tipus de receptor i catecolamina, la funció podrà ser diversa. o Parasimpàtic: utilitza l’acetilcolina. Els receptors són colinèrgics muscarínics. La transmissió sinàptica als órgans autónoms tindrà una sèrie de característiques especials. Existirà una modulació de l’informació nerviosa per part de les transmissions sinàptiques ganglionars, que són perifèriques. A banda, la segona transmissió sinàptica generarà sobre la cèl·lula efectora un potencial postsinàptic excitador o inhibidor, però que no produiràun nou potencial d’acció, si no una influència excitadora o inhibidora sobre el funcionament del propi órgan, de tal forma que modularà el seu funcionalisme. La resposta dels órgans viscerals vindrà donada com a resultat de l’acció antagònica de les dues divisions (simpàtica i parasimpàtica), ja que en quasi tots els órgans tindrem una innervació doble. L’equilibri funcional vindrà donat per l’acció compensada de les dues divisions. El predomini d’una de les dues divisions donarà lloc a l’acció tónica (en uns casos la simpàtica i en altres la parasimpàtica). En general, la descàrrega parasimpàtica colinèrgica donarà lloc a l’activació anabólica, mentres que la descàrrega simpàtica catecolaminèrgica donarà lloc a l’activació catabólica. Hi haurà gran variabilitat en els efectes generals sobre l’organisme, ja que depenint de cada órgan, les ordres del simpàtic o parasimpàtic tindran una interpretació distinta, en funció del receptor postsinàptic. Jerarquies funcionals del SNA. · Nivell ganglionar. · Nivells centrals. o Medul·la espinal: integració dels reflexos simples (reflexe de micció. o Tronc encefàlic: integració dels reflexos complexes (regulació de la respiració, pressió i ritme cardíac). o Hipotàlem: integració dels reflexos complexes (regulació de la temperatura, ingesta de sòlids i líquids) o Sistema límbic (integrador) i hipotàlem (efector) de les emocions i el comportament instinctiu. L’integració general de l’informació donarà com a resultat el conjunt de reflexos i mecanismes autónoms homeostàtics. Neurofisiologia:
El sistema endocrí: Introducció: En els organismes pluricel·lulars es fa necessària la comunicació intercel·lular per tal de coordinar a tot l’organisme. Dins dels sistemes de regulació i control de l’organisme es troben el sistema nerviós i el sistema endocrí. Aquests donaran ordres a la resta dels órgans i promocionaran les respostes adaptatives adequades. Diferències
entre el sistema nerviós i el sistema endocrí. El sistema endocrí és un sistema informador. El seu mecanisme de comunicació és la secreció extracel·lular de sustàncies (missatgers químics o mediadors). Els mediadors químics són molècules informadores secretades per la cèl·lula secretora, que s’uniran al receptor cel·lular de la cèl·lula diana receptora. La cèl·lula receptora interpretarà aquesta senyal i promourà una nova funció cel·lular. Els mediadors químics són les hormones. Les hormones poden actuar de distintes formes, però l’acció més comú és l’endocrina, és a dir l’actuació a distància dintre de l’organisme. La via de canalització de l’informació és el torrent circulatori. Organització
morfofuncional del SE. Els components del sistema endocrí són els órgans endocrins. Dins d’ells estan les glàndules endocrines clàssiques, constituïdes per cèl·lules secretores , que alliberen hormones, i altres órgans endocrins descoberts en l’actualitat, com són el cor, l’intestí, el renyó o l’hipotàlem. COORDINACIÓ
FUNCIONAL SN-SE. Hi ha una clara coordinació de funcions entre el sistema nerviós i el sistema endocrí. Hi ha una sèrie de mecanismes d’integració neuro-endocrina. El principal és l’eix hipotálem hipòfisi, que enllaça als dos sistemes. Estudi
general de les hormones. Les hormones són el primer missatger químic informador, secretat per la cél·lula emissora. Poden haver segons missatgers que amplifiquen la informació. Els segons missatgers també són múltiples i creen noves vies de la informació. El receptor cel·lular es trobarà en la cél·lula receptora en distintes localitzacions. La regulació de la secreció hormonal ve pautada per mecanismes i mediadors, nerviosos i neuro-endocrins. Hi ha circuits de reculació tancats que funcionen per retroalimentació, i que controlen els nivells hormonals en sang, però també hi ha una complexitat del funcionament dels circuits, i interrelacions entre ells, per la qual cosa pot haver interdependències de secreció d’hormones entre elles. Actualment es sap que el sistema nerviós té un paper important en la regulació de la secreció hormonal. Per tant es parla d’un gran sistema de control neuro-endocrí. Particularitats de la secreció hormonal: Els biorritmes són variacions cícliques de la secreció, que tenen molta importància a l’hora de diagnosticar una patologia. A banda, hi ha una secreció bassal, sempre present. També es pot alterar la secreció mitjançant estímuls inhibidors o excitadors de la secreció. |
