De fonts ben informades, fa algun temps em vaig assebentar del que va ocorrer amb un grup d'organismes vius que poblaven la terra milers de milions d'anys enrera. Aquests organismes s'auto-reproduien sense la necessitat d'una parella. D'aquest mode, d'un organisme ciliat, resultava un altre identic a sí mateix, d'un cuirassat, lo propi. Passaren així, milers d'anys.

Un dia, mentre celebraven una convenció, s'adonaren de que no estaven assolint un dels seus principals objectius: Evolucionar. Aleshores van decidir -per consens- crear les gònades, cél·lules que poseeixen només la meitat de la càrrega genètica i que necessitaven d'un parell per a completar-se, arribant d'aquest mode al que ara coneixem com la diferenciació dels sexes. Com a consecuència d'això, la distribució del "treball evolutiu" restaria dividida en dos grans grups.

El primer va romandre amb tota la fortalesa, l'intel·ligència, i la capacitat de conservació de l'espècie. Una de les seves principals funcions seria, doncs, la de la reproducció i conservació de cada espècie. A aqueix convingueren en anomenar-lo "femení".

El segon, a la vegada, va romandre amb la força física, necessaria per a realitzar tasques, que més tard serien aplicades a funcions com la recolecció d'aliments o la caça, sent capaços per això de seriar, classificar i seguir seqüències lògiques. Com podreu suposar, aquest fou anomenat "masculí".

Amb fins netament evolutius, convingueren, en un veritable "pacte de sang", que no utilitzarien als iguals per a la reproducció. Com a resultadt, va surgir l'apariament, en el qual unes premises bàsiques serien acomplides. La més important, devien reunir-se entre parelles, amb un representant masculí i un altre femení, per a completar la càrrega genètica. Una altra, no menys important, devien ésser absolutament oposats entre sí per evitar perpetuar errors.

D'aquest mode, s'assolí l'objectiu de l'evolució fins arribar al món que ara coneixem, a on existeixen milers de miliones d'espècies, distintes, úniques, que donen compte de la sàvia labor de la natura.

En tot això, com és lògic, una de les espècies "més evolucionades" és l'humà, que, per assolir aqueix nivell, no podia escapar a les regles establertes… Aleshores, a ledat en que està capacitat per a iniciar la reproducció, hormones específiques bloquegen la seva capacitat de raonament acumplient la "regla d'or": Buscar una parella absolutament oposada a ell.

Mentre la funció de reproducció s'acompleix, pel general, es manté bloquejat el raonament (en quant a parella es refereix). Quan aquesta funció ha estat assolida, un dia desperta y per a sorpresa seva, es troba… ¡¡¡"dormient amb l'enemic"…!!! Sí, és clar, no podia ésser d'altre mode, per a no perpetuar errors, la seva natura li havia obligat a buscar a algú absolutament diferent, i d'aquesta manera es presentava una "fase" més de l'evolució.

No n'era prou que a l'hora de la reproducció es trobessin "errors" distints. Per a que l'evolució resulti "perfecta", el ésser humà ha d'enfrontar-se amb un repte encara més gran: Una vegada descobert que la persona que tens per parella no pot ésser més diferent a ti mateix, per aconseguir ascendir un esglaó més en la "carrera evolutiva", has d'aprendre a conviure en pau amb ella; amb aqueix "enemic"... ¡Quina tasca més dificil!.

En aquesta "matèria" que la vida ens impose per a que aconseguim ésser millors humans, molts queden a mig camí. Llavors, com és lògic, quan no s'aprova una matèria "es repeteix el curs", tantes vegades com sigui necessari fins que s'hagi aprovat el ram. Així expliquem el perquè molts humans passen d'un en un altre fracàs matrimonial. Podríem pensar, seguint aquesta teoria, que es van "retirar del curs abans d'aprovar la matèria".

No tots corren la mateixa sort. Alguns aprenen a dur aqueixa convivència de manera "exemplar", aconseguint vèncer el curs. Si la parella ha evolucionat al mateix ritme, el més posible és que ambdós, al transcòrrer del temps, hagin aconseguit "igualar-se", i deixar d'ésser "contraris" per a ésser "complementaris" i potenciar-se l'un a l'altre.

Si aqueixa complementarietat no es assolida dins la parella és gaire bé segur que surgirà, en algun moment, algú que ho sigui i permetrà seguir millorant, en aquella persona, els aspectes que més dessenvolupats poseeixi. Per això pot entendre's que s'estableixin noves parelles després d'haver "aprovat el curs" en les quals és notòria la compatibilitat.

Per tot això, podem inferir que les parelles que es separen, quan ja han superat tots els seus "problemes" i no troben altre motiu que aqueix al que solen denominar "tedi", poden tenir majors possibilitats de reiniciar i de trobar a un complementari que els ajudi a "potenciar-se".

En el moment en que aquest fenomen ocorre, canviar de parella no solsament és canviar de "defectes" sinó la possibilitat de trobar a algú amb qui recòrrer la vida de la mà, mirant cap a un horitzó comú i construïnt sobre les mateixes bases, igualant capacitats i potenciant les virtuts, doncs del "contrari" ja haurem aprés a conviure en pau.

(Traducció a càrrec de Joan Sarmiento)